Vistas de página en total

google analytics

jueves, 3 de noviembre de 2022

ESTEM ON ENS VOLEN

 


Darrerament estic fent provatures a la xarxa social TikTok. La vaig descobrir durant el temps de la pandèmia al veure tot d'adolescents del Crae que dirigia permanentment enganxats al mòbil mirant uns estranys vídeos curts de temàtiques diverses. En aquell moment em va semblar interessant obrir-me un compte en aquesta xarxa per a intentar esbrinar com funcionava i fer una ullada als continguts per a poder acompanyar millor als adolescents i també a l'equip. Des de llavors ençà he anat fent provatures, mirant continguts, afegint "amics" diversos, pujant algun petit vídeo sobre  espais interessants de la ciutat o coses sense gran importància. Al llarg d'aquest any d'ús m'he adonat que l'impacte que genera un vídeo curt és molt potent. De fet, tant potent com sovint descontextualitzat i des ubicat. És cert que hi ha moltíssimes coses interessants que m'he anat guardant: receptes de cuina, eines d'informàtica o explicacions de webs increïbles, referències històriques i curiositats que desconeixia, nous conceptes per aprendre, reflexions de tot tipus que poden ajudar a prendre consciència de motivacions polítiques, filosòfiques, psicològiques, racons de món desconeguts, reivindicacions novadores, personatges i freaks que fan riure de debò, sarcasme, ironia i molt més. Puc dir que vaig seguint a alguns tiktokers molt interessants que exposen temàtiques sobre geopolítica, història, educació i psicologia que m'encanten! També haig de confessar que segueixo a uns quants d'aquests que et fan riure de manera inesperada amb les seves sortides surrealistes o ridícules així com a d'altres que parlen d'esport, racons curiosos de la ciutat, grups musicals i d’altres. I dit això també haig d’afegir que el temps d’ús d’aquesta eina és un pur descontrol: pots mirar uns quants vídeos “random” (concepte juvenil de moda) assegut a la tassa del vàter, els dos minuts en que surt el cafè de la cafetera o esperant a la sala de visites. És ràpid i enganxa donat que amb una sola passada de dit pots accedir sense parar a nous vídeos i continguts aparentment aleatoris e inesperats mantenint l’efecte d’una atenció continuada durant el temps que sigui. Si jo com adult m’adono que el temps passa volant amb aquesta pràctica i puc córrer el risc de reduir espais per altres activitats com la lectura m’imagino què pot passar en el cas d’infants, adolescents i joves amb un mòbil a les mans. I és que la pèrdua de temps, l’aventura d’estar a l’expectativa de contingut interessant, la sorpresa continuada d’elements inesperats i la facilitat d’ús veritablement atrapen. I sí. És perillós. Perillós pel format adictiu i pels continguts. I és que els meus interessos com adult poden estar configurats i puc cercar el que a mi m’interessa i seguir a les persones que jo consideri que m’aporten i malgrat que l’algoritme em pot mostrar una colla de bestieses que m’importen un rave segurament em presentarà la meitat de continguts sobre els meus interessos. Però un infant o adolescent no té tan clar què vol cercar i malgrat defineixin alguns interessos concrets al voltant de música, jocs, disseny, sèries o personatges és cert que estan molt més exposats i son molt més impressionables i manipulables que els adults. Així doncs es poden trobar amb continguts on noies adolescents i joves simplement remenen els pits o el cul, on pretesos científics expliquen teories inversemblants sobre qualsevol cosa, on economistes imberbes sense formació econòmica expliquen els secrets per a fer-se milionari amb criptomonedes, on freaks de tot tipus inventen històries, situacions i espais que molts adolescents poden mal interpretar o creure’s, on es desenvolupen tutorials de tot tipus per a modificar telèfons i ordinadors, on es banalitzen qüestions de valors importants, es menteix sobre la història, es ridiculitzen persones i institucions, es mobilitza a persones per qüestions tan importants com una botiga de roba, es creen tendències de qualsevol tipus sense cap altre rumb que el d’obtenir seguidors, es fan bromes de mal gust a tercers o s’idealitzen jocs i consoles. Tot plegat un món sencer dedicat a banalitats, bestieses, mentides, balls, hedonisme, masclisme, brutalitat, manipulació, sense sentit, surrealisme i d’altres al palmell de la mà de qualsevol noi o noia del nostre país.

 

Potser sóc exagerat al veure perills en el format adictiu o no. No ho sé, aviam qui s’anima a cronometrar el temps d’ús diari d’aquesta aplicació en qualsevol adolescent conegut. Igual ens emporten una sorpresa. Potser exagero també en els perills dels continguts. Tampoc no ho sé. Però veient el nivell de sentit crític de la nostra societat alguna cosa em diu que els nostres joves estan exposadíssims a ser futurs adults absolutament manipulats i acrítics amb qualsevol aspecte que no sigui banal (tot i que es presenti com absolutament transcendental). I és que adults, infants, adolescents i joves ens toca viure en una època en que creiem que estem més informats que mai i no ens adonem que tot aquest cúmul de continguts són volgudament intensos, variats, novedosos, descontextualitzats i que arriben als nostres sentits fruit d’algoritmes cada cop més perfeccionats que endevinen fins i tot allò que ens repèl o no volem per a fer-nos creure en la interacció virtual que també exercim el sentit crític i tenim criteri propi i fonamentat. I no ens adonem en aquesta repulsió contra alguns continguts, idees, institucions o personatges que veritablement ens tenen allà on volen; bàsicament en la dualitat més clara on aplaudim a uns i rebutgem a d’altres. I aquesta dualitat es converteix en molts casos en una reducció intel·lectual entre el blanc i el negre, en una munió d’arguments a favor o en contra, en comunitats d’un o altre bàndol que es llencen bretolades copiades entre sí d’un llistat interminable que abasta des dels formats més irònics, intel.lectualitzats i cultes als més rastrers i ximplets. I no ens adonem que, de sobte, en plena era de la societat de la informació i la tecnologia fem un retorn dràstic a allò que Paulo Freire diferenciava tant bé parlant de societats analfabetes; allò de la diferència entre el debat constructiu i la simple trifurca; allò de l’aprenentatge crític enfront de l’adoctrinament de l’amo. I arribats aquí, potser un altre dia parlarem d’aquesta mena d’adoctrinament 3.0.

 

 

miércoles, 28 de septiembre de 2022

Papa, m'heu educat per a ser bò.

 



Avui per sopar he improvitzat un arròs amb soja i pollastre que ha quedat prou passable. Com sempre, el meu fill i jo sopem plegats sense el soroll de fons del televisor en aquesta mena d'estoneta familiar que serveix per a compartir les històries del dia. 

Li he explicat al meu fill què m'ha semblat la reunió d'inici de curs (sisè… ja s'escapa la infantesa) i m'he detingut en la normativa que la mestra detallava sobre l'ús dels ordenadors portàtils  i en que cal fer-los servir exclusivament per a treballar i tasques de classe. Ell no ha fet bona cara quan jo tocava el tema donat que duu ja un parell de díes amb l'aparell "confiscat" per la tutora atès que es va dedicar a enviar a uns quants companys uns videos de Youtube que li havíen semblat entretinguts. Sembla haver entés la idea i m'ha dit que d'ara en endevant en farà un ús correcte. 

D'altra banda li he comentat que la seva nova tutora m'ha semblat absolutament fantàstica per les propostes de treball que presentava. No li he dit però sí que és cert que he vist una mestra jove, presentant idees innovadores, explicant amb detall als pares, donant exemples, amb bon humor i sobretot desprenent per tots cantons veritable entusiasme (allò que jo anomeno passió) per la seva feina. He sortit de la reunió feliç i molt menys crític amb la meva habitual idea apocalíptica general de l'escola.

Al parlar tan i tan bé de la seva mestra, el meu fill m'ha començat a dir (com a bon preadolescent en pràctiques) que no era "or tot el que relluïa" i que la "profe" tenia bastanta mala llet i que quan s'enfadava no deixava que els nens s'expliquèssin (per a les oïdes adultes diguem-ne exculpèssin o justifiquèssin) i que sovint queien càstigs a tort i a dret. M'ha posat com a exemple una situació d'ahir on un company (un nen, tot s'ha de dir, una mica torracollons) va anar a la mestra i es va "xivar" d'una fotesa que havia fet el meu fill una estona abans. Era una qüestió mínima, que no afectava a d'altres ni era greu però no es podia fer i la mestra el va castigar. El noi en qüestió es va xivar sols per a tocar els nassos. No en va treure cap guany ni va salvar ningú ni va evitar cap situació de perill o molesta per ningú. Símplement es va xivar pel fet de fer-ho. El meu fill m'ho ha explicat així i amb tò decebut. Jo he fet de pare més que d'educador i li he dit que si això m'ho fa un company a mí de nen, jo l'hagués esperat a la sortida o a l'hora del pati i l'hagués deixat verd. Li he preguntat després si en algun moment després d'aquest episodi ell s'ha dirigit al seu company a recriminar-li aquesta "punyalada per l'esquena gratuïta" o almenys a preguntar-li per què ho ha fet. Ell m'ha respost que no, que símplement l'ha estat ignorant. A partir d'aquí hem estat llarga estona dialogant sobre la importància de no guardar-se les emocions a dins com si res, de fer treure la mala llet quan toca o la tristor o la indignació o la ràbia… de fer-ho sense violència i amb el màxim respecte (del que un pot donada la situació) i especialment del fet de fer-se respectar i de posar límits clars als altres. És aquest, el tema dels límits, una qüestió que ens ha de preoucupar a molts pares. Sovint es fa difícil per a molts infants aquest fet de deixar molt clar a d'altres companys el que ens molesta o ens irrita i o bé s'ho guarden i no ho mostren (per por, per bloqueig o pel que sigui)o be ho mostren de manera descontrolada en resposta massa agresiva o violenta. En el cas del meu fill avui mateix m'ha confessat que el que li costa és posar aquest límit tan ferm i engegar a dida a un company o ser dur amb ell, especialment, m'ha dit, quan es tracta d'un nen com en X, que te "tantes dificultats en relacionar-se amb els altres". Com? -li he preguntat. "Doncs això, papa que X és un nen que no es sap relacionar amb els altres i sempre la caga i en el fons em fa una mica de pena i per això em bloquejo si l'haig d'engegar a la merda i no ho faig". Ja- li he respost- però llavors, fill, li estàs permetent que et faci mal i no l'estàs aturant. Seria millor poder-li explicar que estás molt molt enfadat amb ell per a fer de xivato amb una cosa que ni li anava ni li venia sols per a fer-te mal i que de moment no vols saber res d'ell fins que no es disculpi de cor o t'expliqui el motiu pel que ho ha fet. "Val papa. Faré alguna cosa així com dius però és que em bloquejo en l'instant en que passa i em fa pena posar-me molt dur". Jo poso cara de pomes agres i li etzibo un "nen, t'has de fer respectar!". "D'acord papa, però em costa. Saps què? És que M'HEU EDUCAT PER A SER BÒ. (i com a pare encara estic una mica en shock).