Jornada de reflexió

Com a persona em sento trist. Com a ciutadà, estafat. Com a professional, rebel. I és que en temps d'eleccions ja sabem que tot es capgira, que és època de promeses, de possibilitats, de justícia social, dignitat, canvi i esperança. El color rosa envaeix el panorama polític i des de cada formació tot son declaracions en favor de la ciutadania, el progrés i benestar. D'acord.

Com a director d'un Crae que, per al que no conegui, és un centre residencial de nois i noies menors d'edat tutelats per l'administració em sento oblidat, menyspreat. I no pas per la meva persona sino més aviat per la del grup d'adolescents als quals represento i en tinc cura legalment, la guarda, en diuen. I sento també que es menysprea al gruix de més de 7000 nens i nenes tutelats al nostre país, a les seves famílies, a totes aquelles famílies amb dificultats de criança que necessiten suport, a tots aquells infants en situació de risc social a qui ningú no pot o sap donar resposta, a tots aquells nois i noies extraviats en un sistema educatiu ancorat en valors de mercat, als adolescents expulsats del sistema formatiu destinats a vagar als afores de tot... I a tants d'altres. Tots ells ciutadans del nostre país. En principi amb el dret inherent a ser protegits i ser beneficiaris d'un sistema teòricament al servei de tots nosaltres. Però tots sabem que això no és així. De fet, ja fa més de trenta anys que hom sap que la nostra organització social no està feta a mida dels seus ciutadans sino exclusivament al servei de les èlits, cada cop més llunyanes, abstractes i desconegudes. Per primer cop a la història no sabem posar nom exacte a l'enemic i el que és pitjor, molts de nosaltres ni el reconeixem com l'enemic, tant ben aixoplugat com està. Una de les principals armes de control de les que disposa rau precisament en els serveis que ens dona a la ciutadania... Cada cop més cars, els privats, i més raquítics, els públics. Un entremat de serveis en oferta adaptats al sistema de lliure mercat on l'interès darrer és bé económic bé sostenidor d'una societat amb greus dificultats que així es sent aparentment atesa i protegida.

L'atenció a les persones més vulnerables passa a considerar-se com un servei secundari i s'oblida també que les darreres legislacions feien èmfasi en l'universalitat dels serveis socials. Les paraules dels polítics en campanya van en sintonia amb la idea de protegir els més vulnerables però els fets -quan governen- van en direcció contrària: retallades, eliminació de serveis, no desplegament de lleis que fa anys estan aprovades.... I no passa res.

Així doncs, al nostre país disposem d'una legislació de serveis socials i de infància força avançada, tècnicament puntera i progressista. Cert. Però no desplegada totalment, insuficientment dotada, tergiversada en molts aspectes, oblidada en altres, sovint centrada en aspectes burocràtics lligats a d'altres departaments o lleis d'obligat acompliment i sempre considerada com una legislació de segona, d'aquelles en que "no passa res si no s'aplica totalment". I per què no passa res?. Doncs per què les persones a atendre son la darrera prioritat real del sistema. És fàcil.

De fet, tant és qui estigui en el poder polític. Ja ho hem comprovat. Potser els partits més progressistes persisteixen més en la construcció d'aquest tipus de lleis però al moment de dotar-les econòmicament s'emparen en la manca de recursos. I és que ja és un clàssic per a tots nosaltres que els recursos s'esvaeixin. Els professionals del sector ja hem assimilat que és "normal" que siguem els primers en ésser retallats quan les coses van malament i els darrers en rebre mes suport quan l'economia es reanima. I a cada sotrac econòmic del sistema anem perdent fe i energia. Paradoxalment semblaria que hi ha més serveis que mai, que l'administració fa l'esforç de crear petits projectes per a innovar, per a treballar per a la justícia social, per a apoderar els més desfavorits. Però realment no és així. Per què?. Doncs ben fàcil: les necessitats socials i socioeducatives creixen geomètricament els darrers anys. Es tracta d'un creixement insòlit que ens comença a passar factura: adolescents expulsats del sistema (acostumen a culpar-los anomenant-los "ni-ni"), famílies amb forta desestructura que no disposen de suport ni xarxa, deteriorament de les condicions de vida d'un gruix molt important de la població, noves realitats creixents com la violència entre iguals o cap als pares, problemes enquistats que es deriven cap a uns serveis de salut mental desfasats i saturats, valors socials que s'ofeguen entre un gruix important de la societat adolescent, dualitat cada cop més clara de la població representada en els que creuen en el futur i els que han perdut l'esperança.

I aquí estem. En la jornada de reflexió. Uns embadalits davant la televisió apostant pels guanyadors d'Eurovisió i altres -com jo mateix- aplaudint l'acomiadament del millor jugador del Barça dels darrers anys.

Després de veure la volta d'honor d'en Xavi em pregunto si algun polític dels que avui estava a la llotja del Camp Nou aplaudint s'ha vist mai en el compromís personal d'abordar problemàtiques socials o bé si realment creu que podrà fer alguna cosa diferent. M'ho pregunto tot i disposar de les respostes. I ja de passada em pregunto també si algun dels alts càrrecs de l'administració en política social disposa de l'energia per alçar la veu i demanar els recursos que calen. I si ho ha fet i no li han fet cas -el director/a general de torn, ensinistrat i posat a dit pel govern del moment- em poso al seu costat i comparteixo la terrible frustració que deu sentir.