Algunes
persones apareixen a la nostra vida per algun motiu. N’estic segur. En el teu
cas, no sabria dir quin era, però sí sé que ens vam conèixer i, tan bon punt
ens vam mirar, tots dos ens vam preguntar de què coi ens coneixíem, convençuts
que havíem coincidit en algun moment del passat. Aquesta sensació es va
mantenir al llarg dels anys, i més d’un cop vam fer l’exercici de repassar
junts instants pretèrits —de l’adolescència o de la primera joventut— per veure
si, finalment, érem capaços de desentrellar el misteri i descobrir aquell espai
compartit en el temps. Però no hi va haver manera... La teva vida a Igualada i
els estudis a la Ramon Llull quedaven lluny de la meva a Barcelona i la UB.
Malgrat tot, sempre vam conservar aquella sensació de retrobament il·lusionat
cada cop que ens vèiem: al postgrau que vam fer plegats, a les trobades
puntuals de directors de CRAEs que la DGAIA organitzava, o a les múltiples
quedades nostres —cafès, sopars o festes— com la del teu 50è aniversari, que
recordo amb una estima profunda.
Ens
trobàvem còmodes plegats. Rèiem amb ganes. Dèiem bestieses. Arreglàvem el món.
Fèiem grans catarsis —necessàries— per sostenir les nostres feines estressants
com a directors de CRAE. Ho fèiem per telèfon, per missatges, i en persona.
Tots dos gaudíem l’un de l’altre.
Ahir
repassava la nostra darrera conversa per WhatsApp, ara fa uns mesos. Escoltava
la teva veu i se’m glaçava la sang. Rellegia missatges antics i comprovava com
m’havies insistit més vegades de les que vam acabar quedant per fer un soparet
o unes birretes... Et vaig enviar un missatge que se que ningú no llegirà
mai... Ben estrany veure la teva foto i converses allà penjades, poder-te dir
coses sabent que ja no les rebràs... Almenys per telèfon.
Fa
cinc dies que ja no hi ets. No me’n sé avenir. No acabo de creure-m’ho, així,
tan sobtat. Potser el fet que tinguem exactament la mateixa edat, idèntica
professió i ocupació, la mateixa passió pel que fem, sensibilitat i sentit de
l’humor fa que em sembli que això no ha passat, que és una broma de mal gust.
“Companyer”...
Tal com m’escrivies amb la teva conya habitual... T’enduus ben lluny
l’estimació de moltes persones, tant del nostre ram com de molts altres. Però
això ja ho saps tu...
De
les teves aventures professionals, hi haurà molta gent que et trobarà a faltar.
Dels teus projectes fotogràfics, quedarà la memòria viva... Encara recordo quan
em vas comentar que el teu projecte Retrats BCN saltaria de la web al
paper, en un llibre meravellós que guardo a casa com un tresor. Em vas dir:
“
Passem per aquesta vida tan ràpid que em fa gràcia que almenys quedi alguna
cosa palpable del meu pas per aquí.” I des d'aleshores sempre he tingut present aquesta idea.
Ahir vaig repassar el llibre i vaig mirar
la foto que em vas fer, tot recordant les converses d’aquella tarda pel meu barri...
Amic,
et trobarem molt a faltar en aquest pla. Espero que ens puguem retrobar en
algun lloc més endavant... De veritat, mai no he escrit sobre algú allò de que,
des d’ara, “el món és un lloc una mica més fosc”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario