Amic Invisible

M'ha tocat a la feina ser l'amic invisible i donar-li un regal a una de les educadores de l'equip. En això dels regalets acostumo a ser un paquet i sovint any rere any em passa el mateix: dies pensant cosetes a comprar i  arribar a la vigilia de la celebració sense cap idea clara al cap. Un clàssic nadalenc. 
Aquest any vaig pensar en fer-li un llibre, una tassa amb missatges positius, una llibreta guapa per a dur a les reunions, alguna cosa de conya o similar però res no m'acabava de fer el pes... i és per això que he decidit escriure-li aquí mateix quatre ralles bàsicament per a que les pugui llegir quan es senti cansada, descoratjada, deprimida o simplement perduda en la seva feina d'educadora social ja sigui en el seu àmbit actual o al futur. He pensat que podia ser un bon regal a propòsit d'un any bastant dur, amb força canvis, amb anades i vingudes, sorpreses i trencaclosques permanents. He cregut que especialment tu (tranquil.la que no escriuré al bloc el teu nom) enguany has patit la teva primera petita crisi com educadora social de les moltes que tindràs al llarg de la teva trajectòria professional. I consti que no m'agrada especialment la paraula "crisi" i que la faig servir en el teu cas com a sinònim de creixement professional i personal, reexida, ampliació de mires o noves perspectives. 
I és que quan algú fa pocs anys que entra a la professió i es troba en la situació de responsabilitat brutal que tenim, que tens... a vegades és normal tendir a pensar més en els obstacles, les petites pors o les dificultats de context que ens poden ofuscar per moments i fer-nos prendre embranzida. És normal. A tots ens ha passat i ens seguirà passant. 

En el teu cas crec que ets paradigma d'educadora que es deixa l'ànima a la feina; que posa el cor en tot el que fa i que penses en els nens i les nenes amb els que treballes des d'una perspectiva de cura absoluta, de voler respectar-los i cuidar-los, fer-los crèixer i pensar en ells i elles des d'una perspectiva positiva de possibilitats infinites. 
I és això mateix el que et fa ser una gran educadora. Et diria fins i tot que posar el cor pel davant de tot sovint ens juga males passades donat que les emocions sovint es desborden o descontrolen i ens fan creure erròniament que no fem les coses prou bé o que no som capaços del que sigui... però això no son més que emocions i miratges. 
Sóc conscient que la exigència que et poses és màxima i que sovint dones més del que caldria en una relació estrictament professional i és precisament aquest "plus" el que et fa estar atenta a necessitats poc visibles i a tenir cura de petits detalls que són importants o bàsics per a les persones a les que atenem. Però malauradament és també aquest "plus" el que a vegades et pot passar factura deixant-te més cansada del que caldria, restant-te energia o fent-te sentir massa decebuda davant situacions que no esperaves o que no has pogut controlar. I és que la nostra feina és un món pleníssim d'oportunitats, sorpreses, moments dolços, amargs, tristeses, violència, impotència, felicitat i alegria, incertesa, pors, certeses que no ho son tant, porositat... tant de tot que sols ho podem resumir en "vida" ... perquè és aquest el nostre material, pura vida infantil i adolescent. Vides de les que tenim cura i sobre les quals a vegades sentim la necessitat d'incidir de maneres diferents sense tenir en compte que nosaltres sols els acompanyem en una part del seu camí i que la nostra funció no passa per a que tot sigui perfecte sinó per a que ells o elles puguin obrir noves portes, atrevir-se a creuar-les per a descobrir noves cambres i disposin de llanternes per il·luminar en la foscor i poder trobar nous camins, espais, portes o finestres estant disposats a donar-se cops, caure i tornar-se a aixecar.... I no, companya, no evitarem que molts s'estimbin pel camí si és això el que havia de passar però sí que haurem de ser conscients que la nostra entrega diària donarà fruits tard o d'hora i que això és el que ens toca i el que podem aportar....

I per aquest proper any i per a tots els que vindran sols et desitjaria que seguissis apretant com ho fas, posant cos i ànima en aquesta feina meravellosa no deixant-te vèncer per moments de desànim o per objectius no assolits gaudint del dia a dia i dels centenars de milers de motius, moments, oportunitats, experiències, emocions, rialles i plors que t'acompanyen cada vespre quan surts i tanques la porta de la feina... i sàpigues que estàs al inici de la teva carrera i és moment essencial per a créixer i emocionar-se amb el que fas... però sàpigues també que aquesta il·lusió dels inicis, en el nostre cas, no decau amb el temps sinó que s'incrementa i transforma en funció de nosaltres (i no del context) i que la podem fer crèixer i crèixer fins a l'infinit per a venir a treballar al nostre centre o allà on sigui amb un somriure, confiança, il·lusió màxima, concentració i molt d'amor fins a la darrera jornada de la nostra vida laboral. 

I sí.... tu tens fusta d'educadora social. I sí... ets una crack!

Gràcies pel tu esforç 

El "dire"