Com a persona em
sento trist. Com a ciutadà, estafat. Com a professional, rebel. I és que en
temps d'eleccions ja sabem que tot es capgira, que és època de promeses, de
possibilitats, de justícia social, dignitat, canvi i esperança. El color rosa
envaeix el panorama polític i des de cada formació tot son declaracions en
favor de la ciutadania, el progrés i benestar. D'acord.
Com a director d'un
Crae que, per al que no conegui, és un centre residencial de nois i noies
menors d'edat tutelats per l'administració em sento oblidat, menyspreat. I no
pas per la meva persona sino més aviat per la del grup d'adolescents als quals
represento i en tinc cura legalment, la guarda, en diuen. I sento també que es
menysprea al gruix de més de 7000 nens i nenes tutelats al nostre país, a les
seves famílies, a totes aquelles famílies amb dificultats de criança que
necessiten suport, a tots aquells infants en situació de risc social a qui
ningú no pot o sap donar resposta, a tots aquells nois i noies extraviats en un
sistema educatiu ancorat en valors de mercat, als adolescents expulsats del
sistema formatiu destinats a vagar als afores de tot... I a tants d'altres.
Tots ells ciutadans del nostre país. En principi amb el dret inherent a ser
protegits i ser beneficiaris d'un sistema teòricament al servei de tots
nosaltres. Però tots sabem que això no és així. De fet, ja fa més de trenta
anys que hom sap que la nostra organització social no està feta a mida dels
seus ciutadans sino exclusivament al servei de les èlits, cada cop més
llunyanes, abstractes i desconegudes. Per primer cop a la història no sabem
posar nom exacte a l'enemic i el que és pitjor, molts de nosaltres ni el
reconeixem com l'enemic, tant ben aixoplugat com està. Una de les principals
armes de control de les que disposa rau precisament en els serveis que ens dona
a la ciutadania... Cada cop més cars, els privats, i més raquítics, els
públics. Un entremat de serveis en oferta adaptats al sistema de lliure mercat
on l'interès darrer és bé económic bé sostenidor d'una societat amb greus
dificultats que així es sent aparentment atesa i protegida.
L'atenció a les
persones més vulnerables passa a considerar-se com un servei secundari i
s'oblida també que les darreres legislacions feien èmfasi en l'universalitat
dels serveis socials. Les paraules dels polítics en campanya van en sintonia
amb la idea de protegir els més vulnerables però els fets -quan governen- van
en direcció contrària: retallades, eliminació de serveis, no desplegament de
lleis que fa anys estan aprovades.... I no passa res.
Així doncs, al
nostre país disposem d'una legislació de serveis socials i de infància força
avançada, tècnicament puntera i progressista. Cert. Però no desplegada
totalment, insuficientment dotada, tergiversada en molts aspectes, oblidada en
altres, sovint centrada en aspectes burocràtics lligats a d'altres departaments
o lleis d'obligat acompliment i sempre considerada com una legislació de
segona, d'aquelles en que "no passa res si no s'aplica totalment". I
per què no passa res?. Doncs per què les persones a atendre son la darrera
prioritat real del sistema. És fàcil.
De fet, tant és qui
estigui en el poder polític. Ja ho hem comprovat. Potser els partits més
progressistes persisteixen més en la construcció d'aquest tipus de lleis però
al moment de dotar-les econòmicament s'emparen en la manca de recursos. I és
que ja és un clàssic per a tots nosaltres que els recursos s'esvaeixin. Els
professionals del sector ja hem assimilat que és "normal" que siguem
els primers en ésser retallats quan les coses van malament i els darrers en
rebre mes suport quan l'economia es reanima. I a cada sotrac econòmic del
sistema anem perdent fe i energia. Paradoxalment semblaria que hi ha més
serveis que mai, que l'administració fa l'esforç de crear petits projectes per
a innovar, per a treballar per a la justícia social, per a apoderar els més
desfavorits. Però realment no és així. Per què?. Doncs ben fàcil: les
necessitats socials i socioeducatives creixen geomètricament els darrers anys.
Es tracta d'un creixement insòlit que ens comença a passar factura: adolescents
expulsats del sistema (acostumen a culpar-los anomenant-los "ni-ni"),
famílies amb forta desestructura que no disposen de suport ni xarxa,
deteriorament de les condicions de vida d'un gruix molt important de la
població, noves realitats creixents com la violència entre iguals o cap als
pares, problemes enquistats que es deriven cap a uns serveis de salut mental
desfasats i saturats, valors socials que s'ofeguen entre un gruix important de
la societat adolescent, dualitat cada cop més clara de la població representada
en els que creuen en el futur i els que han perdut l'esperança.
I aquí estem. En la
jornada de reflexió. Uns embadalits davant la televisió apostant pels
guanyadors d'Eurovisió i altres -com jo mateix- aplaudint l'acomiadament del
millor jugador del Barça dels darrers anys.
Després de veure la
volta d'honor d'en Xavi em pregunto si algun polític dels que avui estava a la
llotja del Camp Nou aplaudint s'ha vist mai en el compromís personal d'abordar
problemàtiques socials o bé si realment creu que podrà fer alguna cosa diferent.
M'ho pregunto tot i disposar de les respostes. I ja de passada em pregunto
també si algun dels alts càrrecs de l'administració en política social disposa
de l'energia per alçar la veu i demanar els recursos que calen. I si ho ha fet
i no li han fet cas -el director/a general de torn, ensinistrat i posat a dit
pel govern del moment- em poso al seu costat i comparteixo la terrible frustració
que deu sentir.