Que no ens confonguin...

Pot tractar-se d'un brot psicótic o veritablement d'un petit psicòpata de 13 anys però tot em duu a pensar que alguna cosa no funciona be a la nostra societat quan es donen fets com el d'aquesta setmana.

Suposo que ara mateix a tots els diaris i televisions una petita legió de psicòlegs, psiquiatres, mestres, pedagogs,  educadors socials, advocats, criminòlegs, antropòlegs i sociòlegs a banda dels coneguts periodistes especialitzats en totes les àrees del saber humà estaran dient la seva, exposant arguments com la manca de suport a les famílies, la pèrdua de valors, el desemparament dels mestres (i recordem també als educadors socials, si us plau), la permisivitat amb els adolescents, la poca disciplina, la impunitat amb la que pot actuar un menor de catorze anys davant la llei, el sistema de protecció a la infància, les dificultats per compatibilitzar vida familiar i professional, la frustració de molts infants davant d'un sistema educatiu obsolet per enfrontar-se a una realitat líquida i en permanent canvi, l'atenció a la salut mental dels infants....

Estem davant d'uns fets terribles. El noi agressor -m'agradaria entendre que conduït per un brot psicòtic, però per l'esmerada preparació de l'atac no ho sembla pas- ataca per sorpresa a mestres i alumnes a primera hora del matí repartint caos i mort. De sobte un IES de barri normal, amb alumnes normals i conflictes normals passa a ser el fócus d'atenció de tot un país esdevenint les portes del infern. És això el més terrorífic i amb el que juguen alguns mitjans: la sensació que la catàstrofe pot esdevenir en qualsevol moment, barri o entorn sense previ avís, provinent de la persona més inesperada. Aquesta és la jugada guanyadora  que sempre esperen els sectors més conservadors: quan la societat te por és quan es poden promoure mesures i lleis que fins i tot atemptin contra els drets més bàsics, igualet que als Estats Units.

Aquests dies escoltarem per diversos llocs afirmacions d'amics i coneguts del agressor: "es comportava una mica estrany", "acostumava a fer tal o qual cosa", "no hagués cregut mai que s'atrevís a..." I tantes altres que no faran més que engrossar el bestiari col.lectiu de la paranoia i la por.

De ben segur que sectors dretans aprofitaran el  moment per a condemnar l'inimputabilitat penal dels menors de 14 anys. D'altres encara més cafres aconsellaran mirar cap a alguns dels estats nordamericans per prendre exemple de legislacions "dures". 

Assistirem a alguns d'aquests debats embadalits per l'exposició endreçada d'aguments, per l'aparent coherència de les propostes i un ús del llenguatge acurat i respectuós. I no ens adonarem que el que es començarà a demanar son mesures de seguretat als instituts del típus: guardes de seguretat armats, control d'accesssos i mesures similars al estil dels instituts del Bronx.

Certament vivim en una societat cada cop més violenta i els nostres infants no estan exempts  d'això. Si afegim més violència (per molt legal que sigui) sols estarem tirant llenya al foc.

Crec que no he llegit encara a cap diari la necessitat de crear projectes i serveis per a donar suport a les famílies, per a empoderar a adolescents i joves,  millorar els serveis patètics de salut mental infanto-juvenil dels que disposem, donar més recursos a escoles i instituts per a tenir més professionals de suport, apoiar l'investigació en educació i psicología infantil, atorgar recursos per a la capacitació de famílies en parentalitat positiva, millorar els espais de lleure per a infants i joves, disposar d'educadors al carrer per fomentar la participació i canalitzar el malestar i creativitat adolescents cap a nous àmbits, crear institucions d'adolescents gestionades per ells mateixos, fomentar realment la participació dels joves en la societat o modificar radicalment el sistema educatiu de cara a educar i no sols instruir (gràcies, energúmens del PP).

I dic que no he llegit a cap diari sense veritablement estar-ne segur. No n'he llegit cap. He tingut prou amb les entretingudes converses de la ràdio o amb els impresentables comentaris de la televisió.

Fet i fet estem davant d'un crim. És clar. Però també és un toc d'atenció. El desgraciat mestre suplent que va perdre la vida no és sols una víctima del noi agressor sino de tot el sistema. Que no ens confonguin. 

Síndrome del emperador 1

Els darrers anys del segle passat van veure emergir poc a poc la figura de l'adolescent consentit i mimat. Aquell jovenet o joveneta de qualsevol estrat social que es mostra egòlatra, dictador i que creu que els seus éssers estimats tenen l'obligació d'acatar els seus capricis i desitjos i per extensió, la resta de la societat.

Els darrers anys aquesta problemàtica ha anat creixent tant en volum de nois i noies com en gravetat de les seves conductes.

Els psicòlegs, alguns dels quals grans amics d'etiquetar ràpidament, van parlar de la síndrome de l'emperador intentant explicar el que des de sempre s'ha explicat com a nen mimat. Si bé, en la nostra època aquest fet està deixant de ser una qüestió purament educativa interna de la família per a extendre's com a fenòmen i problemàtica social.

Les conductes a la que ens referim es poden observar en adolescents exigents amb les seves famílies tant en la part consumista com en la dels seus dessitjos i capricis quotidians. Una exigència que es basa en els casos més problemàtics en una actitut egòlatra amb una baixíssima tolerància a la frustració que els duu a no entendre les negatives ni les demandes no ateses.

Hi ha un programa de televisió (Hermano mayor) que ha contribuït a popularitzar i sensibilitzar sobre aquest tipus de conductes arribant fins a l'extrem. Deixant de banda l'aparell mediàtic, sí que és cert que existeix un nombre creixent d'adolescents i joves amb característiques similars d'agressivitat, violència intrafamiliar i conductes asocials. Sols cal observar l'estadística que informa de les denúncies per agressió de pares cap als seus fills per adonar-nos que estem davant una problemàtica social rellevant.

Els motius genèrics son variables i es basen tant en causes sociològiques, com psicològiques i educatives. Al meu entendre i basant-me en l'experiència m'atreviria a dir que la variant educativa pot ser la més important.

En la base de moltes d'aquestes actituds trobem a pares i mares que no han estat capaços quan tocava de posar els límits clars, que han estat excessivament permissius o sobre protectors, que no han deixat espai i autonomia suficient als fills, que han confós autonomia amb deixadesa i poc control, que han volgut emplenar un buit afectiu amb productes de consum o amb massa llibertat, que el sentiment de culpa per no poder estar tot el que hagueren volgut amb els seus fills l'han intentat suplir amb capricis, que no han tingut la determinació que calia per a ser assertius amb els seus fills,  que els han donat tot el que han demanat per mandra o por al conflicte. I és precisament aquest, el conflicte, el que es mostrarà cada dia amb mes rauxa.

I arribats a aquest punt, moltes famílies amb fills adolescents que es mostren incontrolables, llunyans, exigents i maltractadors en qualsevol grau senzillament no disposen d'eines amb les que actuar.

Recordo el cas d'un noi de setze anys que va agredir a la seva mare per que aquesta li va argumentar que no disposava de doscents euros per a gastar-se en les botes que el noi li demanava. Més tard, en ser preguntat, ell es sentia molest doncs la familia estava "obligada" a comprar-li el que ell necessités, que ell no havia triat nèixer ni als seus pares, que aquests tenien l'obligació de mantenir-lo i que ell ja era autosuficient per a saber què fer amb la seva vida i per això no suportava regles ni normes imposades.

Escarbant una mica en la història d'aquesta família vaig anar descobrint com un idíl·lic i graciós nen de dos anys va anar progressivament convertint-se en una mena d'energumen incontrolable. Alguns dels elements que van aparèixer: les jornades laborals interminables dels dos progenitors, l'abandó progressiu del pare enfront els primers conflictes amb el noi, la debilitat de la mare vers les demandes del seu fill agreujada per la sensació de culpabilitat per no poder compatibilitzar be la vida laboral y familiar, la poca estructura normativa del quotidià de la casa, la manca d'exigència cap al noi des de ben petit, la confusió en voler generar un bon clima a partir del no enfrontament dels problemes, l'excessiva adulació al nen des de ben petit, la manca d'habilitats emocionals i de diàleg assertiu, una xarxa social (tiets, amics...) poc potent i inactiva així com una protecció parental exagerada davant les petites frustracions quotidianes.

Tot plegat van fer emergir un jove dictador convençut que era el centre del seu petit univers, coneixedor dels seus límits però incapaç de fer front als reptes que la vida depara insospitadament,  hàbil socialment però inadaptat per a enfrontar els petits i grans contratemps del moment. Fet i fet, una persona que no admet que la vida està feta de pedres al camí. Un jove que no sap com capejar el temporal i que es bloqueja davant els contratemps sense energia per a reaccionar.

Per tot això crec que és indispensable que pares i mares siguin conscients que el futur dels nostres fills també passa per a que es sentin frustrats,pel patiment i l'angoixa, per les indecisions, equivocacions, tristeses i imbecilitats. Tenen dret a patir-les, a gaudir-les i experimentar-les. No els privem de tot això. Deixem que s'estavellin de manera digna, amb una base de responsabilitat personal i ètica. Posem els límits amb coherència i siguem congruents amb els nostres fets a la vegada que "sermonegem" amb un criteri de realitat. No desconfiem d'ells pel simple fet de ser adolescents sinó sols per una mala experiència anterior. No som els amics dels nostres fills ni mai no ho serem. No depositem els nostres anhels en les seves aventures. Depositem sols les nostres il·lusions i si aquestes no es fan realitat siguem conscients que cada ésser humà és únic  i insubstituïble, capaç de fer el seu camí enmig de les adversitats i problemes, replet, això sí, d'uns valors humans que nosaltres com a pares hem  anat construint des de la seva infantesa. Que ningú vulgui mostrar a un adolescent com es viuen les emocions  si des de ben petit no li ha ensenyat què significa estar trist, enfadat, rabiós, emocionat, feliç, cofoi, espantat o frustrat. Que ningú no es senti amb l'autoritat d'imposar un estat d'ànim sinó ha estat abans capaç de sentir-lo.

Problemas adultos y respuesta infantil

A menudo los problemas acuciantes de los adultos nos dejan tan tocados y vulnerables que no somos capaces de aislar a nuestros hijos de esa nefasta influencia transformándose todo en una atención deficiente, poco diálogo, reproches, invisibilidad o maltrato.

Los niños son unas criaturas extremadamente sensibles capaces de reconocer nuestros estados emocionales y vislumbrar que algo no anda bien. Ellos se preocupan pero no saben poner palabras a esos sentimientos ni saben aún hacer las preguntas apropiadas a sus padres y madres. Simplemente intuyen que el comportamiento de papá no es del todo congruente ya que este se esfuerza en mostrarse cariñoso y interesado en su hijo pero hay algo extraño en esa actitud. Los adultos creemos ingenuamente que somos capaces de engañar a nuestros hijos. Pensamos que actuando como si nada nos preocupara aislando al niño de la desesperada situación económica o del descomunal problema en el trabajo o del estrepitoso fracaso en el último proyecto, simulando estar felices, activos y presentes, haremos creer a nuestros hijos que todo marcha, que no hay de qué preocuparse.

Actuamos así por amor, lógicamente. Hacemos esfuerzos titánicos para que nuestros hijos no se preocupen ni se agobien con nuestros problemas de adultos, aunque no somos del todo conscientes de que esas pequeñas criaturas captan la realidad de diferente manera a nosotros. La captan de manera más quinestésica y global, aún poco influenciados por los convencionalismos y formalismos en que equivocadamente los adultos nos movemos y terminamos por creernos. Ellos, en cambio, se mueven en un estado más natural, viviendo cada minuto y captando lo que acontece a su alrededor, disfrutando los momentos de felicidad al máximo y sufriendo en la misma medida los instantes de fracaso, miedo o pérdida, atentos a las emociones que se ponen en juego, sujetos a los deseos, hipersensibles al lenguaje no verbal y a los indicios. Y todos estos elementos, amigos padres y educadores,  son imposibles de simular. Simplemente aparecen de un modo u otro.

No es de extrañar que aquél padre desesperado por encontrar trabajo y con riesgo elevado de perder la casa no pueda -por mucho que lo intente- disimular su angustia y sus hijos empiecen a sufrir sus miedos y angustias reconvertidos en conductas distintas, evitativas, de aislamiento o hasta agresivas. Así como cuando tenemos momentos felices y noticias positivas -aún sin compartirlas explícitamente con nuestros niños- ello se traslada a la energía en la relación con los pequeños, exactamente el mismo mecanismo se reproduce en las situaciones negativas afectándolos de manera profunda y dejándoles cicatrices en el alma ya que ellos no son capaces de entender motivos sino sólo los síntomas. Ante la evidencia infantil que "algo no marcha bien" pueden aparecer las ideas de culpabilidad, los miedos al abandono en cortas edades o la simple incomprensión; todas ellas ideas que pueden conllevar conductas negativas (disruptivas o no) que repercuten en la relación familiar y que pueden degenerar en conflictos con los papás que sirven para instaurar la creencia en el niño que, efectivamente, lo que le ocurre a su papá puede ser culpa suya.  Este círculo vicioso tiende a reforzarse ya que a mayor conflictividad aparece mayor respuesta de la familia y si los progenitores están viviendo situaciones personales complicadas tienden a tener menor energía, paciencia y calma para poder atender los conflictos con los hijos provocando que estos se mantengan o acrecienten.

¿Qué hacer ante esto? Un padre muy preocupado me lanzaba un día esta pregunta preso de la desesperación, consciente que estaba atrapado en un complejo círculo. Y ciertamente la respuesta no es fácil .... Ni tampoco fiable, añadiría.

Algo importante a tener en cuenta pasa por instaurar la creencia que los niños captan rápidamente nuestro estado emocional. Disponen de sensores específicos que a modo de radar nos evalúan a diario y eso hace que sean capaces de saber que por mucho que nos esforcemos en enmascarar nuestras preocupaciones nunca seamos capaces de engañarlos por completo. Y entonces, ¿cómo hacemos? ¿Es mejor transmitirles abiertamente nuestros miedos y agobios para llenarlos de angustia e inestabilidad? Claramente no. Pero también es cierto que debemos esforzarnos en ser congruentes, en mostrarnos tal y como estamos, en ser nosotros mismos.

Cada papá y cada mamá tiene un vínculo único con su hijo y puede desarrollar al máximo aquellos mecanismos en que se permita mostrar sus debilidades a la vez que refuerza el cariño y transmite seguridad. Se trata pues de tres columnas básicas a equilibrar para lograr ser congruentes: muestras de amor sólidas, compartir nuestros estados de ánimo (por muy negativos que sean) y transmitir seguridad en nuestro vínculo.

El papá desesperado con las deudas puede llorar frente a su hijo y decirle que está muy triste porque no encuentra trabajo a la vez que le muestra amor profundo en cada conducta y le da un mensaje de tranquilidad puesto que siempre va a estar ahí junto a él y que por mal que vayan las cosas van a aparecer soluciones.

Se trata de equilibrio. Necesitamos poder compartir con los pequeños. No es un fracaso para un padre admitir ante su hijo que se encuentra muy triste o muy nervioso por tal o cual razón. El niño va a entender que su padre está afectado por algo y va a adoptar conductas de apoyo; ¡va a querer cuidarnos! No es conveniente, empero, trasladarle nuestros miedos en grado máximo ya que esto le puede llevar a agobiarse en exceso. No es conveniente tampoco dejarnos llevar por nuestro estado depresivo y mostrar por períodos demasiado largos nuestra tristeza o desesperación. Debemos aplicarnos en auto controlarnos, que es algo distinto a intentar engañar.

No se pretende en esta reflexión dar recetas ni guías sino simplemente reflexionar sobre momentos cotidianos compartidos con los hijos. Espacios de tiempo valiosísimos que conformarán poco a poco la actitud de los pequeños ante la vida y que debemos gestionar como oportunidades diarias para darles alas, autonomía y conocimiento de sí mismos.