Papa, m'heu educat per a ser bò.

 

Avui per sopar he improvitzat un arròs amb soja i pollastre que ha quedat prou passable. Com sempre, el meu fill i jo sopem plegats sense el soroll de fons del televisor en aquesta mena d'estoneta familiar que serveix per a compartir les històries del dia. 

Li he explicat al meu fill què m'ha semblat la reunió d'inici de curs (sisè… ja s'escapa la infantesa) i m'he detingut en la normativa que la mestra detallava sobre l'ús dels ordenadors portàtils  i en que cal fer-los servir exclusivament per a treballar i tasques de classe. Ell no ha fet bona cara quan jo tocava el tema donat que duu ja un parell de díes amb l'aparell "confiscat" per la tutora atès que es va dedicar a enviar a uns quants companys uns videos de Youtube que li havíen semblat entretinguts. Sembla haver entés la idea i m'ha dit que d'ara en endevant en farà un ús correcte. 

D'altra banda li he comentat que la seva nova tutora m'ha semblat absolutament fantàstica per les propostes de treball que presentava. No li he dit però sí que és cert que he vist una mestra jove, presentant idees innovadores, explicant amb detall als pares, donant exemples, amb bon humor i sobretot desprenent per tots cantons veritable entusiasme (allò que jo anomeno passió) per la seva feina. He sortit de la reunió feliç i molt menys crític amb la meva habitual idea apocalíptica general de l'escola.

Al parlar tan i tan bé de la seva mestra, el meu fill m'ha començat a dir (com a bon preadolescent en pràctiques) que no era "or tot el que relluïa" i que la "profe" tenia bastanta mala llet i que quan s'enfadava no deixava que els nens s'expliquèssin (per a les oïdes adultes diguem-ne exculpèssin o justifiquèssin) i que sovint queien càstigs a tort i a dret. M'ha posat com a exemple una situació d'ahir on un company (un nen, tot s'ha de dir, una mica torracollons) va anar a la mestra i es va "xivar" d'una fotesa que havia fet el meu fill una estona abans. Era una qüestió mínima, que no afectava a d'altres ni era greu però no es podia fer i la mestra el va castigar. El noi en qüestió es va xivar sols per a tocar els nassos. No en va treure cap guany ni va salvar ningú ni va evitar cap situació de perill o molesta per ningú. Símplement es va xivar pel fet de fer-ho. El meu fill m'ho ha explicat així i amb tò decebut. Jo he fet de pare més que d'educador i li he dit que si això m'ho fa un company a mí de nen, jo l'hagués esperat a la sortida o a l'hora del pati i l'hagués deixat verd. Li he preguntat després si en algun moment després d'aquest episodi ell s'ha dirigit al seu company a recriminar-li aquesta "punyalada per l'esquena gratuïta" o almenys a preguntar-li per què ho ha fet. Ell m'ha respost que no, que símplement l'ha estat ignorant. A partir d'aquí hem estat llarga estona dialogant sobre la importància de no guardar-se les emocions a dins com si res, de fer treure la mala llet quan toca o la tristor o la indignació o la ràbia… de fer-ho sense violència i amb el màxim respecte (del que un pot donada la situació) i especialment del fet de fer-se respectar i de posar límits clars als altres. És aquest, el tema dels límits, una qüestió que ens ha de preoucupar a molts pares. Sovint es fa difícil per a molts infants aquest fet de deixar molt clar a d'altres companys el que ens molesta o ens irrita i o bé s'ho guarden i no ho mostren (per por, per bloqueig o pel que sigui)o be ho mostren de manera descontrolada en resposta massa agresiva o violenta. En el cas del meu fill avui mateix m'ha confessat que el que li costa és posar aquest límit tan ferm i engegar a dida a un company o ser dur amb ell, especialment, m'ha dit, quan es tracta d'un nen com en X, que te "tantes dificultats en relacionar-se amb els altres". Com? -li he preguntat. "Doncs això, papa que X és un nen que no es sap relacionar amb els altres i sempre la caga i en el fons em fa una mica de pena i per això em bloquejo si l'haig d'engegar a la merda i no ho faig". Ja- li he respost- però llavors, fill, li estàs permetent que et faci mal i no l'estàs aturant. Seria millor poder-li explicar que estás molt molt enfadat amb ell per a fer de xivato amb una cosa que ni li anava ni li venia sols per a fer-te mal i que de moment no vols saber res d'ell fins que no es disculpi de cor o t'expliqui el motiu pel que ho ha fet. "Val papa. Faré alguna cosa així com dius però és que em bloquejo en l'instant en que passa i em fa pena posar-me molt dur". Jo poso cara de pomes agres i li etzibo un "nen, t'has de fer respectar!". "D'acord papa, però em costa. Saps què? És que M'HEU EDUCAT PER A SER BÒ. (i com a pare encara estic una mica en shock).