Transpirenaicos

Desde los albores de la humanidad la literatura nos regala hermosas historias de aventuras y viajes. Exploradores que descubren nuevos lugares, culturas y paisajes. Soñadores que disfrutan del viaje más que de la meta. Caminantes que se descubren a sí mismos y a sus compañeros superando las vicisitudes del trayecto. Viajes con o sin rumbo concreto pero siempre de autodescubrimiento, de intensidad interior, de transformación.

Estos últimos cuatro dias junto a seis adolescentes del Crae que dirijo nos unimos a las jornadas finales de la Transpirenaica Social y Solidaria compartiendo camino desde Vilamaniscle hasta los metros finales del Gr11 en Cap de Creus. La emoción de los valientes que llegaron allí tras andar durante cuarenta y dos jornadas desde las aguas cantábricas de Hondarribia sólo era comparable al tremendo esfuerzo individual y conjunto para lograrlo.

Estos cuatro días de camino han sido tremendamente especiales para todos aunque yo me dediqué lógicamente a observar con mucha atención la actitud de mis chicos: adolescentes poco puestos en estas lides, protestones ante la mínima dificultad y con espíritu individualista en mayor o menor grado.

Sin duda este tipo de aventuras modifican la percepción de uno mismo y la del grupo y efectivamente así ocurrió con todos los chicos.

Es obvio que la convivencia a través del inmenso calor de julio, la escasez de agua, el polvo del camino, el dolor de las ampollas, las noches sin cama y la fatiga generalizada cristaliza en la creación de vínculos acelerados con las personas.

Los diálogos informales, las bromas, el compartir bebida y comida, las reflexiones espontáneas, la abertura al desconocido, los problemas a resolver, los errores y discusiones, la empatía para el o la que no puede con el peso de la mochila a media subida. Todo ello conforma una suerte de contexto favorable al crecimiento personal y al conocimiento del otro. A decir verdad la percepción del tiempo se distorsiona de tal manera que cuatro días de camino conjunto parecieran como mínimo una semana.

Observé, como decía, a mis chicos y pude ver en cada uno de ellos nuevas facetas que desconocía; uno de ellos consiguió a golpe de riñón en las subidas hacia Cap de Creus creer en él mismo más de lo que lo había hecho nunca, otro se sintió tan integrado que dedicó ayuda y cuidado para los más débiles abandonando transitoriamente su comportamiento de macarrilla de barrio, una chica me aseguró en los momentos más duros que estaba disfrutando retándose a si misma, otro chico mostró su sensibilidad en público-algo tan complicado para un joven residente en un centro de menores- una noche de reunión, otra adolescente  descubrió lo interesante que podía ser relacionarse positivamente con personas muy diferentes. Todos ellos disfrutaron y sufrieron del camino igual que yo, juntos, compartiendo espacio y tiempo intensamente.

Como profesional de la educación social valoro inmensamente proyectos y actividades de este calibre puesto que entroncan justo en aquello tan en boga últimamente: el crecimiento personal. A eso nos dedicamos los trabajadores de este ámbito con mayor o menor fortuna. Formados, eso sí, en doctrinas educativas algo trasnochadas y enjaulados en un sistema laboral y de recursos enlatados que no nos dan mucho margen a la improvisación y la innovación. Pero cuando nos salimos del cotidiano y nos movemos en otros parámetros descubrimos, perplejos, las inmensas posibilidades de nuestra profesión. Y es que para poder acompañar a jóvenes y adolescentes con infancias truncadas hace falta mucha vida.

Una de las noches, en un privilegiado jardín del albergue de Llançà a la luz de los fanales se contaron historias, se cantó y rió. Ignasi de Juan, alma y líder del proyecto, como de costumbre improvisó una ronda de parlamentos para finalizar el día y fue justamente  ahí donde llegó mi momento. Y no, no fueron mis reflexiones del día sino las de Henry, un joven gambiano, las que me tocaron y resonaron como un tambor en el alma. El fornido africano dijo que durante todo el camino se había sentido vivo! En ese instante me sentí conmovido y me permití sentirme feliz por él y por mí: vivo, satisfecho como educador y feliz en toda mi persona. Es la magia del camino.  

Director de centre...

El meu fill em demana més cereals. Avui s'ha llevat amb gana.

Amb el temps just per a fer una dutxa rapideta m'adono que avui tinc una reunió a dos quarts de deu i m'hauré d'afanyar després de deixar el nen a escola.

El camí a escola és curt però la pendent del carrer fa que es tracti d'un petit suplici matinal plè de retrets normals per un nen de quatre anys: "estic cansat, tinc soneta, em fa mal aquí..."

9:30

M'esperen a la seu de la Direcció general d'atenció a la infància i adolescència una família que acaba de denunciar el centre de menors del qual en sòc director des de fa nou anys, la psicòloga del Eaia que duu el cas del seu fill i una angoixa que em pertorba l'ànim des de fa uns díes.

La conversa gira entorn dels fets que el nen ha denunciat i que no són altres que suposats maltractaments d'altres nois del centre cap a ell. De ben segur que el noi haurà patit dins del centre alguna situació amenaçant o agressiva per part d'algun dels nois més grans i els educadors no s'han adonat. Sovint als centres de menors coincideixen perfils molt diferents i es barregen nois i noies amb infanteses molt malmeses que desemboquen en conductes de risc extrem, agresivitat o dificultats emocionals diverses. El cas del nen denunciant és el d'un noi que ha ingressat al Crae els darrers mesos provinent d'un entorn familiar força incoherent que combinava la permisivitat amb l'agresivitat formant un aparell educatiu familiar que ha propiciat que la salut mental del noi es vegi afectada conduint-lo a conductes i actituts violentes entre d'altres.

Li explico al pare que des del centre estem investigant amb els altres nois el que va passar a la sala de la televisió el día dels fets denunciats tot i saber que de ben segur es va tractar de comentaris amenaçadors de tercers que el seu fill fa servir com a arma legal per a tornar a casa.

L'advocada de la família pretén denunciar al centre per negligència en altres molts aspectes utilitzant al nen i presionant-lo per a que expliqui altres situacions viscudes (o inventades fins i tot).

M'angoixo, interiorment m'indigno amb la família per la manipulació i l'exposició que estan fent del nen. Tot i així mantinc la calma i els exposo que nosaltres sols pretenem ajudar-los tot i que ells no admeten cap dificultat familiar.

11:30

Amb presses i suors arribo a la ciutat de la justícia. He trucat abans al centre per a que informèssin a la noia que avui tenia el judici que havia d'anar directament al jutjat i que allí es trobaria amb mi. Mentre vaig en el metro em ressonen les paraules amenaçadores de la família. Em sento trist per una banda i enfurismat per una altra. Durant uns breus segons em torno a plantejar el sentit de la meva feina però un missatge al telèfon em recol.loca de nou a lloc: "s'acaba d'escapolir del centre en Manuel, no ha arribat al institut". Merda. Altre cop en Manuel! Si no retorna avui potser es torna a refugiar a la famosa casa ocupada pels nois llatins de la coneguda banda i torna a consumir de tot el que pugui!

A la porta del edifici m'espera Irina. Pel seu aspecte ningú no diria que sols te quinze anys. La seva mirada fa temps que ha deixat enrrere l'adolescència més innocent. Tot i que va entrar al centre amb dotze anys tinc la sensació que en diversos moments l'equip educatiu ha perdut la vinculació amb aquesta nena. Sols la seva tutora i jo de tant en tant semblem connectar amb ella de manera sincera i autèntica.

La veig trista, preocupada. L'encoratjo i li poso d'exemple el darrer més  en que no ha protagonitzat cap incident al centre, no s'ha escapolit i sembla que s'ha apartat dels nois i noies del barri amb els que acostumava a agredir, atracar i amenaçar a d'altres. Avui la jutjaran sobre un suposat atracament a tres noies d'un institut que la van denunciar per robar-los els movils i agredir-les. Ella manté que no va ser. Jo me la crec. Aquest cop sí. La conec el suficient per distingir la veritat de la mentida. Mentre esperem la vista preparem la declaració amb la tècnica de llibertat vigilada, l'advocat d'ofici, l'advocada de Benestar social... Tots parlem i donem instruccions mentre els ulls neguitosos de la nena em diuen que no acaba d'entendre res.

Tanmateix la vista acaba ràpidament donat que l'advocat es queixa al jutge que no s'han aportat unes proves de geolocalització dels móvils que havia demanat prèviament. El jutge posa nova data i Irina i jo tornem caminant cap al centre. Mentre xerrem de coses intranscendents s'atura enmig del carrer i entre plors dissimulats em confessa que fa una setmana que es provoca el vómit després de cada àpat. M'assegura que m'ho diu sols per que la nit anterior es va espantar molt al observar que al ficar-se els dits a la gola aquests sortíen tacats de sang. L'abraço amb força mentre llibera emocions contingudes i ja començo a cavilar sobre com actuar ara: podría tractar-se d'una nova crida d'atenció extrema o be la noia està desenvolupant ja un greu transtorn.

13:30

Arribem tots dos al centre i organitzo als educadors per a que algú marxi ràpidament a urgències amb Irina. En mitja hora hauran arribat al centre la meitat dels nois i si marxa un educador amb Irina hauré d'oblidar-me de tasques directives i donar suport al menjador com educador ja que els altres dos professionals han de sortir a una reunió amb serveis socials i una coordinació amb el psicòleg.

Fet i fet em trobo en poca estona dinant amb el primer torn de dinars esforçant-me en estar centrat en ells i oblidar el matí.

Aquest dijous tenim paella! A mi em va genial però hi ha un parell de noies que no la suporten. En fi. No em barallo gaire amb elles per a convèncer-les que han de menjar un mínim.

L'ambient avui sembla relaxat. Intento dirigir les converses i el context cap a temàtiques amigables i divertides i els nois em segueixen. Acabem rient d'anècdotes passades al centre i begenades diverses. Tot plegat em relaxa i em fa riure. Aquests moments d'armonia i afectivitat amb adolescents de vides trencades tenen un valor extrem.

15h

Rebem una trucada dels Mossos avisant-nos que Manuel està a una comissaria de Barcelona i que l'haurem d'anar a recollir. Mentre converso amb el policia m'afanyo a tancar la porta del despatx donat que s'acaba de girar una forta discussió entre dos nois i els crits i els cops no em deixen escoltar res. Finalment sembla que la sang no arriba al riu i una educadora aconsegueix mediar ràpidament i resoldre la situació.

Mentre els educadors s'organitzen per veure qui  marxarà a recollir al noi m'adono que m'havia reservat unes hores per tal de fer la liquidació econòmica del mes ben concentrat al despatx. De sobte un neguit a l'estómac em recorda que també tinc pendent la memòria de l'any, un munt d'informes per revisar, l'enviament de les estades, la revisió de les incidències a enviar a la direcció general, totes les qüestions relatives al manteniment del edifici, la definició d'objectius anuals, la revisió de les suplències, la construcció del nou horari, l'adequació de la normativa, la preparació dels documents per a la nova llei de dades personals, l'escrit per fiscalia, les plantilles de valoració dels educadors, la construcció de les noves àrees de responsabilitat i no sé quantes coses més.  Els meus pensaments angoixats envaeixen el meu estat d'ànim i em colpegen amb energia. Un tant desanimat per no poder arribar a tot marxo al meu despatx disposat a tancar-me allí per a poder concentrar-me.

15:30h

Assegut davant de la pantalla del ordinador no sé ben be per on començar. M'aplico respiració 4-7-8 per a poder relaxar-me i concentrar-me però m'adono que no ho aconsegueixo. Mentre preparo els documents per a fer la liquidació econòmica, una nova trucada -aquest cop de fiscalia de menors- em recorda que avui havia de lliurar-los un informe i encara l'esperen. Penjo el telèfon i començo a pensar en què fer primer. Mentre hi penso una noia del centre entra al meu despatx amb actitut d'exigència demanant-me que la canvii de tutora, que la seva referent no li fa cas.

17hrs

Estic enllestint l'informe per fiscalia. He anat més lent del que creia. Intento explicar de la millor manera  possible la situació de Miguel. Sòc conscient que aquesta mena d'informes son mirats amb lupa des de fiscalia i especialment per l'advocat o advocada que representarà a la família en una probable oposició a la mesura de tutela. En aquests casos els professionals de la llei acostumen a filar prim i a intentar carregar primer cap als equips de protecció i en cas de no trobar escletxes llavors posen l'ull en les accions del centre. De fet és ben fàcil acusar als centres residencials de negligències o errades. Puc assegurar que cada dia hi estem exposats: una baralla que els educadors no han detectat, un noi que introdueix cànnabis al centre, una noia que es presenta amb actitut sexualitzada a l'habitació d'un noi mentre els dos educadors de nit estan centrats en un jove amb un principi de brot psicòtic, una noia que es sent assetjada per una altra, els robatoris de petits objectes entre els residents ... Hom pot realitzar la tasca educativa amb tota correcció i energía però una errada en algun protocol o la pèrdua de nervis d'un educador en una situació de greu tensió posen al projecte sota sospita.

Mentre penso en tot això mesuro amb cura les paraules del informe. De fet no l'hauria de fer jo aquest escrit. Però fet i fet qui acaba signant tots els documents i prenent la responsabilitat final sòc jo mateix i l'educadora que l'hauria de fer no està en el seu millor moment professional -de fet avui dubto que mai no n' hagi gaudit mai, de bons moments-  i per això m'he encarregat personalment.

17:30

M'hauria de posar a fer la liquidació econòmica però ja no estic centrat. Em sento molt cansat i amb moltes ganes de marxar cap a casa. El meu horari és flexible i em puc organitzar les tasques com més em ve de gust. Precisament avui dilluns és el dia de la setmana del que disposo de més temps. No he d'anar a recollir el meu fill a escola i em podria quedar fins a l'hora que vulgues.  Obro l'excel amb tots els números i començo a revisar les factures dels educadors. M'adono d'una errada monumental en la liquidació anterior i començo a entreveure que haig de refer-la sencera. Això suposarà almenys un parell d'hores de concentració. Definitivament no em veig amb cor i decideixo aprofitar una estona per a repassar alguns dels informes que haig d'entregar a la direcció general.

18:30

Acabo enfurismat amb un educador després de revisar i corregir gairebé totalment el seu informe. Com pot ser que un professional no sàpiga avaluar el projecte individual d'un noi?, com pot ser que la qualitat del informe sigui tan minsa?. Aquest professional ha fet excel.lents intervencions que han canviat la vida d'un noi però no ho ha sabut plasmar en paper. Mentre l'imprimeixo i signo m'adono que necessitaria molt més temps per a poder acompanyar als professionals per a millorar les seves capacitats. Sovint m'empleno la boca explicant com faig el seguiment i el suport dels educadors del centre mitjançant  un protocol de desenvolupament professional molt acurat però la realitat és diferent;  bé no disposo del temps suficient per a poder fer-ho amb calma bé no em se organitzar millor les tasques per arribar a tot tal i com voldria. La tasca del educador és increïble i sovint penso en el terrible esforç emocional que fan a diari. Hi ha professionals que seran més importants que les pròpies famílies per molts adolescents. 

Mentre m'acomiado dels nois i els educadors observo l'estat d'ordre d'alguna habitació i se'm remou l'estómac. Decideixo, però, no dir res i marxar del centre.

19:00

Camino lentament cap al metro. M'envaeix una sensació de feina feta barrejada amb una angoixa profunda per no tenir les coses al dia. De fet crec que mai no he dut les coses al dia. Serà que no m'organitzo prou bé?, serà que disposo de prou recursos per a desenvolupar bé la meva feina?, serà que s'inverteix prou en aquests adolescents?.

Una  jove em mira asseguda al vagó de la línia vermella mentre repasso mentalment la feina per demà. M'adono que aquesta setmana és la darrera per a inscriure als nostres adolescents als famosos cursos de PFI per als adolescents rebotats dels IES sense l'ESO i no tinc clar que tots els tutors tinguin controlades les inscripcions dels seus nois i noies. M'angoixo. Recordo també que haig d'organitzar una compra de matalassos ja que hi ha uns quants que estan en un estat lamentable. Aquest pensament em duu directe cap a les reparacions pendents i els pressupostos que encara no he rebut i que hauré de defensar davant del director financer com indispensables.

Els viatges en metro són uns espais força interessants per a la introspecció. De fet aquest mateix escrit és fruit d'unes poques anades i vingudes. Tanmateix haig de reconèixer que els vagons de la línia vermella amaguen un munt de pensaments personals relacionats amb la feina. Sovint els professionals de l'àmbit tendim a la queixa i a la desesperació. Una de les meves millors teràpies consisteix en reunir-me amb els meus amics i companys directors i directores d'altres centres per a compartir "desgràcies". Però tot i queixar-nos habitualment cal reconèixer que la nostra tasca no està prou reconeguda … de fet diria que tampoc no és ni coneguda. I no és això el que em preocupa sinó més aviat l'absolut desconeixement popular cap a la protecció a la infància. L'absoluta indiferència social cap als infants i adolescents que no han pogut gaudir d'un dels seus drets elementals: la protecció i l'amor familiar en condicions. Em preocupa donat que els recursos dels que disposem es retallen d'any en any, els serveis preventius desapareixen poc a poc a mida que les necessitats augmenten sense control.

21:00

Mentre ajudo al meu fill a rentar-se les dents el mòbil de la feina ressona a l'habitació. Merda! Què passa ara? L'educador de torn m'explica que el centre s'ha quedat a les fosques i que no saben què fer. Li pregunto si els veïns de la zona tenen llum i em respon que no ho ha mirat. Respiro tant fons com em permeten els meus pulmons i li dic que truqui a l'equip de manteniment si es tracta d'un problema del nostre edifici. M'acomiado sense gaires miraments.

21:15

Mentre vaig improvisant el conte de bona nit pel petitó de la casa m'emociono amb les seves reaccions (em comenta que es sent mol trist pel peixet que no troba a la mare). Penso de sobte en els nois i noies del centre. M'entristeix pensar que cap d'ells han gaudit de contes a l'hora d'anar a dormir, que no han tastat l'escalfor familiar plena, que no han gaudit d'una mínima coherència educativa a casa, que no s'han sentit segurs amb els seus progenitors ni han sentit plena felicitat, que no han desenvolupat algunes de les habilitats socials bàsiques que s'adquireixen a casa amb la interrelació familiar, que difícilment coneixeran un funcionament familiar normalitzat i que han de ser persones molt resilients per a poder optar a una vida plena, normalitzada (quina paraula!) i feliç.

21:30

Acarono al meu fill.  Surto a la terrassa a fer una cervesa i gaudir de la fresca primaveral. Veig centenars d'estels, petites llums d'avions que aterren o s'enlairen de la nostra capital mediterrània. Contemplo la terrassa del veí amb els llums de St Joan ja disposats mentre el mòbil de la feina torna a sonar amb la maleïda tonada de jazz que he de canviar ja. El mateix educador d'abans em comenta ara que Mohamed està fora de control i que potser caldrà trucar a l'ambulància i els mossos. Acabo la conversa donant algunes instruccions però m'adono que els nois i noies dels que tenim cura no són tan estranys  com la majoria de la gent creu. Es tracta de persones. Es tracta de vides trencades a la infantesa; de persones que nascuts en altres entorns socials gaudirien o patirien d'una vida com la teva o com la meva. Es tracta de persones, molts d'ells amb valors i habilitats importants als que cal atendre i apoderar.

23:00

Marxo a dormir. Llegeixo algunes pàgines d'Eduardo Galeano. Acluco els ulls rememorant ¨los nadies" i una mena de calfred esvaït m'envaeix. Bona nit. 

Jornada de reflexió

Com a persona em sento trist. Com a ciutadà, estafat. Com a professional, rebel. I és que en temps d'eleccions ja sabem que tot es capgira, que és època de promeses, de possibilitats, de justícia social, dignitat, canvi i esperança. El color rosa envaeix el panorama polític i des de cada formació tot son declaracions en favor de la ciutadania, el progrés i benestar. D'acord.

Com a director d'un Crae que, per al que no conegui, és un centre residencial de nois i noies menors d'edat tutelats per l'administració em sento oblidat, menyspreat. I no pas per la meva persona sino més aviat per la del grup d'adolescents als quals represento i en tinc cura legalment, la guarda, en diuen. I sento també que es menysprea al gruix de més de 7000 nens i nenes tutelats al nostre país, a les seves famílies, a totes aquelles famílies amb dificultats de criança que necessiten suport, a tots aquells infants en situació de risc social a qui ningú no pot o sap donar resposta, a tots aquells nois i noies extraviats en un sistema educatiu ancorat en valors de mercat, als adolescents expulsats del sistema formatiu destinats a vagar als afores de tot... I a tants d'altres. Tots ells ciutadans del nostre país. En principi amb el dret inherent a ser protegits i ser beneficiaris d'un sistema teòricament al servei de tots nosaltres. Però tots sabem que això no és així. De fet, ja fa més de trenta anys que hom sap que la nostra organització social no està feta a mida dels seus ciutadans sino exclusivament al servei de les èlits, cada cop més llunyanes, abstractes i desconegudes. Per primer cop a la història no sabem posar nom exacte a l'enemic i el que és pitjor, molts de nosaltres ni el reconeixem com l'enemic, tant ben aixoplugat com està. Una de les principals armes de control de les que disposa rau precisament en els serveis que ens dona a la ciutadania... Cada cop més cars, els privats, i més raquítics, els públics. Un entremat de serveis en oferta adaptats al sistema de lliure mercat on l'interès darrer és bé económic bé sostenidor d'una societat amb greus dificultats que així es sent aparentment atesa i protegida.

L'atenció a les persones més vulnerables passa a considerar-se com un servei secundari i s'oblida també que les darreres legislacions feien èmfasi en l'universalitat dels serveis socials. Les paraules dels polítics en campanya van en sintonia amb la idea de protegir els més vulnerables però els fets -quan governen- van en direcció contrària: retallades, eliminació de serveis, no desplegament de lleis que fa anys estan aprovades.... I no passa res.

Així doncs, al nostre país disposem d'una legislació de serveis socials i de infància força avançada, tècnicament puntera i progressista. Cert. Però no desplegada totalment, insuficientment dotada, tergiversada en molts aspectes, oblidada en altres, sovint centrada en aspectes burocràtics lligats a d'altres departaments o lleis d'obligat acompliment i sempre considerada com una legislació de segona, d'aquelles en que "no passa res si no s'aplica totalment". I per què no passa res?. Doncs per què les persones a atendre son la darrera prioritat real del sistema. És fàcil.

De fet, tant és qui estigui en el poder polític. Ja ho hem comprovat. Potser els partits més progressistes persisteixen més en la construcció d'aquest tipus de lleis però al moment de dotar-les econòmicament s'emparen en la manca de recursos. I és que ja és un clàssic per a tots nosaltres que els recursos s'esvaeixin. Els professionals del sector ja hem assimilat que és "normal" que siguem els primers en ésser retallats quan les coses van malament i els darrers en rebre mes suport quan l'economia es reanima. I a cada sotrac econòmic del sistema anem perdent fe i energia. Paradoxalment semblaria que hi ha més serveis que mai, que l'administració fa l'esforç de crear petits projectes per a innovar, per a treballar per a la justícia social, per a apoderar els més desfavorits. Però realment no és així. Per què?. Doncs ben fàcil: les necessitats socials i socioeducatives creixen geomètricament els darrers anys. Es tracta d'un creixement insòlit que ens comença a passar factura: adolescents expulsats del sistema (acostumen a culpar-los anomenant-los "ni-ni"), famílies amb forta desestructura que no disposen de suport ni xarxa, deteriorament de les condicions de vida d'un gruix molt important de la població, noves realitats creixents com la violència entre iguals o cap als pares, problemes enquistats que es deriven cap a uns serveis de salut mental desfasats i saturats, valors socials que s'ofeguen entre un gruix important de la societat adolescent, dualitat cada cop més clara de la població representada en els que creuen en el futur i els que han perdut l'esperança.

I aquí estem. En la jornada de reflexió. Uns embadalits davant la televisió apostant pels guanyadors d'Eurovisió i altres -com jo mateix- aplaudint l'acomiadament del millor jugador del Barça dels darrers anys.

Després de veure la volta d'honor d'en Xavi em pregunto si algun polític dels que avui estava a la llotja del Camp Nou aplaudint s'ha vist mai en el compromís personal d'abordar problemàtiques socials o bé si realment creu que podrà fer alguna cosa diferent. M'ho pregunto tot i disposar de les respostes. I ja de passada em pregunto també si algun dels alts càrrecs de l'administració en política social disposa de l'energia per alçar la veu i demanar els recursos que calen. I si ho ha fet i no li han fet cas -el director/a general de torn, ensinistrat i posat a dit pel govern del moment- em poso al seu costat i comparteixo la terrible frustració que deu sentir. 

Que no ens confonguin...

Pot tractar-se d'un brot psicótic o veritablement d'un petit psicòpata de 13 anys però tot em duu a pensar que alguna cosa no funciona be a la nostra societat quan es donen fets com el d'aquesta setmana.

Suposo que ara mateix a tots els diaris i televisions una petita legió de psicòlegs, psiquiatres, mestres, pedagogs,  educadors socials, advocats, criminòlegs, antropòlegs i sociòlegs a banda dels coneguts periodistes especialitzats en totes les àrees del saber humà estaran dient la seva, exposant arguments com la manca de suport a les famílies, la pèrdua de valors, el desemparament dels mestres (i recordem també als educadors socials, si us plau), la permisivitat amb els adolescents, la poca disciplina, la impunitat amb la que pot actuar un menor de catorze anys davant la llei, el sistema de protecció a la infància, les dificultats per compatibilitzar vida familiar i professional, la frustració de molts infants davant d'un sistema educatiu obsolet per enfrontar-se a una realitat líquida i en permanent canvi, l'atenció a la salut mental dels infants....

Estem davant d'uns fets terribles. El noi agressor -m'agradaria entendre que conduït per un brot psicòtic, però per l'esmerada preparació de l'atac no ho sembla pas- ataca per sorpresa a mestres i alumnes a primera hora del matí repartint caos i mort. De sobte un IES de barri normal, amb alumnes normals i conflictes normals passa a ser el fócus d'atenció de tot un país esdevenint les portes del infern. És això el més terrorífic i amb el que juguen alguns mitjans: la sensació que la catàstrofe pot esdevenir en qualsevol moment, barri o entorn sense previ avís, provinent de la persona més inesperada. Aquesta és la jugada guanyadora  que sempre esperen els sectors més conservadors: quan la societat te por és quan es poden promoure mesures i lleis que fins i tot atemptin contra els drets més bàsics, igualet que als Estats Units.

Aquests dies escoltarem per diversos llocs afirmacions d'amics i coneguts del agressor: "es comportava una mica estrany", "acostumava a fer tal o qual cosa", "no hagués cregut mai que s'atrevís a..." I tantes altres que no faran més que engrossar el bestiari col.lectiu de la paranoia i la por.

De ben segur que sectors dretans aprofitaran el  moment per a condemnar l'inimputabilitat penal dels menors de 14 anys. D'altres encara més cafres aconsellaran mirar cap a alguns dels estats nordamericans per prendre exemple de legislacions "dures". 

Assistirem a alguns d'aquests debats embadalits per l'exposició endreçada d'aguments, per l'aparent coherència de les propostes i un ús del llenguatge acurat i respectuós. I no ens adonarem que el que es començarà a demanar son mesures de seguretat als instituts del típus: guardes de seguretat armats, control d'accesssos i mesures similars al estil dels instituts del Bronx.

Certament vivim en una societat cada cop més violenta i els nostres infants no estan exempts  d'això. Si afegim més violència (per molt legal que sigui) sols estarem tirant llenya al foc.

Crec que no he llegit encara a cap diari la necessitat de crear projectes i serveis per a donar suport a les famílies, per a empoderar a adolescents i joves,  millorar els serveis patètics de salut mental infanto-juvenil dels que disposem, donar més recursos a escoles i instituts per a tenir més professionals de suport, apoiar l'investigació en educació i psicología infantil, atorgar recursos per a la capacitació de famílies en parentalitat positiva, millorar els espais de lleure per a infants i joves, disposar d'educadors al carrer per fomentar la participació i canalitzar el malestar i creativitat adolescents cap a nous àmbits, crear institucions d'adolescents gestionades per ells mateixos, fomentar realment la participació dels joves en la societat o modificar radicalment el sistema educatiu de cara a educar i no sols instruir (gràcies, energúmens del PP).

I dic que no he llegit a cap diari sense veritablement estar-ne segur. No n'he llegit cap. He tingut prou amb les entretingudes converses de la ràdio o amb els impresentables comentaris de la televisió.

Fet i fet estem davant d'un crim. És clar. Però també és un toc d'atenció. El desgraciat mestre suplent que va perdre la vida no és sols una víctima del noi agressor sino de tot el sistema. Que no ens confonguin. 

Síndrome del emperador 1

Els darrers anys del segle passat van veure emergir poc a poc la figura de l'adolescent consentit i mimat. Aquell jovenet o joveneta de qualsevol estrat social que es mostra egòlatra, dictador i que creu que els seus éssers estimats tenen l'obligació d'acatar els seus capricis i desitjos i per extensió, la resta de la societat.

Els darrers anys aquesta problemàtica ha anat creixent tant en volum de nois i noies com en gravetat de les seves conductes.

Els psicòlegs, alguns dels quals grans amics d'etiquetar ràpidament, van parlar de la síndrome de l'emperador intentant explicar el que des de sempre s'ha explicat com a nen mimat. Si bé, en la nostra època aquest fet està deixant de ser una qüestió purament educativa interna de la família per a extendre's com a fenòmen i problemàtica social.

Les conductes a la que ens referim es poden observar en adolescents exigents amb les seves famílies tant en la part consumista com en la dels seus dessitjos i capricis quotidians. Una exigència que es basa en els casos més problemàtics en una actitut egòlatra amb una baixíssima tolerància a la frustració que els duu a no entendre les negatives ni les demandes no ateses.

Hi ha un programa de televisió (Hermano mayor) que ha contribuït a popularitzar i sensibilitzar sobre aquest tipus de conductes arribant fins a l'extrem. Deixant de banda l'aparell mediàtic, sí que és cert que existeix un nombre creixent d'adolescents i joves amb característiques similars d'agressivitat, violència intrafamiliar i conductes asocials. Sols cal observar l'estadística que informa de les denúncies per agressió de pares cap als seus fills per adonar-nos que estem davant una problemàtica social rellevant.

Els motius genèrics son variables i es basen tant en causes sociològiques, com psicològiques i educatives. Al meu entendre i basant-me en l'experiència m'atreviria a dir que la variant educativa pot ser la més important.

En la base de moltes d'aquestes actituds trobem a pares i mares que no han estat capaços quan tocava de posar els límits clars, que han estat excessivament permissius o sobre protectors, que no han deixat espai i autonomia suficient als fills, que han confós autonomia amb deixadesa i poc control, que han volgut emplenar un buit afectiu amb productes de consum o amb massa llibertat, que el sentiment de culpa per no poder estar tot el que hagueren volgut amb els seus fills l'han intentat suplir amb capricis, que no han tingut la determinació que calia per a ser assertius amb els seus fills,  que els han donat tot el que han demanat per mandra o por al conflicte. I és precisament aquest, el conflicte, el que es mostrarà cada dia amb mes rauxa.

I arribats a aquest punt, moltes famílies amb fills adolescents que es mostren incontrolables, llunyans, exigents i maltractadors en qualsevol grau senzillament no disposen d'eines amb les que actuar.

Recordo el cas d'un noi de setze anys que va agredir a la seva mare per que aquesta li va argumentar que no disposava de doscents euros per a gastar-se en les botes que el noi li demanava. Més tard, en ser preguntat, ell es sentia molest doncs la familia estava "obligada" a comprar-li el que ell necessités, que ell no havia triat nèixer ni als seus pares, que aquests tenien l'obligació de mantenir-lo i que ell ja era autosuficient per a saber què fer amb la seva vida i per això no suportava regles ni normes imposades.

Escarbant una mica en la història d'aquesta família vaig anar descobrint com un idíl·lic i graciós nen de dos anys va anar progressivament convertint-se en una mena d'energumen incontrolable. Alguns dels elements que van aparèixer: les jornades laborals interminables dels dos progenitors, l'abandó progressiu del pare enfront els primers conflictes amb el noi, la debilitat de la mare vers les demandes del seu fill agreujada per la sensació de culpabilitat per no poder compatibilitzar be la vida laboral y familiar, la poca estructura normativa del quotidià de la casa, la manca d'exigència cap al noi des de ben petit, la confusió en voler generar un bon clima a partir del no enfrontament dels problemes, l'excessiva adulació al nen des de ben petit, la manca d'habilitats emocionals i de diàleg assertiu, una xarxa social (tiets, amics...) poc potent i inactiva així com una protecció parental exagerada davant les petites frustracions quotidianes.

Tot plegat van fer emergir un jove dictador convençut que era el centre del seu petit univers, coneixedor dels seus límits però incapaç de fer front als reptes que la vida depara insospitadament,  hàbil socialment però inadaptat per a enfrontar els petits i grans contratemps del moment. Fet i fet, una persona que no admet que la vida està feta de pedres al camí. Un jove que no sap com capejar el temporal i que es bloqueja davant els contratemps sense energia per a reaccionar.

Per tot això crec que és indispensable que pares i mares siguin conscients que el futur dels nostres fills també passa per a que es sentin frustrats,pel patiment i l'angoixa, per les indecisions, equivocacions, tristeses i imbecilitats. Tenen dret a patir-les, a gaudir-les i experimentar-les. No els privem de tot això. Deixem que s'estavellin de manera digna, amb una base de responsabilitat personal i ètica. Posem els límits amb coherència i siguem congruents amb els nostres fets a la vegada que "sermonegem" amb un criteri de realitat. No desconfiem d'ells pel simple fet de ser adolescents sinó sols per una mala experiència anterior. No som els amics dels nostres fills ni mai no ho serem. No depositem els nostres anhels en les seves aventures. Depositem sols les nostres il·lusions i si aquestes no es fan realitat siguem conscients que cada ésser humà és únic  i insubstituïble, capaç de fer el seu camí enmig de les adversitats i problemes, replet, això sí, d'uns valors humans que nosaltres com a pares hem  anat construint des de la seva infantesa. Que ningú vulgui mostrar a un adolescent com es viuen les emocions  si des de ben petit no li ha ensenyat què significa estar trist, enfadat, rabiós, emocionat, feliç, cofoi, espantat o frustrat. Que ningú no es senti amb l'autoritat d'imposar un estat d'ànim sinó ha estat abans capaç de sentir-lo.

Problemas adultos y respuesta infantil

A menudo los problemas acuciantes de los adultos nos dejan tan tocados y vulnerables que no somos capaces de aislar a nuestros hijos de esa nefasta influencia transformándose todo en una atención deficiente, poco diálogo, reproches, invisibilidad o maltrato.

Los niños son unas criaturas extremadamente sensibles capaces de reconocer nuestros estados emocionales y vislumbrar que algo no anda bien. Ellos se preocupan pero no saben poner palabras a esos sentimientos ni saben aún hacer las preguntas apropiadas a sus padres y madres. Simplemente intuyen que el comportamiento de papá no es del todo congruente ya que este se esfuerza en mostrarse cariñoso y interesado en su hijo pero hay algo extraño en esa actitud. Los adultos creemos ingenuamente que somos capaces de engañar a nuestros hijos. Pensamos que actuando como si nada nos preocupara aislando al niño de la desesperada situación económica o del descomunal problema en el trabajo o del estrepitoso fracaso en el último proyecto, simulando estar felices, activos y presentes, haremos creer a nuestros hijos que todo marcha, que no hay de qué preocuparse.

Actuamos así por amor, lógicamente. Hacemos esfuerzos titánicos para que nuestros hijos no se preocupen ni se agobien con nuestros problemas de adultos, aunque no somos del todo conscientes de que esas pequeñas criaturas captan la realidad de diferente manera a nosotros. La captan de manera más quinestésica y global, aún poco influenciados por los convencionalismos y formalismos en que equivocadamente los adultos nos movemos y terminamos por creernos. Ellos, en cambio, se mueven en un estado más natural, viviendo cada minuto y captando lo que acontece a su alrededor, disfrutando los momentos de felicidad al máximo y sufriendo en la misma medida los instantes de fracaso, miedo o pérdida, atentos a las emociones que se ponen en juego, sujetos a los deseos, hipersensibles al lenguaje no verbal y a los indicios. Y todos estos elementos, amigos padres y educadores,  son imposibles de simular. Simplemente aparecen de un modo u otro.

No es de extrañar que aquél padre desesperado por encontrar trabajo y con riesgo elevado de perder la casa no pueda -por mucho que lo intente- disimular su angustia y sus hijos empiecen a sufrir sus miedos y angustias reconvertidos en conductas distintas, evitativas, de aislamiento o hasta agresivas. Así como cuando tenemos momentos felices y noticias positivas -aún sin compartirlas explícitamente con nuestros niños- ello se traslada a la energía en la relación con los pequeños, exactamente el mismo mecanismo se reproduce en las situaciones negativas afectándolos de manera profunda y dejándoles cicatrices en el alma ya que ellos no son capaces de entender motivos sino sólo los síntomas. Ante la evidencia infantil que "algo no marcha bien" pueden aparecer las ideas de culpabilidad, los miedos al abandono en cortas edades o la simple incomprensión; todas ellas ideas que pueden conllevar conductas negativas (disruptivas o no) que repercuten en la relación familiar y que pueden degenerar en conflictos con los papás que sirven para instaurar la creencia en el niño que, efectivamente, lo que le ocurre a su papá puede ser culpa suya.  Este círculo vicioso tiende a reforzarse ya que a mayor conflictividad aparece mayor respuesta de la familia y si los progenitores están viviendo situaciones personales complicadas tienden a tener menor energía, paciencia y calma para poder atender los conflictos con los hijos provocando que estos se mantengan o acrecienten.

¿Qué hacer ante esto? Un padre muy preocupado me lanzaba un día esta pregunta preso de la desesperación, consciente que estaba atrapado en un complejo círculo. Y ciertamente la respuesta no es fácil .... Ni tampoco fiable, añadiría.

Algo importante a tener en cuenta pasa por instaurar la creencia que los niños captan rápidamente nuestro estado emocional. Disponen de sensores específicos que a modo de radar nos evalúan a diario y eso hace que sean capaces de saber que por mucho que nos esforcemos en enmascarar nuestras preocupaciones nunca seamos capaces de engañarlos por completo. Y entonces, ¿cómo hacemos? ¿Es mejor transmitirles abiertamente nuestros miedos y agobios para llenarlos de angustia e inestabilidad? Claramente no. Pero también es cierto que debemos esforzarnos en ser congruentes, en mostrarnos tal y como estamos, en ser nosotros mismos.

Cada papá y cada mamá tiene un vínculo único con su hijo y puede desarrollar al máximo aquellos mecanismos en que se permita mostrar sus debilidades a la vez que refuerza el cariño y transmite seguridad. Se trata pues de tres columnas básicas a equilibrar para lograr ser congruentes: muestras de amor sólidas, compartir nuestros estados de ánimo (por muy negativos que sean) y transmitir seguridad en nuestro vínculo.

El papá desesperado con las deudas puede llorar frente a su hijo y decirle que está muy triste porque no encuentra trabajo a la vez que le muestra amor profundo en cada conducta y le da un mensaje de tranquilidad puesto que siempre va a estar ahí junto a él y que por mal que vayan las cosas van a aparecer soluciones.

Se trata de equilibrio. Necesitamos poder compartir con los pequeños. No es un fracaso para un padre admitir ante su hijo que se encuentra muy triste o muy nervioso por tal o cual razón. El niño va a entender que su padre está afectado por algo y va a adoptar conductas de apoyo; ¡va a querer cuidarnos! No es conveniente, empero, trasladarle nuestros miedos en grado máximo ya que esto le puede llevar a agobiarse en exceso. No es conveniente tampoco dejarnos llevar por nuestro estado depresivo y mostrar por períodos demasiado largos nuestra tristeza o desesperación. Debemos aplicarnos en auto controlarnos, que es algo distinto a intentar engañar.

No se pretende en esta reflexión dar recetas ni guías sino simplemente reflexionar sobre momentos cotidianos compartidos con los hijos. Espacios de tiempo valiosísimos que conformarán poco a poco la actitud de los pequeños ante la vida y que debemos gestionar como oportunidades diarias para darles alas, autonomía y conocimiento de sí mismos.