Acabem de llevar-nos
aquest fatídic dissabte amb l'horror de la nit parisina, amb la ferum de la
sang vessada barrejada amb restes de beguda i sopars de caprici a la capital de
la llum.
Veient el volum de
la massacre és comprensible una resposta social de rebuig i ràbia, de dolor
inexplicable vinculat a una violència mental extrema que fins i tot en els més
reposats i reflexius provoca petits moments catàrtics imaginaris de venjança
absoluta contra els assassins.
La quantitat de
persones mortes és insignificant si la comparem, posem, amb qualsevol dia
normal a certes zones de Síria o d'altres zones del món en determinats moments
però la proximitat geogràfica i cultural de París ens provoca una identificació
immediata que ens posiciona com a víctimes d'un fet intolerable.
Fa tremolar la
fredor extrema dels assassins. Com en una mena de videojoc fatídic, com si la
gent que anava morint no fos real, els sonats que disparaven metralladora en mà
tenien temps per a recarregar les seves armes tranquil·lament enmig del infern
que havien creat i tornar a començar dirigint les seves bales sobre persones
innocents. Difícilment imaginable. Colpidor.
Unes 140 víctimes
confirmades i altres que aniran traspassant els propers dies serà el balanç
final al crit de "Allah és gran".
I ara què? Doncs la
tònica habitual: els governs europeus demonitzaran obertament algunes zones
estratègiques per tal de bombardejar sàdicament (ara sí, amb el suport de la
població) per intentar apropiar-se de recursos naturals i d'altra mena que
seran gestionats, expoliats, venuts i revenuts pels monopolis que controlen els
governs i el present del món. I així funciona. Els amos del món necessiten
que la població doni suport a la guerra i la violència en nom de la seguretat i
la justícia provocant paradoxalment la major de les injustícies.
I és que vivim en
una realitat de paradoxes i contrasentits.
Avui, lluny de
centrar-me en el que escolto per la ràdio: "xoc de civilitzacions",
"no podem posar a tots els musulmans al mateix sac", "tots som
parisins", "s'activa el nivell cinc d'alarma terrorista" i
d'altres bejenades, tòpics i ridícules anàlisi; jo duc el meu pensament cap als
joves assassins i les seves motivacions reals.
Potser els propers
dies els mitjans començaran a desvetllar l'origen dels sicaris i segurament
restarem sorpresos al veure que es tracta de persones molt joves i de ben
segur, la majoria nascuts a França d'orígens nord-africans. I si és així -com
jo aventuro- aviam quin mitjà de comunicació es mostra valent i reflexiona
sobre la realitat dels milions de persones d'origen estranger (però francesos)
que viuen o malviuen a França. M'agradarà veure si algun diari o televisió
explica com milers de joves francesos resten exclosos sistemàticament de la
societat formant part de terribles ghettos en ciutats, barris i pobles amb
elevats índex de pobresa, atur i delinqüència on el sistema de protecció i
serveis socials estén els seus braços tímidament sense el suport d'una decidida
política de promoció social que mai no ha existit. M'agradarà copsar si els
poders francesos són capaços de reconèixer que darrere les seves criminals
accions colonials van haver d'acceptar de mala gana que els nous
"nacionals" visquessin a Europa i formessin les seves llars, famílies
i societats segregades, sense suport real i sempre sota sospita. El resultat de
tot això el tenim clar: milions de francesos i franceses de segona que
tendeixen a ajuntar-se en allò que els dona identitat. La religió, la cultura,
el lloc d'origen, la ràbia adolescent. Qualsevol d'aquests aspectes dota de
sentit la vida en comunitat d'una part de la població que se sent assenyalada i
ha viscut els darrers seixanta anys, generació rere generació, sota el paraigua
fictici d'allò que és francés qualsevol que accepta els preceptes clàssics de
la república. El problema, però, és que les comunitats segregades subtilment
acaben per no creure's allò de la llibertat, igualtat i fraternitat. No són lliures
per que no poden sortir de la seva classe social, no són iguals per què sempre
seran jutjats pel seu lloc d'origen i la seva condició social i la fraternitat sols la troben en les seves
comunitats, fet darrer que agreuja el seu sentit anti-sistema i la seva
exclusió de sentir-se francesos de "soca-rel".
Els joves més
manipulables per les xarxes de captació d'assassins són aquells que viuen en
aquestes condicions. Com en tot, quan algú està cercant la seva identitat i
apareix un missatge molt potent, radical i proper culturalment que entronca amb
la seva ràbia vital i el sentiment d'abandó social, es tendeix a adoptar-lo per
així poder sentir-se part d'un grup de poder, per donar sentit a unes vides
properes a la marginalitat i buides. És ben fàcil.
En els meus anys de
treball al barri del Raval, a Barcelona, vaig poder entendre com joves
marroquins que havien viscut en condicions miserables al carrer passaven del
consum permanent de dissolvents i de robatoris diaris en una vida sense sentit
a ser de sobte abanderats de la religió sota la direcció de la mesquita
refusant qualsevol idea "occidentalitzant".
D'altres
experiències amb adolescents i joves en condicions similars em duu a pensar que
hi ha determinades organitzacions polítiques, criminals, religioses o
terroristes que saben molt bé com i on cercar les persones més vulnerables per
a donar-los un sentit a la seva existència. Així doncs, bandes llatines,
determinats moviments religiosos importats d'Amèrica, altres aparells
religiosos radicals, sectes i d'altres capten als adolescents i joves més
perduts i vulnerables per a engrossir les seves files amb persones que acabaran
erigint-se en veritables fanàtics de la causa, en una comunitat tancada que els
tractarà de "germans" i suplirà l'amor i suport de la família, en un
espai on es podran sentir orgullosos i trobaran grans motius per viure o morir.
Algú té dubtes que
la reacció dels poders aquesta propera setmana passarà per mesures de seguretat
extremes?
Algú te dubtes que
el que viurem pels carrers els propers dies serà un increment de la
desconfiança vers qualsevol tipus de població que puguem relacionar
llunyanament amb l'islamisme?
Jo no en dubto. Com
tampoc no dubto que cap estament polític mourà un dit per a augmentar els
recursos per a treballar en la inclusió d'aquest perfil de joves o per a posar
noves mesures per a que aquestes famílies redueixin la seva vulnerabilitat
social. I cap poder polític no ho farà -tot i que alguns ho intentin o tinguin
clar què cal fer- per què els veritables poders no ho permetran ja que aquest
joc els va perfecte: tenir l'enemic a casa crea por i aquesta és indispensable
per a justificar més violència cap a d'altres, per a garantir més injustícia i
aprimar encara més la democràcia i finalment per a tenir a la societat
dividida, autèntic precepte indispensable per a continuar manipulant-nos com
vulguin.
No hay comentarios:
Publicar un comentario