Doncs ja tenim aquí una tongada més
d’autoritarisme per part del “gobierno español”. La deriva distòpica del estat
no te límits. Si ens fixem van alternant una suposada llei “progre” amb
d’altres que en el futur podran desplegar-se amb total impunitat i amb la
pressió autoritària que el govern de torn desitgi. Tenim ja lleis per a
“vigilar” la llibertat d'expressió (ja segada) a les xarxes i publicacions, per
a poder perseguir disconformes, per a negar -segons convingui- el dret a la
protesta, per a considerar terrorisme qualsevol activitat contrària al règim a
l’ombra, per a vigilar-nos a tots amb mètodes secrets, per a investigar
ciutadans “que possiblement delinquiran” amb lleis “pre-crim” i d’altres. Ara
arriba una nova clau de volta amb aquesta proposta de llei de seguretat
nacional. Ben mirat, una proposta que no feia falta donat que ja existeix
legislació per actuar davant emergències o estats d’alarma. Però no, el govern
progressista vol una mica més. Pretenen poder expropiar, en cas de necessitat (aquesta,
naturalment podrà ser aleatòria i en funció d’esdeveniments futurs que encara
no coneixem) bens privats de ciutadans i empreses ja siguin materials o fins i
tot comptes bancaris; pretenen també mobilitzar persones majors d’edat de
manera obligatòria sense que quedi massa clar si això te un perfil clarament
militar o civil i facilitar en tots els supòsits actuacions militars o de
tancament d’espais així com de retallada absoluta de drets.
Alguns de vosaltres direu que hi ha
països europeus amb lleis similars i tot que que no es ben bé així caldrà
recordar-vos que aquests disposen d’una incomparable història democràtica, que
estan lliures de les lleis prèvies de retallades de drets que Espanya ha anat
construint i que no disposen de conflictes oberts com el de Catalunya ni de
forces feixistes a l’ombra que controlen tots els aparells de l’estat. I així
arribem a un 2021 veritablement perillós, lluny, molt lluny del que la gent de
la meva lleva (nascuts als inicis dels
setanta) podíem arribar a imaginar quan érem jovenets i somniàvem amb un món
millor. Tant lluny que sembla que haguem involucionat de manera radical. Però
de fet no és així. No es tracta d’una reculada sino d’una evidència cruel del
que és el “estado español”, una maquinària engreixada des de fa més d’un segle
amb els poders molt ben definits, ja fos amb noms i cognoms clars en èpoques de
dictadura com amb els seus descendents i amics a l’ombra en èpoques de suposada
democràcia. Una evidència cruel al observar quaranta anys després com el que
sempre ens van vendre com un “model mundial” de transició d’Estat totalitari a
estat democràtic no va ser més que una enganyifa molt ben estructurada i
totalment guiada pels poders de sempre; poders que a dia d’avui comproven com
el fet d’amagar-se menys també els dona un bon rèdit polític, fruit d’un
sistema educatiu retrògrad i ineficient i del control absolut dels mitjans de
comunicació. Uns poders que clarament son els amos de les estructures
econòmiques i d’Estat i que supervisen quan no ordenen directament als governs
de torn ja siguin més o menys afins de cara a la galeria. De fet, els convé
força que la societat mostri divisions i enfrontaments entorn de visions més
progressistes o més reaccionàries. Mentre aquest debat és viu al carrer ells van
mostrant mes i mes el seu poder a la vegada que van identificant i prenent nota
dels ciutadans i organitzacions “molestes” i van legislant amb calma però
incansablement cap a un escenari totalitari disfressat de “estado de derecho”
que potser en el futur ens caurà a tothom al damunt com una llosa que ja no ens
permetrà aixecar-nos.
Un estat amb un atur juvenil
absolutament desbocat que durà a milions de joves a no poder disposar d'una
vida pròpia i plena, amb centenars de milers de famílies desnonades, amb
despeses ciutadanes estrafolàries fruit de màfies empresarials en electricitat,
gas o internet, amb un sistema general on l'ombra de la corrupció s'allarga
infinitament començant pel cap d'estat i fins a la política municipal, amb un
teixit productiu ridícul, amb una economia que serà rescatada més d'hora que
tard amb condicions de retallades descomunals, amb uns serveis públics que any
rere any es van deixant caure i van perdent qualitat progressivament i una
nul.la perspectiva de millora no dona cap garantia ni expectativa als seus
ciutadans, tret dels que han aconseguit enganyar amb els crits de sirena del
nacionalisme caspós, la "rojigualda" per arreu i els populismes
diversos que fan crides a la recuperació econòmica sense basar-se en cap fet
econòmic real. Si a tot això afegim conflictes d'identitat nacional i d'encaix
de nacionalitats com el cas català i en menor mesura el basc i d'altres latents
a la societat com la qüestió masclista o el racisme derivat d'una base cultural
sota mínims i d'una pèssima gestió de la immigració tenim l'escenari perfecte
per a que la polarització social cada cop més desbocada sigui l'escenari i
excusa perfecte per a poder aplicar totes aquestes lleis de caràcter totalitari
que poc a poc es van legislant. I s'aplicaran. No tinguem dubtes. Per això es
proposen i es tiren endavant. És clar. I quan la pressió sigui insuportable i
un gruix important de la població surti al carrer a negar-se a viure en un
estat totalitari tinguem clar també que es disposaran de les eines necessàries
per a reprimir la protesta de manera salvatge, injusta però totalment legal.
Pensem que amb l'aprovació d'aquesta llei, per a posar un exemple, si
l'escenari català esdevingués en els propers anys ingovernable per a Espanya,
l'estat tindria l'opció de mobilitzar militarment i forçosa a tots els
ciutadans i fer que la gent s'enfrontés al carrer o be detenir a tots aquells
que ens neguéssim a obeir o d'altres eines com l'embargament de comptes o
l'extinció de drets i llibertats. Crec que no en som prou conscients. Potser la
gent de la meva lleva recorda la por que teníem els que ens negàvem a anar al
servei militar en èpoques pretèrites. Un servidor no va patir gaire els anys
posteriors al no presentar-se a la base militar de Saragossa on estava citat donat
que l'ombra de l'amnistia i de la fi del servei militar obligatori ja planava
com a opció de futur però molts dels anteriors companys van patir
empresonaments i alguns tortures i vexacions. Ens apropem a un escenari de
mitjans del segle XX però amb el perfeccionament i un control totalitari 3.0
del que ningú no podrà escapar-se.
Com a ciutadà em preocupa molt i com a
educador social em costa de trobar l'encaix a treballar pel sistema i no
oblidar que el fet educatiu és també una eina política perquè tots sabem que
l'educació mai no és imparcial. Mai. Ja sigui l'educació formal o la no formal,
ja sigui en un entorn de carrer, familiar o residencial, els educadors i
educadores en general (no sols els i les socials) som els referents de milions
d'infants, adolescents i joves i el nostre discurs ni és ni ha de ser neutre,
bàsicament per que ens devem a educar en el fet democràtic, dels drets humans,
la justícia i l'ètica i quan tot això troba un topall en la societat o en els
plantejaments de govern doncs ens veiem i veurem en la necessitat de
denunciar-ho des dels nostres espais i influència. I no es tracta d'un debat
sinó més aviat de la constatació d'una obligació.
Ni podem ni podrem mirar cap a una altra
banda. Haurem de defensar la llibertat i els drets de les persones i fer-ho des
del nostre discurs i fets per a esdevenir models per a les persones de les
quals som referents. I no, no es tracta d'adoctrinar sinó simplement de
defensar els plantejaments més bàsics de convivència i participació política. I
sí, pot arribar el moment en que per llei estiguem obligats a callar (de fet ja
és un clàssic recent acusar a mestres i professors d'adoctrinament) però vull
recordar-vos que nosaltres treballem dins un sistema però per a les persones i
arribat el moment haurem de triar entre l'obediència o la clandestinitat
d'opinió. I sincerament crec que no estem tant lluny. Però quan els mitjans en
bloc actuen amb un discurs únic cal recordar que els centenars de milers de
mestres, professorat de secundària i universitats, educadors i educadores
socials, integradors/es, monitors/es i d'altres som referents de molts infants,
adolescents i joves i que tenim l'obligació d'educar en política, que cal
defensar els drets bàsics i mostrar a les joves persones amb les que treballem
que els estrets marges de llibertat que tenim han estat guanyats amb sang per
els nostres pares, avis i besavis i que la legislació no sempre és justícia i
que els dictats dels governs no sempre passen pel respecte als seus ciutadans i
que per damunt de qualsevol poder sempre s'ha d'imposar l'imperi de l'ètica i
que si aquesta no és respectada des de dalt caldrà -com tantes altres vegades
al llarg de la història- que s'imposi des de la pressió de la base ciutadana.
Allò del "pueblo unido" no és conya sinó una necessitat primordial
per a defensar-nos.
