Síndrome del emperador 1

Els darrers anys del segle passat van veure emergir poc a poc la figura de l'adolescent consentit i mimat. Aquell jovenet o joveneta de qualsevol estrat social que es mostra egòlatra, dictador i que creu que els seus éssers estimats tenen l'obligació d'acatar els seus capricis i desitjos i per extensió, la resta de la societat.

Els darrers anys aquesta problemàtica ha anat creixent tant en volum de nois i noies com en gravetat de les seves conductes.

Els psicòlegs, alguns dels quals grans amics d'etiquetar ràpidament, van parlar de la síndrome de l'emperador intentant explicar el que des de sempre s'ha explicat com a nen mimat. Si bé, en la nostra època aquest fet està deixant de ser una qüestió purament educativa interna de la família per a extendre's com a fenòmen i problemàtica social.

Les conductes a la que ens referim es poden observar en adolescents exigents amb les seves famílies tant en la part consumista com en la dels seus dessitjos i capricis quotidians. Una exigència que es basa en els casos més problemàtics en una actitut egòlatra amb una baixíssima tolerància a la frustració que els duu a no entendre les negatives ni les demandes no ateses.

Hi ha un programa de televisió (Hermano mayor) que ha contribuït a popularitzar i sensibilitzar sobre aquest tipus de conductes arribant fins a l'extrem. Deixant de banda l'aparell mediàtic, sí que és cert que existeix un nombre creixent d'adolescents i joves amb característiques similars d'agressivitat, violència intrafamiliar i conductes asocials. Sols cal observar l'estadística que informa de les denúncies per agressió de pares cap als seus fills per adonar-nos que estem davant una problemàtica social rellevant.

Els motius genèrics son variables i es basen tant en causes sociològiques, com psicològiques i educatives. Al meu entendre i basant-me en l'experiència m'atreviria a dir que la variant educativa pot ser la més important.

En la base de moltes d'aquestes actituds trobem a pares i mares que no han estat capaços quan tocava de posar els límits clars, que han estat excessivament permissius o sobre protectors, que no han deixat espai i autonomia suficient als fills, que han confós autonomia amb deixadesa i poc control, que han volgut emplenar un buit afectiu amb productes de consum o amb massa llibertat, que el sentiment de culpa per no poder estar tot el que hagueren volgut amb els seus fills l'han intentat suplir amb capricis, que no han tingut la determinació que calia per a ser assertius amb els seus fills,  que els han donat tot el que han demanat per mandra o por al conflicte. I és precisament aquest, el conflicte, el que es mostrarà cada dia amb mes rauxa.

I arribats a aquest punt, moltes famílies amb fills adolescents que es mostren incontrolables, llunyans, exigents i maltractadors en qualsevol grau senzillament no disposen d'eines amb les que actuar.

Recordo el cas d'un noi de setze anys que va agredir a la seva mare per que aquesta li va argumentar que no disposava de doscents euros per a gastar-se en les botes que el noi li demanava. Més tard, en ser preguntat, ell es sentia molest doncs la familia estava "obligada" a comprar-li el que ell necessités, que ell no havia triat nèixer ni als seus pares, que aquests tenien l'obligació de mantenir-lo i que ell ja era autosuficient per a saber què fer amb la seva vida i per això no suportava regles ni normes imposades.

Escarbant una mica en la història d'aquesta família vaig anar descobrint com un idíl·lic i graciós nen de dos anys va anar progressivament convertint-se en una mena d'energumen incontrolable. Alguns dels elements que van aparèixer: les jornades laborals interminables dels dos progenitors, l'abandó progressiu del pare enfront els primers conflictes amb el noi, la debilitat de la mare vers les demandes del seu fill agreujada per la sensació de culpabilitat per no poder compatibilitzar be la vida laboral y familiar, la poca estructura normativa del quotidià de la casa, la manca d'exigència cap al noi des de ben petit, la confusió en voler generar un bon clima a partir del no enfrontament dels problemes, l'excessiva adulació al nen des de ben petit, la manca d'habilitats emocionals i de diàleg assertiu, una xarxa social (tiets, amics...) poc potent i inactiva així com una protecció parental exagerada davant les petites frustracions quotidianes.

Tot plegat van fer emergir un jove dictador convençut que era el centre del seu petit univers, coneixedor dels seus límits però incapaç de fer front als reptes que la vida depara insospitadament,  hàbil socialment però inadaptat per a enfrontar els petits i grans contratemps del moment. Fet i fet, una persona que no admet que la vida està feta de pedres al camí. Un jove que no sap com capejar el temporal i que es bloqueja davant els contratemps sense energia per a reaccionar.

Per tot això crec que és indispensable que pares i mares siguin conscients que el futur dels nostres fills també passa per a que es sentin frustrats,pel patiment i l'angoixa, per les indecisions, equivocacions, tristeses i imbecilitats. Tenen dret a patir-les, a gaudir-les i experimentar-les. No els privem de tot això. Deixem que s'estavellin de manera digna, amb una base de responsabilitat personal i ètica. Posem els límits amb coherència i siguem congruents amb els nostres fets a la vegada que "sermonegem" amb un criteri de realitat. No desconfiem d'ells pel simple fet de ser adolescents sinó sols per una mala experiència anterior. No som els amics dels nostres fills ni mai no ho serem. No depositem els nostres anhels en les seves aventures. Depositem sols les nostres il·lusions i si aquestes no es fan realitat siguem conscients que cada ésser humà és únic  i insubstituïble, capaç de fer el seu camí enmig de les adversitats i problemes, replet, això sí, d'uns valors humans que nosaltres com a pares hem  anat construint des de la seva infantesa. Que ningú vulgui mostrar a un adolescent com es viuen les emocions  si des de ben petit no li ha ensenyat què significa estar trist, enfadat, rabiós, emocionat, feliç, cofoi, espantat o frustrat. Que ningú no es senti amb l'autoritat d'imposar un estat d'ànim sinó ha estat abans capaç de sentir-lo.