Avui toca endinsar-me en un dels petits
plaers barcelonins als que sóc més fidel: estirar-me a la gespa del parc de la
Ciutadella mentre faig un mos i em relaxo. Son les 3 de la tarda i estic
pràcticament sol al parc enmig de les festes de la Mercè. Inaudit. Suposo que
les restriccions de tot tipus fan que moltes famílies no tinguin esma d’estar
investigant per la xarxa com reservar la seva entrada i prefereixin, potser
avui com darrera oportunitat, un banyet a la platja. No ho sé. O potser molta
gent veient les imatges dels botellots i la violència desfermada d’aquest
vespre hagi optat per la prudència. A saber....
Aquest matí twitter i les ràdios anaven
plenes dels incidents d’aquest vespre. L’associació joves-alcohol- drogues -
violència planava per tots els comentaris a sumar als típics que ja directament
culpaven a la DGAIA per acollir menors no acompanyats (inevitablement associats
a delinqüència) o a les visions estereotipades dels joves llatins i les seves
dèries pel tràfic, les bandes i la violència brutal.
Sigui com sigui molts milers de joves
han envaït aquest vespre els carrers de Barcelona per a poder socialitzar i
passar-ho bé... en fi, fer coses de joves. Al final les imatges demostren que
uns centenars han acabat fent destrosses brutals, cremant turismes, atacant a
la guàrdia urbana abans que aquesta no fes cap actuació, assaltant botigues i
robant tot el possible i barallant-se entre ells amb molta violència (recordem
que hi ha tres ferits greus, una cinquantena de ferits lleus i una desena
d’apunyalaments!!).
Els adults ens posem les mans al cap i
fem el de sempre: criticar als joves, posar-los etiquetes, demanar
prohibicions, generalitzar-los i posar-los tot al mateix sac. I això ho fan
sense despentinar-se molts “puretes” de la meva edat (vorejant el mig segle)
oblidant-se totalment que les nostres adolescències barcelonines van estar
plegades de batusses i violència a tots nivells. Un servidor, que es considera
pacífic de tota la vida, va observar o es va veure involucrat en incidents,
persecucions, pallisses etc entre rockers i punks, “quinquis” i nens bé de Gràcia,
brigades perseguint-nos per parlar català, batusses descontrolades entre red
skins i els infames pelats de Sant Gervasi, quedades amb baralles brutals pel
Poble Nou, destrosses de bars per la zona alta, borratxeres criminals de grans
grups, robatoris i assalts sense sentit, autèntiques zones de guerra els
divendres i diumenges per la tarda. Podria seguir amb l’Anecdotari que molts
barcelonins/es de la meva lleva segur que recorden. Per tant els incidents
violents entre joves no son cap fenomen recent ni els joves d’avui dia estan
més tarats que els dels 80. De ben segur que un sociòleg apuntarà molt millor
que jo elements diferenciadors en el context històric d’una i altra època. A mi
m’agradaria destacar uns quants elements objectius per a entendre millor als
ciutadans d’entre 16 i 25 anys de la nostra ciutat.
Per començar estan vivint en una època
absolutament estranya enmig d’una pandèmia que els ha fet abandonar la vida
social que els adolescents i joves necessiten per simple desenvolupament humà endinsant-los
els darrers dos anys en una mena de reclusió severa que els està afectant a
molts d'ells a nivell de salut mental. Pels adults el temps passa molt ràpid
però pel jovent no i cal reconèixer que des de 2019 hi ha adolescents que viuen
en una autèntica tortura no podent pràcticament sortir havent passat per
llargues temporades en reclusió, sense esport, estudis presencials o ajuntar-se
en colla, base de la socialització adolescent.
Situats en aquest context cal remarcar
l'actualitat social del moment en que tots sabem que la comunicació via xarxes
socials, fenòmens dels "populars", la qüestió "influencer",
el poder de la imatge i la immediatesa són el pa de cada dia de la població
juvenil. Sovint els adults no entenem aquests canals, en rebutgem o
ridiculitzem els continguts i no som prou conscients del poder real que tenen,
un poder tant fort com la socialització presencial, fet que ens situa en un
marc molt diferent que pot provocar desconnexió amb la realitat o fins i tot
confusions entre el món real i el virtual. Es tracta d'una nova societat que ha
crescut amb les eines virtuals a la mà. No les ha hagut d'aprendre com
nosaltres sinó que són part intrínseca de la seva vida com per a mi ho podia
ser la televisió, els llibres o una simple llibreta. El perill que jo hi veig
en aquest fet no és tant l'apoderament en aquestes eines com la manipulació que
el sistema en fa d'elles posant en pedestals qüestions com ser popular, el
guany econòmic, la imatge buida i l'endinsament dels valors més bàsics sota
capes d'aparença.
D'altra banda, al nostre país, tenim la
taxa d'atur juvenil més brutal de tota Europa. I no sols això ja que a més
tenim uns dels índex salarials més baixos acompanyats d'una crisi espectacular
per accedir a la vivenda i preus abusius en els serveis més bàsics. Tot plegat
dona la idea als joves que desenvolupar una vida autònoma, poder treballar en
condicions dígnes o disposar d'una vivenda per a ells és pràcticament
impossible abans de la trentena i molt complicat també en aquesta fet que deixa
a una part de la població absolutament desil·lusionada i amb una incertesa
brutal sobre el seu futur cada cop més fosc. La gent de la meva edat ens podrem
queixar però és una realitat que malgrat tot fins al 2008 vam tenir sempre la
creença i la realitat que aniríem progressant i així va ser efectivament fins
aquell moment. I els avis d'aquest jovent encara tenien aquest argument de
desenvolupar-se molt més creïble malgrat el moment polític. Així doncs,
qualsevol que parli amb un jove de 20 anys s'adonarà que te coll avall el fet
de no poder "escapar" de casa dels pares per a fer la seva vida fins
molt més endavant. Si a això li afegim la cura extrema en que molt sovint els
hem educat els adults contemplem a un bon gruix de la població amb pocs ànims
per a arriscar-se a fer la seva vida i bastant convençuts que no marxaran de
casa fins com a mínim els trenta anys. Davant d'aquesta impossibilitat on queda
la lògica rebel·lia i les ganes d'arriscar? Doncs potser posen el focus en
altres aspectes…
Més elements els trobem també en les
dificultats econòmiques de moltes famílies, en la pressió de la imatge i
l'exigència cap als pares d'aspectes materials, en un altíssim índex de fracàs
escolar en un sistema arcaic dissenyat des de les lògiques del mercat de
treball (i a més totalment desfasat) i
no des de la pura educació i desenvolupament. Ens trobem també amb tots aquells
joves nouvinguts i/o fills de famílies nouvingudes que han trobat els seus
espais de socialització en la seva comunitat principalment i que malgrat un
funcionament normalitzat en la seva immensa majoria es veuen a sí mateixos en
conjunt com a ciutadans "a integrar", "diferents" o en etern procés de formar part d'aquesta
societat. Molts d'aquests joves s'agrupen per nacionalitats per tal de trobar
referències culturals i arrelament que no han pogut trobar a Catalunya en una
visió intercultural i d'aquests, uns quants "vesteixen" la seva
impotència en conductes asocials i delictives formant part del que els adults
anomenen "bandes", etc. Molts dels joves que ahir destrossaven
botigues crec que es sentien al marge del sistema: ja fos per desarrelament
cultural combinat amb condicions familiars precàries, per sentir-se sense cap
mena de futur, per restar al marge o pel que sigui el que hem de veure els
adults és que aquestes conductes formen part de la pura ràbia juvenil contra el
món que els ha tocat viure. Sí, també hi ha delinqüents comuns fent de les
seves, és clar, però la remor d'aquesta impotència continguda, d'aquest
"no future" postmodern, d'aquesta visió del planeta com un lloc que
s'esgota, del racísme quotidià, del fracàs per a fer-se grans i ser autònoms
tal i com els mitjans els venen, de la sensació de sobreviure més que de
construir-se una vida i molt més crec que fa que aquests esclats ja no siguin
una sorpresa.
No justifico la violència ni faig una
mirada paternalista. Però sí que cal fer una mirada global a la nostra societat
i poder reconèixer que els estem deixant un món de merda als nostres fills i
que en certa mesura en som responsables els adults.
