Vistas de página en total

google analytics

sábado, 25 de abril de 2026

MOSSOS AL INSTITUT

 


He hagut d'esperar a mitjans de 2026 i sota la vareta d'un govern socialista. Gairebé 30 anys a la professió dedicant esforços, il·lusions, alegries i desencisos. 30 anys on he desitjat com el primer que s'atengués com cal la principal necessitat que tenim com a país des de l'educació i el creixement social, a saber, una veritable política no sols de prevenció sinó de creixement social, d'equilibri de les desigualtats i d'igualtat d'oportunitats.


30 anys esperant i finalment un govern ha tingut els sants pebrots d'afegir el mot "PREVENCIÓ" a una direcció general de protecció (i ara abans que això, de prevenció) de la infantesa i adolescència del nostre país. I sí, parlo obertament de tenir "pebrots" per la brutal falsedat que això representa… si hi teniu interès podeu llegir aquesta entrada al bloc per a fer-vos una idea. I sí, malgrat les 10 mesures i el full de ruta que s'ha anunciat a bombo i platerets aquest mes d'abril. Full de ruta, per altra banda, que arriba tard (algunes de les propostes fa 20 anys que estan esperant a ser aplicades des de la llei de drets i oportunitats de la infància i l'adolescència) i sense un treball conjunt previ amb la ciutadania, el sector social i els col·legis professionals (cal esclarir, potser, que sí que va haver un debat previ fet per un equip d'experts triats no sé com i que un seguit de projectes d'aquestes 10 mesures estan veient la llum amb diner públic sense una gran claredat en com s'han construït).

 

Tot plegat em sembla un nyap monumental que emmascara les necessitats reals que tenim com a país, que és fer una veritable aposta per a la igualtat d'oportunitats des de la base, apostant per uns serveis públics gratuïts i de qualitat per a tots els nostres infants i joves sota una inversió   -això sí, monumental- de país. I el nyap en el que ara ens mourem  passarà per a sumar projectes nous al damunt d'experiències prèvies i coneixements infinits de molts altres professionals que han proposat serveis molt abans i que s'esborren del mapa per a iniciar solucions màgiques que apaivagaran una mica el foc que crema per als mitjans i que assenyala el sistema de protecció a la infància i adolescència com una gran tifa sospitosa de negligència infinita. I sí, el sistema de protecció pot negligir i això és greu, molt greu. Però ningú dels mitjans treu el cap als projectes residencials per copsar la realitat de les condicions econòmiques dels mateixos i de la salut dels professionals ni tampoc investiga els equips dels EAIA absolutament sobrepassats per l'allau de casos, ni als serveis socials que han de bregar en primera línia amb situacions familiars complexes i adolescències trencades, ni als serveis de salut mental infantil que tenen llistes d'espera de mesos i mesos.

 

Això sí, ara el nostre estimat govern socialista; menys mal que en principi són d'esquerres, s'acaba de superar i fa la increïble proposta de sumar MOSSOS D'ESQUADRA DE PAISÀ ALS EQUIPS EDUCATIUS dels IES d'alta complexitat. Després d'afusellar la idea que educadors i educadores socials poguessin fer UNA FEINA DESCOMUNAL QUE NINGÚ ALTRE NO FARÀ ALS IES; després d'anar eliminant la figura dels INTEGRADORS SOCIALS, àmpliament utilitzats com a sacs de boxa … després de tot això tenen els ous (perdoneu-me les expressions grolleres, estic molt enfadat) de introduir els cossos de seguretat als espais educatius… per a prevenir i donar suport, en diuen.

 

Si us plau, llegiu-vos aquesta altra entrada al meu bloc on explico  quina feina poden aportar els i les educadores socials als Instituts públics i com podem veure que la seva tasca no tindria preu ni equivalència amb tots els beneficis que podria aportar.

 

Disculpeu doncs avui no escric bé ni amb gràcia i potser fins i tot amb errors però la rauxa m'empeny a mostrar el meu neguit i la meva tristor. I sí, em sento molt trist.

La introducció dels cossos de seguretat als entorns educatius assenyala per a mi un moment històric transcendental per a la nostra professió. I és que no sols som sospitosos per als poders lligats a una mirada de dreta sinó que les suposades opcions progressistes tampoc no confien en la nostra influència preferint la tasca policial.

 

Tot plegat arriba a Catalunya el moment en que els poders públics opten per la vigilància, la sospita, el control i el sistema punitiu molt per damunt del potenciament dels serveis públics per a la igualtat d'oportunitats i precisament en el moment en que es parla de prevenció i grans fulls de rutes.

 

No és cap novetat però per a mi la mínima confiança que encara mantenia en els perfils polítics progressistes per a treballar per a la igualtat d'oportunitats i la millora social acaba de morir del tot. Crec sincerament que estem sols. Ho dic amb tristesa.

 

Seguiré treballant i des del meu petit lloc de treball aportaré tot el que pugui a les persones amb les que em vinculi i al servei del que formo part.

Seguiré sent peça clau d'un sistema de control i corresponsable d'un entramat gegantí ple de mitges veritats, d'interessos polítics, econòmics i d'altres però, per sort, també ple d'excel·lents persones, pràctiques i  bons resultats. Al cap i a la fi és important que ens puguem reconèixer i sentir-nos cofois de tota aquella ciutadania a la que hem acompanyat amb èxit.

domingo, 1 de marzo de 2026

PREVENCIÓ EN L'ATENCIÓ A LA INFÀNCIA A CATALUNYA????

Ya puedes encontrar mi nuevo libro "Peones y otros relatos" en diversas plataformas 


Al mes de novembre, vaig escriure l'anterior post una mica "esperançat". Sols una mica per que ja sabem com funcionen aquestes coses. El que no imaginava és que tres mesos després hauria perdut el suposat entusiasme inicial al llegir en una direcció general el mot "Prevenció".

 

Us recordo el que reflexionava jo llavors. Ho sento, vaig escriure en castellà.

 

La DGAIA ha pasado a denominarse DGPPIA (Direcció general de PREVENCIÓ i Protecció a la infancia i adolescència).

 

(…) El gobierno de turno cambia las siglas de la Dirección General; lo anuncia a bombo y platillo como la solución a todos los problemas de la infancia (recordemos que se busca tapar un poco un escándalo); indica que se contratarán a unas decenas de profesionales en los próximos meses o años y a continuación empieza una suerte de cambios internos de referentes, departamentos, encargos, organización y gestión de casos. De repente todo se revoluciona dentro de la Dirección general y los que no trabajamos directamente allí (o sea, la inmensísima mayoría de profesionales que estamos contratados por entidades del 3r sector) empezamos a recibir demandas distintas, cambios de referentes, nuevas peticiones o cambios en el perfil de ingresos sin que nadie nos haya explicado la orientación general de nada…

 

Lo que quiero plantear -que creo que no se le da el valor que merece- es la introducción del término PREVENCIÓN.

Ya lo he comentado al inicio. Todos los expertos lo ponemos como principio fundamental pero la administración siempre es reactiva. “Prevenir”  es mucho más complicado, grande y desordenado que “intervenir” puesto que el foco de la primera es tan grande que obliga a tener una visión integral y universal (recordemos esta palabra que tanto miedo da en política) pero en el modelo de “intervención” el foco está claro: trabajar sobre un problema concreto con los medios más eficaces y organizados de los que se disponga.

 

Nuestra profesión está inmersa en la “intervención” y tratamiento: una suerte de recursos concretos para abordar la protección a la infancia en contextos en que sus derechos ya han sido vulnerados desde el maltrato, la negligencia o el abuso. En ello se ha trabajado desde siempre . Pero ahora mismo se puede y se debe abrir un nuevo escenario. Una palabra, PREVENCIÓN, debería cambiarlo todo. Y no. No me refiero a la multitud de pequeños cambios, contratos, recursos burocráticos, departamentos que en estos momentos se han anunciado. Ello no es PREVENCIÓN. Me refiero a que la introducción de este concepto en unas siglas tan importantes debiera hacernos despertar no ya como profesionales sino también y especialmente como ciudadanos para exigir a nuestra administración una política decidida y integral de atención a la infancia, adolescencia y familia realmente de PREVENCIÓN y cuidado y no sólo de intervención en procesos problemáticos en una dinámica únicamente reactiva.

 

Una ley (la de drets i oportunitats de la infancia i adolescencia) promueve, por ejemplo, a parte de la protección de los derechos, la participación activa de la infancia y más importante aún, la elaboración de planes para la igualdad de oportunidades así como desarrollar una mirada interdepartamental, integral. Estos dos últimos elementos son los  únicos que pueden garantizar esa PREVENCIÓN  de la que hablamos y en esa línea, el govern no ha nombrado nada en particular.

 

Veamos un esquema rápido de dicha ley.

  • La ley no crea un sistema solo para “intervenir” en crisis, sino para garantizar condiciones que eviten que la vulneración llegue a producirse.
  • El enfoque es integral, universal y proactivo, no reactivo.

 

PREVENCIÓN UNIVERSAL

(Lo que ahora encaja directamente con el cambio DGAIA → DGPPIA)

  • Apuesta explícita por políticas públicas que reduzcan desigualdades estructurales antes de que evolucionen hacia riesgo social.
  • Contempla la infancia como sujeto de derechos, no como destinataria pasiva de “intervenciones”.
  • Introduce la obligación de coordinación interdepartamental: social, educativo, sanitario, justicia juvenil, vivienda, ocio, participación, etc.
  • Pone énfasis en:
    • Detección precoz.
    • Acompañamiento comunitario antes del conflicto.
    • Sostenimiento de vínculos familiares.
    • Servicios preventivos en proximidad (municipales, comunitarios, educativos).
  • La ley deja claro que prevenir no es un servicio residual, sino un mandato político general.

 

 IGUALDAD DE OPORTUNIDADES (la parte que nunca se aplica pero está en la ley)

  • La ley obliga a elaborar planes de igualdad de oportunidades para la infancia y adolescencia, de carácter transversal.
  • Garantiza el derecho a:
    • Educación inclusiva y compensadora.
    • Salud mental accesible.
    • Participación real en la vida pública.
    • Condiciones de vida dignas independientemente del origen familiar.
  • Promueve que la administración actúe de forma anticipada cuando un territorio, barrio o comunidad acumula factores de riesgo social.
  • Introduce el principio de no discriminación como eje operativo, no solo declarativo.
  • La idea-fuerza: sin igualdad de oportunidades, no existe prevención. Solo parcheo.

 

 MODELO DE GOBERNANZA

  • Obliga a las administraciones a trabajar coordinadamente, superar compartimentos estancos y dejar de delegar toda la carga en EAIA, centros o servicios sociales.
  • Define la participación infantil como herramienta preventiva (dar poder → reducir vulnerabilidad).
  • Insiste en que la prevención necesita recursos estables, políticas a largo plazo y corresponsabilidad social.

 

EN RESUMEN: LO QUE LA LEY ESTABLECE Y LA POLÍTICA NO HACE

  1. La ley apuesta por prevención universal (no solo de riesgo).
  2. La ley apuesta por igualdad de oportunidades como obligación pública.
  3. La ley apuesta por mirada integral (Educació + Salut + Serveis Socials + municipis).
  4. La práctica real ha quedado limitada a intervención reactiva, parcheo y soporte al colapso del sistema.

 

La inclusión del término PREVENCIÓN en las nuevas siglas de la Dirección General no debería ser una anécdota ni un gesto cosmético para capear escándalos. En realidad, si tomáramos en serio lo que dice la Llei 14/2010, ese término obligaría al Govern —a éste y a los que vendrán— a virar por completo la manera de entender la protección a la infancia.

(…) Prevenir significa asumir que la igualdad de oportunidades no es un lujo, sino un derecho básico que debe sostenerse con políticas universales, interdepartamentales y sostenidas en el tiempo. Significa actuar antes del daño, no después. Significa que un niño o una niña no deba entrar nunca en nuestro sistema porque su comunidad, su escuela y su familia recibieron a tiempo los apoyos necesarios.

Significa, también, que como ciudadanía deberíamos exigir este enfoque con la misma contundencia con la que exigimos escuelas públicas dignas o una sanidad accesible.

La Llei 14/2010 ya marca este camino. Habla de igualdad de oportunidades, de participación, de corresponsabilidad pública y de prevención universal.

Lo que falta —lo que siempre ha faltado— es la voluntad política para convertir esas palabras en una prioridad real. Soy consciente que ello es arriesgado puesto que se trata de abrir un nuevo frente con consecuencias electorales: señalar a la población el COMPROMISO TOTAL de la administración para con la Igualdad de oportunidades supone tener que asumir esa carga dando explicaciones al electorado de una medida universal tal como la salud o la educación (que de hecho estaría directamente involucrada).

 

Si el Govern ha decidido incorporar PREVENCIÓ a las siglas de la Dirección General, entonces que asuma las consecuencias:

  • Llenarla de contenidos reales y hacer una apuesta económica de país.
  • Escuchar a todos los agentes involucrados (infancia, familia, recursos, profesionales…).
  • Diseñar una estructura superadora de la pura Intervención dónde:
    1.  Se dignifique el actual aparato de protección desde una apuesta para "cuidar a los que cuidan" (equipos educativos de centros, etc) y una mejora estructural del sistema que asegure no sólo cumplir la ley de protección sino que pueda demostrar resultados excelentes.
    1.  Se priorice económicamente la atención a la infancia desde proyectos universales de salud mental, atención socioeducativa en escuelas e IES, derecho gratuito a la educación en el tiempo libre, políticas reales para habitatge, etc.
    2. Se atienda desde una primera linea todas aquellas situaciones que no debieran degenerar en tutelas administrativas desarrollando un aparato de recursos sociales que pueda atender en domicilio (educadores sociales), desde las escuelas, atención profunda a famílias, centros abiertos mucho más potentes, es decir, generar prácticamente de la nada - porque no nos engañemos, serveis socials de la mayoría de municipios está prácticamente colapsado y no pueden realizar este trabajo ahora mismo- una suerte de servicios universales potentes y rápidos que puedan realmente ser preventivos y evitar que situaciones complejas evolucionen a muy muy complejos de recuperar (lo que actualmente nos encontramos muchas veces en los centros residenciales).

 

El dia que vaig presentar totes aquestes qüestions jo estava força "sembrat". A vegades d'un element que intueixes que està bastant buit (en aquest cas l'argument polític més que no pas tècnic del canvi de nom en la direcció general) pots suggerir o disposar de certa mirada positiva o més aviat possibilista entenent que potser algú (caps importants de la direcció general, polítics, la conselleria, el tercer sector en bloc, les universitats, els col·legis professionals … potser la premsa?) aprofitarà l'avinentesa no ja per modificar l'atenció global a la infància, adolescència i família que tenim en aquest país sinó per a posar-la en entredit, per a plantejar una crítica constructiva, per a posar les cartes girades al damunt de la taula. Però no ha estat així. I em sap molt de greu.

De fet, cada actor ha estat ensimismat en la seva parcel·la (ull, legítim sí, però poc esperançador): la conselleria i el govern atents a que les nuvolades de presumptes corrupcions o males praxis s'esvaeixin, la direcció general efectuant canvis a tots nivells i a tota pressa sense comptar ni explicar als actors col·laboradors (nosaltres, els centres, els que sostenim la major part del sistema), els col·legis professionals aportant declaracions d'intencions i similars que acostumen a quedar-se en això, els professionals del tercer sector que ens deixem el cul a diari queixant-nos de les condicions de feina i demanant l'equiparació amb el sector públic com a mesura indispensable (que sí, que ho és!), les universitats capficades amb les seves investigacions, sindicats de funcionaris gaudint de l'aplicació de la llei per la que la pròpia direcció general perd talent professional (els i les professionals que reben la puntada al cul després de treballar tres anys) i entren a dirigir el sistema de protecció d'aquest país nous professionals amb limitada experiència (ja em direu qui amb dilatada experiència i sapiència voldrà treballar en un lloc en el que sap que en tres anys el foten al carrer?) , els sindicats del tercer sector dedicant-se a culpar a la confederació sense tenir una mirada més global , les entitats (que sostenen la immensa majoria del sistema de protecció) callades revisant les xifres per veure com es poden sostenir econòmicament…

 

A tot això el temps passa. Els serveis socials segueixen col·lapsats. Els professors dels IES persisteixen en les seves demandes laborals (que per fi sembla que han estat una mica escoltades) derivades d'una feina per a la que estan deficientment preparats. I és que entomar actualment la formació amb les adolescències del moment insistint únicament en els mètodes escolars tradicionals sense comptar amb especialistes com podrien ser els educadors i educadores potser s'hauria de revisar. Tanmateix els serveis de salut mental per a infants i joves augmenten dia a dia el seu col·lapse sense control i què dir dels serveis -en teoria de prevenció secundària- com els centres oberts o entitats de lleure? Professionals que en la seva nòmina veuen mes a mes la seva dosi de "voluntari" i una certa mirada llastimosa per part del govern. I hi ha més. Molt més. De fet, tota la política ha de girar cap al benestar dels ciutadans (habitatge, salut, economia, drets…) i això ha de repercutir -hauria de repercutir- en un pla de país per al benestar de la infància i l'adolescència. Un pla on la veu de les famílies i dels propis infants, adolescents i joves s'erigís en clam, fos escoltada i part activa de la voluntat política. Però no és així. No ho ha estat mai (potser en el pla local hi ha intents que quallen a mitges) i probablement no ho acabem de veure en el futur. O sí! Qui sap. Però hores d'ara no hi ha cap voluntat participativa. Imagineu-vos la poca  voluntat que, per exemple, a l'hora d'organitzar (re-organitzar) aquest tema de la "prevenció" es va crear corre-cuita un comitè d'experts posats a dit desaprofitant la grandíssima oportunitat de cercar la veu dels professionals de primera, segona o tercera línia així com la dels propis nois i noies que viuen als nostres centres o de les seves famílies!!  Sembla que faci por obrir aquest debat. Bé. No ho sembla. Els fa por. Molta. El sistema polític s'omple la boca dels conceptes "Igualtat d'oportunitats", "Prevenció", "Benestar", "Pla de país" etc  però ells millor que ningú  saben que es tracta de paraules absolutament buides.

 

En un moment en que l'auge de les dretes i els moviments ultres s'erigeixen a nivell estatal però també autonòmic (mireu com Aliança catalana està robant votants a uns temorosos polítics de Junts que no tenen més remei que aproximar-se a la mirada feixista per a no desaparèixer) en discursos cada cop més potents i en la mesura en que van quallant aprofitant-se de la desinformació imperant i de la davallada global i alarmant en consciència social, mirada sociològica i cultural en general; en la mesura en que tot això es dona, s'allunya indefectiblement una mirada de país centrada en la família i els nostres infants i adolescents.

 

Tots aquells que treballem o pensem en la infància hem de pensar-hi. Famílies, nens, adolescents, mestres, metges, professionals de la salut mental, professionals dels serveis socials, el lleure, el sistema de protecció, la cultura, professorat de secundària i superior, les arts … tots hauríem d'exigir un pla de país per a la infància i adolescència i no sols el trist canvi de nom d'una direcció general … i posats a queixar-nos l'objectiu ja no hauria de ser la prevenció sinó més aviat l'enfortiment, potenciament, estimulació, benestar dels ciutadans, especialment dels més joves… quina societat volem?, què estem fent i què estem deixant de fer??