30 anys esperant i finalment un govern ha tingut els sants pebrots d'afegir el mot "PREVENCIÓ" a una direcció general de protecció (i ara abans que això, de prevenció) de la infantesa i adolescència del nostre país. I sí, parlo obertament de tenir "pebrots" per la brutal falsedat que això representa… si hi teniu interès podeu llegir aquesta entrada al bloc per a fer-vos una idea. I sí, malgrat les 10 mesures i el full de ruta que s'ha anunciat a bombo i platerets aquest mes d'abril. Full de ruta, per altra banda, que arriba tard (algunes de les propostes fa 20 anys que estan esperant a ser aplicades des de la llei de drets i oportunitats de la infància i l'adolescència) i sense un treball conjunt previ amb la ciutadania, el sector social i els col·legis professionals (cal esclarir, potser, que sí que va haver un debat previ fet per un equip d'experts triats no sé com i que un seguit de projectes d'aquestes 10 mesures estan veient la llum amb diner públic sense una gran claredat en com s'han construït).
Tot plegat em sembla un nyap monumental que emmascara les necessitats reals que tenim com a país, que és fer una veritable aposta per a la igualtat d'oportunitats des de la base, apostant per uns serveis públics gratuïts i de qualitat per a tots els nostres infants i joves sota una inversió -això sí, monumental- de país. I el nyap en el que ara ens mourem passarà per a sumar projectes nous al damunt d'experiències prèvies i coneixements infinits de molts altres professionals que han proposat serveis molt abans i que s'esborren del mapa per a iniciar solucions màgiques que apaivagaran una mica el foc que crema per als mitjans i que assenyala el sistema de protecció a la infància i adolescència com una gran tifa sospitosa de negligència infinita. I sí, el sistema de protecció pot negligir i això és greu, molt greu. Però ningú dels mitjans treu el cap als projectes residencials per copsar la realitat de les condicions econòmiques dels mateixos i de la salut dels professionals ni tampoc investiga els equips dels EAIA absolutament sobrepassats per l'allau de casos, ni als serveis socials que han de bregar en primera línia amb situacions familiars complexes i adolescències trencades, ni als serveis de salut mental infantil que tenen llistes d'espera de mesos i mesos.
Això sí, ara el nostre estimat govern socialista; menys mal que en principi són d'esquerres, s'acaba de superar i fa la increïble proposta de sumar MOSSOS D'ESQUADRA DE PAISÀ ALS EQUIPS EDUCATIUS dels IES d'alta complexitat. Després d'afusellar la idea que educadors i educadores socials poguessin fer UNA FEINA DESCOMUNAL QUE NINGÚ ALTRE NO FARÀ ALS IES; després d'anar eliminant la figura dels INTEGRADORS SOCIALS, àmpliament utilitzats com a sacs de boxa … després de tot això tenen els ous (perdoneu-me les expressions grolleres, estic molt enfadat) de introduir els cossos de seguretat als espais educatius… per a prevenir i donar suport, en diuen.
Si us plau, llegiu-vos aquesta altra entrada al meu bloc on explico quina feina poden aportar els i les educadores socials als Instituts públics i com podem veure que la seva tasca no tindria preu ni equivalència amb tots els beneficis que podria aportar.
Disculpeu doncs avui no escric bé ni amb gràcia i potser fins i tot amb errors però la rauxa m'empeny a mostrar el meu neguit i la meva tristor. I sí, em sento molt trist.
La introducció dels cossos de seguretat als entorns educatius assenyala per a mi un moment històric transcendental per a la nostra professió. I és que no sols som sospitosos per als poders lligats a una mirada de dreta sinó que les suposades opcions progressistes tampoc no confien en la nostra influència preferint la tasca policial.
Tot plegat arriba a Catalunya el moment en que els poders públics opten per la vigilància, la sospita, el control i el sistema punitiu molt per damunt del potenciament dels serveis públics per a la igualtat d'oportunitats i precisament en el moment en que es parla de prevenció i grans fulls de rutes.
No és cap novetat però per a mi la mínima confiança que encara mantenia en els perfils polítics progressistes per a treballar per a la igualtat d'oportunitats i la millora social acaba de morir del tot. Crec sincerament que estem sols. Ho dic amb tristesa.
Seguiré treballant i des del meu petit lloc de treball aportaré tot el que pugui a les persones amb les que em vinculi i al servei del que formo part.
Seguiré sent peça clau d'un sistema de control i corresponsable d'un entramat gegantí ple de mitges veritats, d'interessos polítics, econòmics i d'altres però, per sort, també ple d'excel·lents persones, pràctiques i bons resultats. Al cap i a la fi és important que ens puguem reconèixer i sentir-nos cofois de tota aquella ciutadania a la que hem acompanyat amb èxit.
