ESTEM ON ENS VOLEN

 

Darrerament estic fent provatures a la xarxa social TikTok. La vaig descobrir durant el temps de la pandèmia al veure tot d'adolescents del Crae que dirigia permanentment enganxats al mòbil mirant uns estranys vídeos curts de temàtiques diverses. En aquell moment em va semblar interessant obrir-me un compte en aquesta xarxa per a intentar esbrinar com funcionava i fer una ullada als continguts per a poder acompanyar millor als adolescents i també a l'equip. Des de llavors ençà he anat fent provatures, mirant continguts, afegint "amics" diversos, pujant algun petit vídeo sobre  espais interessants de la ciutat o coses sense gran importància. Al llarg d'aquest any d'ús m'he adonat que l'impacte que genera un vídeo curt és molt potent. De fet, tant potent com sovint descontextualitzat i des ubicat. És cert que hi ha moltíssimes coses interessants que m'he anat guardant: receptes de cuina, eines d'informàtica o explicacions de webs increïbles, referències històriques i curiositats que desconeixia, nous conceptes per aprendre, reflexions de tot tipus que poden ajudar a prendre consciència de motivacions polítiques, filosòfiques, psicològiques, racons de món desconeguts, reivindicacions novadores, personatges i freaks que fan riure de debò, sarcasme, ironia i molt més. Puc dir que vaig seguint a alguns tiktokers molt interessants que exposen temàtiques sobre geopolítica, història, educació i psicologia que m'encanten! També haig de confessar que segueixo a uns quants d'aquests que et fan riure de manera inesperada amb les seves sortides surrealistes o ridícules així com a d'altres que parlen d'esport, racons curiosos de la ciutat, grups musicals i d’altres. I dit això també haig d’afegir que el temps d’ús d’aquesta eina és un pur descontrol: pots mirar uns quants vídeos “random” (concepte juvenil de moda) assegut a la tassa del vàter, els dos minuts en que surt el cafè de la cafetera o esperant a la sala de visites. És ràpid i enganxa donat que amb una sola passada de dit pots accedir sense parar a nous vídeos i continguts aparentment aleatoris e inesperats mantenint l’efecte d’una atenció continuada durant el temps que sigui. Si jo com adult m’adono que el temps passa volant amb aquesta pràctica i puc córrer el risc de reduir espais per altres activitats com la lectura m’imagino què pot passar en el cas d’infants, adolescents i joves amb un mòbil a les mans. I és que la pèrdua de temps, l’aventura d’estar a l’expectativa de contingut interessant, la sorpresa continuada d’elements inesperats i la facilitat d’ús veritablement atrapen. I sí. És perillós. Perillós pel format adictiu i pels continguts. I és que els meus interessos com adult poden estar configurats i puc cercar el que a mi m’interessa i seguir a les persones que jo consideri que m’aporten i malgrat que l’algoritme em pot mostrar una colla de bestieses que m’importen un rave segurament em presentarà la meitat de continguts sobre els meus interessos. Però un infant o adolescent no té tan clar què vol cercar i malgrat defineixin alguns interessos concrets al voltant de música, jocs, disseny, sèries o personatges és cert que estan molt més exposats i son molt més impressionables i manipulables que els adults. Així doncs es poden trobar amb continguts on noies adolescents i joves simplement remenen els pits o el cul, on pretesos científics expliquen teories inversemblants sobre qualsevol cosa, on economistes imberbes sense formació econòmica expliquen els secrets per a fer-se milionari amb criptomonedes, on freaks de tot tipus inventen històries, situacions i espais que molts adolescents poden mal interpretar o creure’s, on es desenvolupen tutorials de tot tipus per a modificar telèfons i ordinadors, on es banalitzen qüestions de valors importants, es menteix sobre la història, es ridiculitzen persones i institucions, es mobilitza a persones per qüestions tan importants com una botiga de roba, es creen tendències de qualsevol tipus sense cap altre rumb que el d’obtenir seguidors, es fan bromes de mal gust a tercers o s’idealitzen jocs i consoles. Tot plegat un món sencer dedicat a banalitats, bestieses, mentides, balls, hedonisme, masclisme, brutalitat, manipulació, sense sentit, surrealisme i d’altres al palmell de la mà de qualsevol noi o noia del nostre país.

 

Potser sóc exagerat al veure perills en el format adictiu o no. No ho sé, aviam qui s’anima a cronometrar el temps d’ús diari d’aquesta aplicació en qualsevol adolescent conegut. Igual ens emporten una sorpresa. Potser exagero també en els perills dels continguts. Tampoc no ho sé. Però veient el nivell de sentit crític de la nostra societat alguna cosa em diu que els nostres joves estan exposadíssims a ser futurs adults absolutament manipulats i acrítics amb qualsevol aspecte que no sigui banal (tot i que es presenti com absolutament transcendental). I és que adults, infants, adolescents i joves ens toca viure en una època en que creiem que estem més informats que mai i no ens adonem que tot aquest cúmul de continguts són volgudament intensos, variats, novedosos, descontextualitzats i que arriben als nostres sentits fruit d’algoritmes cada cop més perfeccionats que endevinen fins i tot allò que ens repèl o no volem per a fer-nos creure en la interacció virtual que també exercim el sentit crític i tenim criteri propi i fonamentat. I no ens adonem en aquesta repulsió contra alguns continguts, idees, institucions o personatges que veritablement ens tenen allà on volen; bàsicament en la dualitat més clara on aplaudim a uns i rebutgem a d’altres. I aquesta dualitat es converteix en molts casos en una reducció intel·lectual entre el blanc i el negre, en una munió d’arguments a favor o en contra, en comunitats d’un o altre bàndol que es llencen bretolades copiades entre sí d’un llistat interminable que abasta des dels formats més irònics, intel.lectualitzats i cultes als més rastrers i ximplets. I no ens adonem que, de sobte, en plena era de la societat de la informació i la tecnologia fem un retorn dràstic a allò que Paulo Freire diferenciava tant bé parlant de societats analfabetes; allò de la diferència entre el debat constructiu i la simple trifurca; allò de l’aprenentatge crític enfront de l’adoctrinament de l’amo. I arribats aquí, potser un altre dia parlarem d’aquesta mena d’adoctrinament 3.0.