martes, 13 de julio de 2021

Seguretat Nacional

 

Doncs ja tenim aquí una tongada més d’autoritarisme per part del “gobierno español”. La deriva distòpica del estat no te límits. Si ens fixem van alternant una suposada llei “progre” amb d’altres que en el futur podran desplegar-se amb total impunitat i amb la pressió autoritària que el govern de torn desitgi. Tenim ja lleis per a “vigilar” la llibertat d'expressió (ja segada) a les xarxes i publicacions, per a poder perseguir disconformes, per a negar -segons convingui- el dret a la protesta, per a considerar terrorisme qualsevol activitat contrària al règim a l’ombra, per a vigilar-nos a tots amb mètodes secrets, per a investigar ciutadans “que possiblement delinquiran” amb lleis “pre-crim” i d’altres. Ara arriba una nova clau de volta amb aquesta proposta de llei de seguretat nacional. Ben mirat, una proposta que no feia falta donat que ja existeix legislació per actuar davant emergències o estats d’alarma. Però no, el govern progressista vol una mica més. Pretenen poder expropiar, en cas de necessitat (aquesta, naturalment podrà ser aleatòria i en funció d’esdeveniments futurs que encara no coneixem) bens privats de ciutadans i empreses ja siguin materials o fins i tot comptes bancaris; pretenen també mobilitzar persones majors d’edat de manera obligatòria sense que quedi massa clar si això te un perfil clarament militar o civil i facilitar en tots els supòsits actuacions militars o de tancament d’espais així com de retallada absoluta de drets.

Alguns de vosaltres direu que hi ha països europeus amb lleis similars i tot que que no es ben bé així caldrà recordar-vos que aquests disposen d’una incomparable història democràtica, que estan lliures de les lleis prèvies de retallades de drets que Espanya ha anat construint i que no disposen de conflictes oberts com el de Catalunya ni de forces feixistes a l’ombra que controlen tots els aparells de l’estat. I així arribem a un 2021 veritablement perillós, lluny, molt lluny del que la gent de la meva lleva  (nascuts als inicis dels setanta) podíem arribar a imaginar quan érem jovenets i somniàvem amb un món millor. Tant lluny que sembla que haguem involucionat de manera radical. Però de fet no és així. No es tracta d’una reculada sino d’una evidència cruel del que és el “estado español”, una maquinària engreixada des de fa més d’un segle amb els poders molt ben definits, ja fos amb noms i cognoms clars en èpoques de dictadura com amb els seus descendents i amics a l’ombra en èpoques de suposada democràcia. Una evidència cruel al observar quaranta anys després com el que sempre ens van vendre com un “model mundial” de transició d’Estat totalitari a estat democràtic no va ser més que una enganyifa molt ben estructurada i totalment guiada pels poders de sempre; poders que a dia d’avui comproven com el fet d’amagar-se menys també els dona un bon rèdit polític, fruit d’un sistema educatiu retrògrad i ineficient i del control absolut dels mitjans de comunicació. Uns poders que clarament son els amos de les estructures econòmiques i d’Estat i que supervisen quan no ordenen directament als governs de torn ja siguin més o menys afins de cara a la galeria. De fet, els convé força que la societat mostri divisions i enfrontaments entorn de visions més progressistes o més reaccionàries. Mentre aquest debat és viu al carrer ells van mostrant mes i mes el seu poder a la vegada que van identificant i prenent nota dels ciutadans i organitzacions “molestes” i van legislant amb calma però incansablement cap a un escenari totalitari disfressat de “estado de derecho” que potser en el futur ens caurà a tothom al damunt com una llosa que ja no ens permetrà aixecar-nos.

 

Un estat amb un atur juvenil absolutament desbocat que durà a milions de joves a no poder disposar d'una vida pròpia i plena, amb centenars de milers de famílies desnonades, amb despeses ciutadanes estrafolàries fruit de màfies empresarials en electricitat, gas o internet, amb un sistema general on l'ombra de la corrupció s'allarga infinitament començant pel cap d'estat i fins a la política municipal, amb un teixit productiu ridícul, amb una economia que serà rescatada més d'hora que tard amb condicions de retallades descomunals, amb uns serveis públics que any rere any es van deixant caure i van perdent qualitat progressivament i una nul.la perspectiva de millora no dona cap garantia ni expectativa als seus ciutadans, tret dels que han aconseguit enganyar amb els crits de sirena del nacionalisme caspós, la "rojigualda" per arreu i els populismes diversos que fan crides a la recuperació econòmica sense basar-se en cap fet econòmic real. Si a tot això afegim conflictes d'identitat nacional i d'encaix de nacionalitats com el cas català i en menor mesura el basc i d'altres latents a la societat com la qüestió masclista o el racisme derivat d'una base cultural sota mínims i d'una pèssima gestió de la immigració tenim l'escenari perfecte per a que la polarització social cada cop més desbocada sigui l'escenari i excusa perfecte per a poder aplicar totes aquestes lleis de caràcter totalitari que poc a poc es van legislant. I s'aplicaran. No tinguem dubtes. Per això es proposen i es tiren endavant. És clar. I quan la pressió sigui insuportable i un gruix important de la població surti al carrer a negar-se a viure en un estat totalitari tinguem clar també que es disposaran de les eines necessàries per a reprimir la protesta de manera salvatge, injusta però totalment legal. Pensem que amb l'aprovació d'aquesta llei, per a posar un exemple, si l'escenari català esdevingués en els propers anys ingovernable per a Espanya, l'estat tindria l'opció de mobilitzar militarment i forçosa a tots els ciutadans i fer que la gent s'enfrontés al carrer o be detenir a tots aquells que ens neguéssim a obeir o d'altres eines com l'embargament de comptes o l'extinció de drets i llibertats. Crec que no en som prou conscients. Potser la gent de la meva lleva recorda la por que teníem els que ens negàvem a anar al servei militar en èpoques pretèrites. Un servidor no va patir gaire els anys posteriors al no presentar-se a la base militar de Saragossa on estava citat donat que l'ombra de l'amnistia i de la fi del servei militar obligatori ja planava com a opció de futur però molts dels anteriors companys van patir empresonaments i alguns tortures i vexacions. Ens apropem a un escenari de mitjans del segle XX però amb el perfeccionament i un control totalitari 3.0 del que ningú no podrà escapar-se.

 

Com a ciutadà em preocupa molt i com a educador social em costa de trobar l'encaix a treballar pel sistema i no oblidar que el fet educatiu és també una eina política perquè tots sabem que l'educació mai no és imparcial. Mai. Ja sigui l'educació formal o la no formal, ja sigui en un entorn de carrer, familiar o residencial, els educadors i educadores en general (no sols els i les socials) som els referents de milions d'infants, adolescents i joves i el nostre discurs ni és ni ha de ser neutre, bàsicament per que ens devem a educar en el fet democràtic, dels drets humans, la justícia i l'ètica i quan tot això troba un topall en la societat o en els plantejaments de govern doncs ens veiem i veurem en la necessitat de denunciar-ho des dels nostres espais i influència. I no es tracta d'un debat sinó més aviat de la constatació d'una obligació.

Ni podem ni podrem mirar cap a una altra banda. Haurem de defensar la llibertat i els drets de les persones i fer-ho des del nostre discurs i fets per a esdevenir models per a les persones de les quals som referents. I no, no es tracta d'adoctrinar sinó simplement de defensar els plantejaments més bàsics de convivència i participació política. I sí, pot arribar el moment en que per llei estiguem obligats a callar (de fet ja és un clàssic recent acusar a mestres i professors d'adoctrinament) però vull recordar-vos que nosaltres treballem dins un sistema però per a les persones i arribat el moment haurem de triar entre l'obediència o la clandestinitat d'opinió. I sincerament crec que no estem tant lluny. Però quan els mitjans en bloc actuen amb un discurs únic cal recordar que els centenars de milers de mestres, professorat de secundària i universitats, educadors i educadores socials, integradors/es, monitors/es i d'altres som referents de molts infants, adolescents i joves i que tenim l'obligació d'educar en política, que cal defensar els drets bàsics i mostrar a les joves persones amb les que treballem que els estrets marges de llibertat que tenim han estat guanyats amb sang per els nostres pares, avis i besavis i que la legislació no sempre és justícia i que els dictats dels governs no sempre passen pel respecte als seus ciutadans i que per damunt de qualsevol poder sempre s'ha d'imposar l'imperi de l'ètica i que si aquesta no és respectada des de dalt caldrà -com tantes altres vegades al llarg de la història- que s'imposi des de la pressió de la base ciutadana. Allò del "pueblo unido" no és conya sinó una necessitat primordial per a defensar-nos.