REIVINDICACIÓ DELS PROFESSIONALS DE L'EDUCACIÓ SOCIAL

 

Sovint parlo amb companys del meu sector i d’altres professions lligades al benestar de les persones com personal de sanitat (pública i privada) o de la mateixa atenció a la infància en risc contractats o funcionaris de l’administració (craes, eaia, creis i d’altres) i me’n faig creus, absolutament, per la diferència abismal de condicions laborals a saber si un està sota conveni públic o privat (benestar, ICS o d’altres privats tipus St Joan de Deu) o està, com en el meu cas sota el conveni d’Acció Social d’infància en risc.

 

Quan parlo amb aquests professionals m’adono que el meu salari com a director i guardador legal d’un munt d’adolescents tutelats amb la responsabilitat impensable que això comporta està al nivell, per exemple, d’educadors/es de serveis públics i extremadament per sota d’educadors/es amb plusos especials (en el nostre cas no hi ha cap plus per a res) o de coordinadors/es, sotsdirectors/es i directors/es on la diferència pot estar per damunt dels 1000€.

Per a que els profans m’entengueu, hi ha un munt de professionals treballant en serveis residencials de protecció a la infància i adolescència que tenen unes condicions laborals absolutament incomparables a les dels seus companys/es de la funció pública i d’altres convenis privats exercint exactament la mateixa tasca amb idèntica responsabilitat.

 

He dedicat la vida a la meva feina i estimo el que faig a diari. Cada dia em llevo disposat a buidar-me en el que faig, a tenir cura dels adolescents amb tot el cor, aplicant una mirada educativa que amb el passar dels anys s’ha anat depurant i millorant sense perdre la capacitat de sorpresa, posant la meva mirada personal, les meves emocions i autenticitat tant com soc capaç. Estimo el que faig. Ho estimo de cor i crec cegament en el valor increïble que la nostra tasca aporta als nois i noies que atenem, a les seves famílies i a la societat. Crec fermament que tots els que ens dediquem posant cor i ànima (cert, no tothom ho posa tot) ho fem amb amor i al servei de les persones posant la nostra integritat (física i sobretot emocional) pel davant del que molts que no coneixeu la feina creuríeu. I ho seguim fent. Almenys jo ho seguiré fent per que em mou l’amor al que faig i també el servei als adolescents que tinc a càrrec, molts dels quals son ciutadans del nostre país que gaudiran d’un futur exitós o com a mínim digne.

 

I us dic tot això per que m’esparvera que, malgrat els anys, els aprenentatges, l’expertesa, els encerts (i desencerts), la professionalitat i l’amor que milers de professionals han posat en joc encara es considera que la nostra tasca (vocacional per se) no és un eix fonamental vertebrador del nostre país tant com ho pot ser la salut o l’ensenyament, per exemple. M’esparvera que milers de professionals que sostenen a diari a milers d’infants, adolescents i famílies segueixin invisibilitats i amb condicions laborals penoses si tenim en compte la immensitat i intensitat de la seva feina.

M’entristeix profundament que el sistema polític sols posi el focus d’atenció i per tant d’inversió en aquelles àrees de benestar social que són més universals com la sanitat o l’ensenyament (tot i les retallades) pel fet evident que es tracten de serveis bàsics universals, per a tothom i per tant objectes sensibles d’indicadors electorals. D’altra banda els serveis socials, els infradotadíssims serveis de prevenció o benestar universal i la resta com els del meu sector ja no són tan importants (des de l’òptica política) donat que tot i ser universals estan utilitzats per aquella població amb majors dificultats socials i ja sabem que aquests no son tant importants a l’hora d’anar al col·legi electoral. És evident que hi ha una població que importa menys.

 

Si el sistema polític estigués d’acord -amb una mirada de país i d’evident responsabilitat- faria molts anys que gaudiríem de serveis universals enfocats en el benestar i la prevenció tals com suport socio educatiu i psicològic parental i marental a les escoles, serveis extraescolars gratuïts, educació emocional integrada en tots els àmbits educatius formals i no formals, una xarxa de suport a la família per evitar situacions de risc i probables tuteles, una xarxa de suport professional potent per a sostenir els acolliments familiars, uns serveis de salut mental infantil, juvenil i per adults potent i no sols centrada en el símptoma, professionals atenent situacions de risc a domicili i amb intensitat i quan tot fallés o fos imprescindible una xarxa residencial més dotada amb professionals ben pagats d’acord amb la duríssima exigència de les seves feines.

 

Tot això no és així ni probablement ho serà mai donat que el sistema en el que estem immersos no mira pel benestar dels ciutadans sinó per la perpetuació del mateix i els seus sostenidors i l’aparell polític no posa la vista en el futur a llarg terme sinó en els simples quatre anys fins a la propera convocatòria electoral.

 

I la realitat és que en el nostre sector (i ara torno a parlar específicament de la xarxa residencial de Craes, etc sota conveni d’Acció Social) paguem els plats trencats d’aquesta política a dos nivells: per una banda és molt comú que acabin arribant a les nostres mans situacions familiars i de nois i noies veritablement insostenibles fruit d’ineficiència o inacció anterior, fruit també de la manca de serveis de prevenció i intervenció en territori tot esperant que des del Crae de torn l’equip educatiu obrarà el miracle de reconduir la situació i posant-nos tot el pes i responsabilitat si no aconseguim revertir la situació; per altra banda i amb aquesta responsabilitat brutal a sobre disposem d’unes condicions laborals lamentables -si tenim en compte la intensitat de la feina- posant al límit la nostra vida professional i personal. Unes condicions que serien impensables en altres àmbits, sectors o convenis. Per exemple us puc explicar situacions que jo visc en carn pròpia com viure 24 hores connectat a la feina podent rebre trucades en qualsevol moment de l’any i a qualsevol hora (exceptuant el meu mes de vacances) havent de presentar-me d’urgència a qualsevol lloc o a qualsevol hora, havent de respondre personalment per suplències sobtades (ja he fet al llarg dels anys 3 nits caps d’any, per a que m’entengueu) o urgències (imagineu-vos haver d’explicar a la família que el cap de setmana tant desitjat fora se’n va a norris el divendres tarda quan ja tenim les maletes fetes per exemple) i moltíssimes situacions més (moltes d’elles totalment impensables). Es tracta d’una dedicació total i absoluta que requereix d’una fortalesa mental i emocional brutal i que en el conjunt de la societat no es coneix. Penseu en professionals que estan 24 hores connectats amb la seva feina tot l’any i on, a més, es donen situacions que poden ser greus i on li sumem una responsabilitat personal (que pot ser penal) com a guardadors d’infants. Penseu-hi una mica.

 

Per suposat deixo a banda la realitat social que qualsevol informàtic, tècnic, enginyer, programador, etc que  com a mínim em doblarà el sou. Ja no hi entro.

 

Els que tenim cura de persones ja sabem que el reconeixement de la nostra tasca és irrisori comparat amb la responsabilitat de productivitat en el sector empresarial. Ho tenim assumit encara que mitja societat ens observi encuriosits.

Però tot i així amb el passar dels anys m’adono que hem de fer alguna cosa tant per a les persones que atenem com per a nosaltres mateixos.

 

Recordo una discussió amb una cap de RRHH d’una fundació gran on vaig treballar també com a director. Em va dir enfadada “tu saps el que cobres?”. M’ho va etzibar d’una manera que jo mateix em vaig quedar bloquejat sota la idea que ens han venut que la nostra feina te un component tan vocacional que implica acceptar uns sous i condicions d’acord amb el “sacrifici” que estem disposats a fer, com si fos injust, poc ètic o poc solidari el fet de demanar millors condicions. Si aquesta senyora em fes aquesta pregunta avui li diria alguna cosa així com “sí senyora, cobro moltíssim menys del que em mereixo, de fet cobro una merda per tot el sacrifici personal que faig i per tot allò que aporto a les persones més fotudes d’aquesta societat; i al igual que jo cobro una merda, els meus companys i companyes d’equip cobren merda i mitja tenint en compte el que han de sostenir, tenint en compte que posen en joc cada dia la seva autenticitat personal, les seves emocions i que sovint marxen cap a casa totalment buits havent donat el millor de sí mateixos, havent deixat bocins de sí mateixos en situacions tenses, tristes i de patiment d’altres, havent dedicat una energia poderosa basada en l’amor a infants que la necessiten, havent patit agressions, insults i plors (també tenim abraçades, petons i emocions positives increïbles), havent sostingut situacions inversemblants derivades de salut mental o de malestars incontenibles, havent tensionat la seva individualitat fins al límit, posant-se en joc com a professionals i exposant-se com a persones…. I ara digui’m senyora… cobrem massa per a fer tot això?, potser no es mereixen les persones que atenem uns professionals amb unes bones condicions, salaris, descansats i cuidats?”.

Avui li respondria això i molt més.

 

Avui m’agradaria que les persones que no saben sobre aquestes professions llegissin aquest escrit.

M’encantaria que polítics que mai no pensen en nosaltres com a mínim tinguessin consciència del que costa (en termes de desgast humà) sostenir el sistema de protecció a la infància d’aquest país i poguessin donar alguna resposta, llençar algun compromís de millora o simplement posar-nos en agenda. De no ser així han de saber que cada dia més professionals aniran entrant en un bucle de decepció augmentant la mobilitat professional i repercutint directament en els nois que atenem que repetidament aniran tenint pèrdues i més pèrdues quan el que necessiten en primer lloc es estabilitat de referents.

 

Hi ha professionals tan implicats en la tasca que, malgrat la queixa i la decepció, sempre prioritzarem l’amor a la professió i el benestar dels nois. Cert. Crec que soc un dels milers que així ho entenem. I puc parlar en nom de multitud de professionals assegurant que buidar-nos a diari i fer-ho amb felicitat és una gran sort. Així ho sento. Afortunadíssim amb el que faig i amb la il·lusió intacte com el primer dia. Si no fos així hauria abandonat el sector fa segles, segur.

 

Igual que jo, molts d’altres es deuen sentir feliços amb el que fan, malgrat tot, però amb aquesta sensació trista de no ser valorats i tenir unes condicions laborals penoses en comparació de la responsabilitat. En el fons és tota una declaració de principis des de l’aparell polític i es pot resumir en alguna cosa així com: hi ha vides que no importen tant com d’altres i no val la pena invertir massa en elles ni en la seva cura, de fet, sols allò imprescindible.

 

Repeteixo. Malgrat tot, il·lusió intacte.