He llegit aquestes darreres setmanes moltes reflexions al voltant dels fets. Tots els professionals convergeixen en la manca de recursos socials de prevenció i certament hi estic d'acord al cent per cent. Molts altres cerquen causes centrades en la recerca de la identitat pròpia dels adolescents, del funcionament sectari o de la fal.làcia d'una societat ben integrada. Totes les anàlisis son multifactorials i és impossible reduir les causes a simplificacions evidents. En aquest mateix blog ja vaig escriure sobre els atemptats de Paris apuntant cap al sentiment de ciutadans de segona que molts joves francesos porten en el seu adn invariablement i que sembla que no s'esborra a través de les generacions. Crec que en el cas dels joves de Ripoll també hi ha part d'aquest fet tot i tractar-se de nois participants a la vida social normalitzada (ah, normalització, quin concepte més complexe i simplificador a la vegada) del poble. Sembla, ara, que una ombra de dubte pot esdevenir sobre els milers de nois musulmans que víuen a Catalunya i és precissament això el que els fanàtics estan cercant; dubtes,pors, inquietut i en darrer terme accentuar trencaments, separacions i guettos que esdevinguin en rancúnia o anomia fàcilment manipulable. Tal i com apunten molts mitjans ara que les forces del Isis semblen morir-se a les terres d'Irak i Siria tenen gran interès en exportar la guerra al si de les societats occidentals. I certament ho tenen prou fàcil donat que milers sino milions d'adolescents musulmans europeus o d'altres llocs poden sentir-se atrets en algun moment de les seves vides si es donen els condicionants adequats: sentir-se ciutadans de segona, malmirats, amb pocs recursos educatius i de suport a les famílies, sense gaires expectatives laborals tot ben regat amb la recerca desesperada de l'identitat adolescent i l'aixopluc d'un grup protector, poderós i amb promeses d'èxit i triomf (tot i que en una altra vida). Tot i aparèixer tots aquests factors el que encara em costa d'entendre és la brutalitat d'arribar a matar i matar-se. Em costa digerir que la violència pugui esclatar d'aquesta manera cruel en el sí d'un grup de joves disposats a perdre la vida, a morir matant a persones normals, a d'altres joves o ciutadans que, com ells, gaudeixen i pateixen de la nostra societat catalana.
Ho reconec. No tinc explicacions prou vàlides i això em fa sentir incòmode, fràgil. Com a professional de l'educació social faig meves les crítiques vessades en alguns mitjans contra la meva professió, incapaç d'adonar-se de la radicalització extrema d'uns joves que han passat per les nostres mans i que, amb els minsos recursos dels que disposem hem tractat d'atendre i acompanyar el millor que hem sapigut.
Avui que comença el nou curs escolar llegeixo amb estupor la fixació d'alguns periodistes en assenyalar les noves eines i recursos que els docents hauran d'aplicar aquest nou curs tant per explicar a l'alumnat què és el que va passar a la nostra ciutat com molt especialment per a detectar adolescents que comencen a radicalitzar-se. I pensant en això m'adono en que n'és de fàcil exportar el treball policial, la por i la sospita cap a l'àmbit educatiu.
El meu àmbit de treball (el Crae, la protecció de nois i noies tutelats) també serà un lloc on de ben segur ens caurà un nou "protocol"o similar per tal d'intentar anticipar situacions de joves similars. I quan ens "caigui" això m'hauré de replantejar molt el sentit de la nostra feina i intentar treballar amb el meu equip la veritable responsabilitat com professionals: educar i acompanyar més que sospitar i malpensar. Polèmica qüestió? Pot ser... Què en penseu?
