Sovint
parlo amb companys del meu sector i d’altres professions lligades al benestar
de les persones com personal de sanitat (pública i privada) o de la mateixa atenció
a la infància en risc contractats o funcionaris de l’administració (craes,
eaia, creis i d’altres) i me’n faig creus, absolutament, per la diferència
abismal de condicions laborals a saber si un està sota conveni públic o privat
(benestar, ICS o d’altres privats tipus St Joan de Deu) o està, com en el meu
cas sota el conveni d’Acció Social d’infància en risc.
Quan
parlo amb aquests professionals m’adono que el meu salari com a director i
guardador legal d’un munt d’adolescents tutelats amb la responsabilitat
impensable que això comporta està al nivell, per exemple, d’educadors/es de
serveis públics i extremadament per sota d’educadors/es amb plusos especials
(en el nostre cas no hi ha cap plus per a res) o de coordinadors/es,
sotsdirectors/es i directors/es on la diferència pot estar per damunt dels
1000€.
Per a
que els profans m’entengueu, hi ha un munt de professionals treballant en
serveis residencials de protecció a la infància i adolescència que tenen unes
condicions laborals absolutament incomparables a les dels seus companys/es de
la funció pública i d’altres convenis privats exercint exactament la mateixa
tasca amb idèntica responsabilitat.
He
dedicat la vida a la meva feina i estimo el que faig a diari. Cada dia em llevo
disposat a buidar-me en el que faig, a tenir cura dels adolescents amb tot el
cor, aplicant una mirada educativa que amb el passar dels anys s’ha anat
depurant i millorant sense perdre la capacitat de sorpresa, posant la meva
mirada personal, les meves emocions i autenticitat tant com soc capaç. Estimo
el que faig. Ho estimo de cor i crec cegament en el valor increïble que la
nostra tasca aporta als nois i noies que atenem, a les seves famílies i a la
societat. Crec fermament que tots els que ens dediquem posant cor i ànima
(cert, no tothom ho posa tot) ho fem amb amor i al servei de les persones
posant la nostra integritat (física i sobretot emocional) pel davant del que
molts que no coneixeu la feina creuríeu. I ho seguim fent. Almenys jo ho
seguiré fent per que em mou l’amor al que faig i també el servei als
adolescents que tinc a càrrec, molts dels quals son ciutadans del nostre país
que gaudiran d’un futur exitós o com a mínim digne.
I us
dic tot això per que m’esparvera que, malgrat els anys, els aprenentatges,
l’expertesa, els encerts (i desencerts), la professionalitat i l’amor que
milers de professionals han posat en joc encara es considera que la nostra
tasca (vocacional per se) no és un eix fonamental vertebrador del nostre país
tant com ho pot ser la salut o l’ensenyament, per exemple. M’esparvera que
milers de professionals que sostenen a diari a milers d’infants, adolescents i
famílies segueixin invisibilitats i amb condicions laborals penoses si tenim en
compte la immensitat i intensitat de la seva feina.
M’entristeix
profundament que el sistema polític sols posi el focus d’atenció i per tant d’inversió
en aquelles àrees de benestar social que són més universals com la sanitat o
l’ensenyament (tot i les retallades) pel fet evident que es tracten de serveis
bàsics universals, per a tothom i per tant objectes sensibles d’indicadors
electorals. D’altra banda els serveis socials, els infradotadíssims serveis de
prevenció o benestar universal i la resta com els del meu sector ja no són tan
importants (des de l’òptica política) donat que tot i ser universals estan
utilitzats per aquella població amb majors dificultats socials i ja sabem que
aquests no son tant importants a l’hora d’anar al col·legi electoral. És
evident que hi ha una població que importa menys.
Si el
sistema polític estigués d’acord -amb una mirada de país i d’evident
responsabilitat- faria molts anys que gaudiríem de serveis universals enfocats
en el benestar i la prevenció tals com suport socio educatiu i psicològic
parental i marental a les escoles, serveis extraescolars gratuïts, educació
emocional integrada en tots els àmbits educatius formals i no formals, una
xarxa de suport a la família per evitar situacions de risc i probables tuteles,
una xarxa de suport professional potent per a sostenir els acolliments
familiars, uns serveis de salut mental infantil, juvenil i per adults potent i
no sols centrada en el símptoma, professionals atenent situacions de risc a
domicili i amb intensitat i quan tot fallés o fos imprescindible una xarxa
residencial més dotada amb professionals ben pagats d’acord amb la duríssima
exigència de les seves feines.
Tot
això no és així ni probablement ho serà mai donat que el sistema en el que
estem immersos no mira pel benestar dels ciutadans sinó per la perpetuació del
mateix i els seus sostenidors i l’aparell polític no posa la vista en el futur
a llarg terme sinó en els simples quatre anys fins a la propera convocatòria
electoral.
I la
realitat és que en el nostre sector (i ara torno a parlar específicament de la
xarxa residencial de Craes, etc sota conveni d’Acció Social) paguem els plats
trencats d’aquesta política a dos nivells: per una banda és molt comú que
acabin arribant a les nostres mans situacions familiars i de nois i noies
veritablement insostenibles fruit d’ineficiència o inacció anterior, fruit
també de la manca de serveis de prevenció i intervenció en territori tot
esperant que des del Crae de torn l’equip educatiu obrarà el miracle de
reconduir la situació i posant-nos tot el pes i responsabilitat si no
aconseguim revertir la situació; per altra banda i amb aquesta responsabilitat
brutal a sobre disposem d’unes condicions laborals lamentables -si tenim en
compte la intensitat de la feina- posant al límit la nostra vida professional i
personal. Unes condicions que serien impensables en altres àmbits, sectors o
convenis. Per exemple us puc explicar situacions que jo visc en carn pròpia com
viure 24 hores connectat a la feina podent rebre trucades en qualsevol moment
de l’any i a qualsevol hora (exceptuant el meu mes de vacances) havent de
presentar-me d’urgència a qualsevol lloc o a qualsevol hora, havent de
respondre personalment per suplències sobtades (ja he fet al llarg dels anys 3
nits caps d’any, per a que m’entengueu) o urgències (imagineu-vos haver
d’explicar a la família que el cap de setmana tant desitjat fora se’n va a
norris el divendres tarda quan ja tenim les maletes fetes per exemple) i
moltíssimes situacions més (moltes d’elles totalment impensables). Es tracta
d’una dedicació total i absoluta que requereix d’una fortalesa mental i
emocional brutal i que en el conjunt de la societat no es coneix. Penseu en
professionals que estan 24 hores connectats amb la seva feina tot l’any i on, a
més, es donen situacions que poden ser greus i on li sumem una responsabilitat
personal (que pot ser penal) com a guardadors d’infants. Penseu-hi una mica.
Per
suposat deixo a banda la realitat social que qualsevol informàtic, tècnic,
enginyer, programador, etc que com a
mínim em doblarà el sou. Ja no hi entro.
Els
que tenim cura de persones ja sabem que el reconeixement de la nostra tasca és
irrisori comparat amb la responsabilitat de productivitat en el sector
empresarial. Ho tenim assumit encara que mitja societat ens observi
encuriosits.
Però
tot i així amb el passar dels anys m’adono que hem de fer alguna cosa tant per
a les persones que atenem com per a nosaltres mateixos.
Recordo
una discussió amb una cap de RRHH d’una fundació gran on vaig treballar també
com a director. Em va dir enfadada “tu saps el que cobres?”. M’ho va etzibar
d’una manera que jo mateix em vaig quedar bloquejat sota la idea que ens han
venut que la nostra feina te un component tan vocacional que implica acceptar
uns sous i condicions d’acord amb el “sacrifici” que estem disposats a fer, com
si fos injust, poc ètic o poc solidari el fet de demanar millors condicions. Si
aquesta senyora em fes aquesta pregunta avui li diria alguna cosa així com “sí
senyora, cobro moltíssim menys del que em mereixo, de fet cobro una merda per
tot el sacrifici personal que faig i per tot allò que aporto a les persones més
fotudes d’aquesta societat; i al igual que jo cobro una merda, els meus
companys i companyes d’equip cobren merda i mitja tenint en compte el que han
de sostenir, tenint en compte que posen en joc cada dia la seva autenticitat
personal, les seves emocions i que sovint marxen cap a casa totalment buits
havent donat el millor de sí mateixos, havent deixat bocins de sí mateixos en
situacions tenses, tristes i de patiment d’altres, havent dedicat una energia
poderosa basada en l’amor a infants que la necessiten, havent patit agressions,
insults i plors (també tenim abraçades, petons i emocions positives
increïbles), havent sostingut situacions inversemblants derivades de salut
mental o de malestars incontenibles, havent tensionat la seva individualitat
fins al límit, posant-se en joc com a professionals i exposant-se com a
persones…. I ara digui’m senyora… cobrem massa per a fer tot això?, potser no
es mereixen les persones que atenem uns professionals amb unes bones
condicions, salaris, descansats i cuidats?”.
Avui
li respondria això i molt més.
Avui
m’agradaria que les persones que no saben sobre aquestes professions llegissin
aquest escrit.
M’encantaria
que polítics que mai no pensen en nosaltres com a mínim tinguessin consciència
del que costa (en termes de desgast humà) sostenir el sistema de protecció a la
infància d’aquest país i poguessin donar alguna resposta, llençar algun
compromís de millora o simplement posar-nos en agenda. De no ser així han de
saber que cada dia més professionals aniran entrant en un bucle de decepció
augmentant la mobilitat professional i repercutint directament en els nois que
atenem que repetidament aniran tenint pèrdues i més pèrdues quan el que
necessiten en primer lloc es estabilitat de referents.
Hi ha
professionals tan implicats en la tasca que, malgrat la queixa i la decepció,
sempre prioritzarem l’amor a la professió i el benestar dels nois. Cert. Crec
que soc un dels milers que així ho entenem. I puc parlar en nom de multitud de
professionals assegurant que buidar-nos a diari i fer-ho amb felicitat és una
gran sort. Així ho sento. Afortunadíssim amb el que faig i amb la il·lusió
intacte com el primer dia. Si no fos així hauria abandonat el sector fa segles,
segur.
Igual
que jo, molts d’altres es deuen sentir feliços amb el que fan, malgrat tot,
però amb aquesta sensació trista de no ser valorats i tenir unes condicions
laborals penoses en comparació de la responsabilitat. En el fons és tota una
declaració de principis des de l’aparell polític i es pot resumir en alguna
cosa així com: hi ha vides que no importen tant com d’altres i no val la pena
invertir massa en elles ni en la seva cura, de fet, sols allò imprescindible.
Repeteixo.
Malgrat tot, il·lusió intacte.
No hay comentarios:
Publicar un comentario