Fa uns quants dies que
pensava en reservar-me una estoneta el darrer moment de l'any per a poder seure
i escriure unes notes per a tots els i les professionals de l'educació social
en general i als que ens dediquem a infància i adolescència en risc en
particular.
Volia felicitar-los l'any
nou i encoratjar-vos per a seguir ferms en la nostra professió.
Pretenia destacar la nostra feina invisible, el nostre esforç brutal i mal pagat sostingut -almenys en la gent de la meva lleva- en allò que anomenem "vocació"; mot que els i les professionals de més de quaranta anys tenim tan i tan arrelat al nostre instint històric-laboral que ens ha permès sostenir des d'antuvi i normalitzar allò de "treballar hores de més que en el nostre cas no són extres donat que treballem per vocació"; "sostenir allò insostenible i insuportable és el que ens toca, va amb la nostra tasca social"; "posar-nos en risc per sistema forma part del nostre encàrrec"; "exigir millores laborals a tots nivells no va amb nosaltres donat que som solidaris i no pretenem sobrecarregar la despesa social de l'administració i a més, si ens paguen més a nosaltres -com ens afirmen- no hi haurà diners per atendre persones que ens necessiten"; "estar de guàrdia permanent que no es gratifica és normal… estem atenent persones que ens poden necessitar en qualsevol moment"; "posar-nos cada dia al davant de situacions límit no passa factura als nostres cossos ni ments i no caldria pensar en augmentar els nostres períodes de descans ni en realitzar formacions tipus mindfulness o similars… som superdones i superhomes"; "el nostre patiment va amb la tasca que realitzem i des d'una voluntat de servei als altres ens considerem ben pagats en intangibles emocionals que tan reconforten i que tan escoltem als nostres interlocutors externs quan expliquem allò que fem i ens recorden que la nostra labor és molt bonica i gratificant…"
Us he recordat aquí alguns
exemples de pensament que no ens permeten reivindicar-nos amb molta més força i
fermesa.
Els i les que em coneixeu mínimament sabeu de sobra que soc un crític aferrissadíssim de tot aquell professional que no està compromès al màxim nivell amb la seva feina. I estar compromès al màxim vol dir estar disposat a posar-se en joc cada dia, ser valents i valentes per a convertir-nos en figures referents que fan més que diuen, en professionals que acompanyen vides complexes, en persones molt importants que tenen cura i son veritables experts i expertes en el vincle i les habilitats educatives en el sistema no formal. I quedi ben clar aquí que avui dia hi ha molts educadors i educadores que no aporten tot això i que per tant haurien de deixar la professió demà mateix. Ho dic seriosament. Els que no es deixin la pell en el que fan resulten en una negligència per a les persones que acompanyen. I no, no podem posar d'excusa que es cobra una merda, que no estem reconeguts, que els torns són horribles, etc. No ho podem posar d'excusa malgrat que sigui cert per que si permetem que sigui una excusa estem destruint el sentit de la nostra professió i manllevant els mèrits i èxits de tots aquells professionals que han estat abans que nosaltres.
Soc el primer que avui
mateix està certament cabrejat donat que ara mateix m'estic fent al càrrec que
els plans que tenia per aquest vespre, cap d'any, s'acaben d'esfondrar doncs
hauré d'anar a treballar tota la nit per una baixa de darrera hora d'una educadora
i ara mateix ja no tinc ningú -que conegui als nois, no posaré a un
desconegut/da- que vulgui/pugui anar. Llavors, com a director hauré d'anar i
deixar a la meva família palplantada a l'hora del sopar. No vull exposar-ho com
un drama.
Em permetreu que avui parli
de la meva figura de direcció donat que sempre parlo dels educadors i
educadores.
En els meus disset anys com
a director de diversos Craes he gaudit d'alguna nit sorpresa de Sant Joan i cap
d'any, he hagut d'anular viatges en el darrer moment, sortir corrents de casa
moltes nits, atendre milers de trucades
en dies de descans i a qualsevol hora connectant-me d'immediat amb la feina,
quedar-me al centre i atendre tot allò que es podia en moments de crisi, etc. Tot plegat no es res estrany en una
feina com la meva però quan em poso a analitzar alguns fets objectius com els
que ara us llistaré la veritat és que em
marejo una mica:
- En disset anys de la
meva vida sols he estat autènticament LLIURE i no DE GUÂRDIA, o sigui,
pendent les 24hores cada dia de la setmana i el cap de setmana un total de
disset mesos, és a dir, durant les vacances d'estiu. Això vol dir que
tant sols un 8% del meu temps els darrers disset anys de la meva vida no he estat de
guàrdia i atent a totes les trucades o moviments de la feina. No
arriba a un 10% del meu temps mentre que qualsevol treballador disposa
d'un 85% del seu temps per a ell (incloent les hores de son, és clar). I
direu que això va amb el sou. Doncs sí. Però no està retribuït ni
reconegut i cada directora o director ha de cuidar de la seva salut mental
com pot. I no és cosa de la fundació, cooperativa o associació gestora en
concret sinó del conveni general.
- En disset anys l'IPC ha
pujat un 33,6%. El meu salari també ha pujat “força” des de 2007.
Exactament un 8%. Això vol dir que a dia d'avui disposo d'un 25% de
menys poder adquisitiu que fa disset anys. Llavors, la meva expertesa,
coneixements i recorreguts sembla que són molt tinguts en compte per al
sistema, oi? Vull dir que aquells professionals amb major recorregut en
altres professions sovint disposen d’altres beneficis... en fi, no sé.
- Tots aquests anys he
gaudit del que faig (a vegades patit). Segueixo fen-t'ho. Tinc un encàrrec
públic i formo part del sistema de protecció de l'administració. Fent
exactament la mateixa tasca que qualsevol altre director/a de la xarxa
pública tinc una retribució bastant inferior. Potser ridículament
inferior. Pel cap baix la meva retribució està en un 50-60% per sota… uns
1000€ de diferència o més per a fer la mateixa feina, el mateix
encàrrec públic, el de Guardador dels infants i adolescents tutelats per
la DGAIA. Un encàrrec tan important com tenir a càrrec la vida de nois i
noies sovint malmesos i maltractats està molt més ben pagat (es deu fer la
feina amb més eficiència, entenc) a
la xarxa pública que a la resta.
- Avui escric sols del
meu càrrec donat que sempre parlo dels educadors i educadores, que
recordo que disposen d'una retribució molt inferior als de la xarxa
pública en un 30-40% i d'unes condicions laborals ben diferents. I ja
no dic res dels professionals dels Centres Oberts.
També recordo que aquests i
aquestes professionals estan en primera línia donant-t'ho tot (els que no ho
facin no mereixen estar en la nostra professió) i acompanyant amb il·lusió i
fermesa a nois i noies que ho necessiten.
Es tracta d'una tasca fonamental. S'acompanya a infants i adolescents, famílies
i joves a explorar possibilitats, a refer vincles, a teixir benestar,
comprendre emocions i vivències, conèixer-se millor, responsabilitzar-se dels
propis passos i errades, gaudir de trobar un lloc útil i sà al món, superar-se
i estimar-se a un mateix i als altres. Totes aquestes evidències són, per a mi,
absolutament imprescindibles i haurien d'estar reconegudes per la societat i el
sistema però tots sabem que no ho estan. I això és així per que no son productives
des de l'òptica del poder que ens sosté. Ni són productives ni aporten cap
valor clau tret del simple "control social" en el que la nostra
professió ha estat sempre utilitzada (no siguem ingenus). La nostra tasca sols
surt a les notícies de la crònica negre quan hom necessita desprestigiar els
partits del govern de torn atacant al sistema de protecció suposadament defensant als infants i famílies. Tanmateix
tampoc hi ha hagut mai gran interès polític en crear un sistema modern, potent,
amb recursos i garanties.
Nosaltres som sols els que
treballem amb els que no donen vistositat ni vots als governs. Som els que
vetllem per les persones que cal acompanyar doncs hi ha una llei superior
ratificada internacionalment que ho diu i obliga i tret d'algun polític concret
tots sabem que a la gran majoria literalment tant se'ls en fot. A ningú no interessen les vides
trencades d'una part de la societat catalana. Àmbits de competència pública com
la salut, seguretat i altres sí que donen vots i cal -malgrat les brutals
retallades- mantenir-los una mica millor però la infància en risc… ¿a qui li
importa? Malgrat les bones paraules i els copets a l'esquena quan un polític
ens visita tots sabem que és tot pura façana i mentida. No interessa a ningú.
Cap polític fa compromisos seriosos de millores laborals per als professionals
del sector ni menys encara promeses de canvis substancials en el sistema.
I sí, escric tot això i més (llegiu també això, si us plau) amb ànim que algun polític important ho pugui llegir i donar alguna resposta. No ho sé, per exemple, Carles Campuzano com actual conseller de Drets Socials igual podria afegir alguna cosa. Carles, anima't amb algun tuit o similar. Som treballadors al servei del teu departament!
Tampoc les organitzacions socials estan per a res lliures de culpa. En el link anterior us explico per què.
En fi. Ja duc una horeta escrivint i m'agradaria -ara sí- desitjar-vos a totes i tots un 2024 ple de felicitat i encerts tant a nivell personal com professional.
M'agradaria especialment encoratjar al meu equip, agrair-los molt l'esforç i recordar-los que un any mes seguiran sent persones importantíssimes per a una colla d'adolescents i que aquesta responsabilitat és tant i tant gran com la feina més important del món.
Salut!
