DGPPIA Y PREVENCIÓN

 

Siempre tuve la sensación de que nuestra profesión y las personas a la que atendemos no fueron jamás prioridad en la agenda política. Ello es una obviedad en aquellos partidos identificados como las “derechas” o los “demócratas cristianos”, como en los ochentas y noventas gustaron denominarse en Catalunya para una diferenciación más clara de las casposas élites estatales.

Sin embargo, tampoco los supuestos partidos progresistas terminan apostando por nosotros y menos aún por el aparato de protección a la infancia.

 

Ni estamos ni estaremos en la agenda política porque no somos ninguna prioridad que de réditos electorales. Las familias, infancia y adolescencia que atendemos no son ni tantos como para que “se evidencien” en las elecciones ni cuentan con gran  incidencia en la creación de opinión pública. Cuando se dan estos elementos, pura y llanamente, estamos ante un conjunto de población invisible para la casta política. 

 

Nuestro ámbito de protección a la infancia, concretamente la actual DGPPIA, antigua DGAIA, DGAI o DGAM siempre se ha entendido y tratado como actividad de intervención, es decir, del tratamiento de la tutela, acompañamiento a las familias, centros, acogidas, etc.  El término “prevención” siempre ha estado en boca del cien por cien de expertos, profesionales y políticos progresistas que, una vez en el poder y observando la envergadura de la situación, han terminado mirando para otro lado.

 

En este orden de cosas, la administración considera al sistema de protección como un "marrón" inmenso puesto que no responde a la mejora de condiciones de vida de una parte de la población que lo va a agradecer en las urnas sino más bien a un ámbito que puede ser usado políticamente en cualquier momento sin mayores beneficios. Por ello y dejando al margen los diversos escándalos destapados estos últimos dos años relativos a cierta opacidad en las prestaciones a jóvenes extutelados y diversos intríngulis financieros en los años en que la Dirección general andaba en manos de ERC, todos los técnicos que trabajamos en el sistema tememos aquello de "salir en los periódicos". Y es que nuestra responsabilidad inmensa en un sistema que retira funciones parentales a las familias, que acoge y tutela a niños y niñas y que debe hacerse cargo de sus vidas de manera integral siempre está en el ojo del huracán periodístico -atendiendo al gobierno de turno serán unos medios u otros los que muestren su voracidad- y puede ser usado como arma política de gran calibre.

 

Así pues, yo trabajo como parte importante del sistema de protección (la dirección de un recurso residencial) y soy consciente que desde la mirada política (tanto da el color), mi trabajo no aporta demasiado al impulso de uno u otro partido. Tal vez desde un par o tres de colores sí que se valore nuestra aportación a la sociedad y el valor de nuestro esfuerzo (desde otros tres seguro que no). Pero nuestro trabajo no se evidencia en el electorado final. Sin embargo -y de ahí gran parte de las preocupaciones del sistema- lo que sí afecta con gran estropicio son las negligencias, las malas prácticas, irregularidades, injusticias y grandes barrabasadas que los medios relaten, descubran, muestren o hasta medio inventen.

Hechos que, por desgracia, pueden darse y se han dado en el sistema de protección como abusos entre adolescentes, trámites mal realizados, violencia y malos tratos, injusticias para con familias, negligencias, equivocaciones u otros desastres tienen un impacto tan desmesurado para las personas implicadas que son la carnaza perfecta para que los medios puedan "crujir" a conciencia a la dirección general a cargo del partido de turno. Lo que menos importará en ese momento son las personas (casi siempre niños, niñas, adolescentes y familias) y saldrá a la palestra en todo su esplendor el cuestionamiento de protocolos, la depuración de responsabilidades en cascada progresiva, como siempre: los periódicos apuntan a presidencia, esta a su vez a Conselleria que dispara hacia dirección general y de ahí hasta llegar a la dirección del recurso o al técnico en concreto al que abrir el expediente informativo como poco. Es el juego político de toda la vida a través de los medios, aunque en nuestro ámbito las vidas en concreto no le importan a casi nadie: el periodista de turno se ensaña o protege en nombre de su "línea editorial", la administración cumple su cometido de depurar responsabilidades verificando todos los pasos de la supuesta negligencia y el político salva la situación desviando el tema para otro lado. Y al final, las personas afectadas, las víctimas de situaciones injustas vuelven a invisibilizarse en las tinieblas de la administración para no reconocer que muchas de estas situaciones injustas, de negligencias, abusos, desastres, situaciones violentas, injusticias, etc realmente no existirían o serían infinitamente más leves con una dotación adecuada de recursos para ayudarles de verdad.

 

Vamos ahí con algunos "detalles" rápidos que la población desconoce sobre el sistema de protección a la infancia:

• La infancia y adolescencia tutelada no ha dejado de crecer en Catalunya los últimos años de forma brutal.
• Las emergencias, incidencias graves, fugas, etc en las diversas tipologías de centros tampoco han dejado de crecer en un sistema de proyectos residenciales dónde abunda la falta de plazas, las listas de espera, los ingresos urgentes en recursos poco adecuados, los equipos quemados, las direcciones desbordadas…
• Los EAIA (equipos encargados de acompañar socioeducativamente a niños y familias, pero también de promover tutelas con ingreso en centro) trabajan a destajo abrumados por un sistema administrativo que sumado al creciente número de personas que requieren atención provoca que muchas situaciones complejas evolucionen hacia verdaderas urgencias insalvables.
• La problemática social relacionada con la alarma en salud mental infantil y adolescente se dispara hasta límites inimaginables en nuestro ámbito, en el que miles de niños y niñas que han vivido en contextos familiares de negligencia y maltrato deben ser acompañados después por profesionales, ya sea en centros o acompañando acogidas familiares en una inevitable falta de recursos de salud mental endémica por mucho que existan pequeños convenios interdepartamentales entre salud i drets socials.
• La gran mayoría de profesionales dedicados a la atención en centros residenciales andan sumidos en una precariedad laboral indignante (dado el trabajo brutal que tienen) puesto que casi todos ellos trabajan en entidades del tercer sector sujetas a convenios que la administración tampoco ayuda a mejorar. De hecho, la gran mayoría de los educadores y educadoras cobran apenas la mitad que sus escasos compañeros de la función pública para ejercer exactamente el mismo trabajo, recordemos, un durísimo trabajo. Ello provoca -recordemos que los profesionales ponemos cuerpo (literal) y alma en el trabajo- que el abandono laboral, las rotaciones de personal y el desánimo sean tónica general en lugares de protección en los que debería primar la estabilidad, la previsibilidad y la seguridad absoluta para con la infancia y adolescencia acogida, por desgracia acostumbrada a ir perdiendo referentes afectivos y actuando ello a la contra en su proceso vital.

 

Seguramente también debería nombrar muchos de los aciertos de técnicos, administración, profesionales y demás, pero sin duda me estaría centrando en el quehacer de personas y proyectos concretos que sí que apuestan y trabajan incansablemente en beneficio de la infancia.

 

Sería muy injusto acusar al gobierno de turno o al anterior de la situación a la que llegamos porque todo ello no es fruto de una sola decisión sino de un acúmulo histórico lleno de aciertos (el nuevo sistema de serveis socials desde los noventa, la desinstitucionalización de los ochenta, la llei de drets i oportunitats, la cartera de serveis socials y otros) y de errores o negligencias variadas.

 

Pero todo ello nos ha llevado hasta el dia de hoy. Y hoy justamente me gustaría detenerme en el cambio en las siglas. La DGAIA ha pasado a denominarse DGPPIA (Direcció general de PREVENCIÓ i Protecció a la infancia i adolescència).

 

Muchas personas trabajadoras del ámbito hacen mofa con ello. El gobierno de turno cambia las siglas de la Dirección General; lo anuncia a bombo y platillo como la solución a todos los problemas de la infancia (recordemos que se busca tapar un poco un escándalo); indica que se contratarán a unas decenas de profesionales en los próximos meses o años y a continuación empieza una suerte de cambios internos de referentes, departamentos, encargos, organización y gestión de casos. De repente todo se revoluciona dentro de la Dirección general y los que no trabajamos directamente allí (o sea, la inmensísima mayoría de profesionales que estamos contratados por entidades del 3r sector) empezamos a recibir demandas distintas, cambios de referentes, nuevas peticiones o cambios en el perfil de ingresos sin que nadie nos haya explicado la orientación general de nada… me encantaría adentrarme ahí ahora pero lo haré otro dia.

 

Lo que quiero plantear -que creo que no se le da el valor que merece- es la introducción del término PREVENCIÓN.

Ya lo he comentado al inicio. Todos los expertos lo ponemos como principio fundamental pero la administración siempre es reactiva. “Prevenir” es mucho más complicado, grande y desordenado que “intervenir” puesto que el foco de la primera es tan grande que obliga a tener una visión integral y universal (recordemos esta palabra que tanto miedo da en política) pero en el modelo de “intervención” el foco está claro: trabajar sobre un problema concreto con los medios más eficaces y organizados de los que se disponga.

 

Nuestra profesión está inmersa en la “intervención” y tratamiento: una suerte de recursos concretos para abordar la protección a la infancia en contextos en que sus derechos ya han sido vulnerados desde el maltrato, la negligencia o el abuso. En ello se ha trabajado desde siempre. Pero ahora mismo se puede y se debe abrir un nuevo escenario. Una palabra, PREVENCIÓN, debería cambiarlo todo. Y no. No me refiero a la multitud de pequeños cambios, contratos, recursos burocráticos, departamentos que en estos momentos se han anunciado. Ello no es PREVENCIÓN. Me refiero a que la introducción de este concepto en unas siglas tan importantes debiera hacernos despertar no ya como profesionales sino también y especialmente como ciudadanos para exigir a nuestra administración una política decidida y integral de atención a la infancia, adolescencia y familia realmente de PREVENCIÓN y cuidado y no sólo de intervención en procesos problemáticos en una dinámica únicamente reactiva.

 

Una ley (la de drets i oportunitats de la infancia i adolescencia) promueve, por ejemplo, a parte de la protección de los derechos, la participación activa de la infancia y más importante aún, la elaboración de planes para la igualdad de oportunidades, así como desarrollar una mirada interdepartamental, integral. Estos dos últimos elementos son los únicos que pueden garantizar esa PREVENCIÓN  de la que hablamos y en esa línea, el govern no ha nombrado nada en particular.

 

Veamos un esquema rápido de dicha ley.

 

• La ley no crea un sistema solo para “intervenir” en crisis, sinó para garantizar condiciones que eviten que la vulneración llegue a producirse.
• El enfoque es integral, universal y proactivo, no reactivo.

 

PREVENCIÓN UNIVERSAL

(Lo que ahora encaja directamente con el cambio DGAIA → DGPPIA)

• Apuesta explícita por políticas públicas que reduzcan desigualdades estructurales antes de que evolucionen hacia riesgo social.
• Contempla la infancia como sujeto de derechos, no como destinataria pasiva de “intervenciones”.
• Introduce la obligación de coordinación interdepartamental: social, educativo, sanitario, justicia juvenil, vivienda, ocio, participación, etc.
• Pone énfasis en:
• Detección precoz.
• Acompañamiento comunitario antes del conflicto.
• Sostenimiento de vínculos familiares.
• Servicios preventivos en proximidad (municipales, comunitarios, educativos).
• La ley deja claro que prevenir no es un servicio residual, sino un mandato político general.

 

 IGUALDAD DE OPORTUNIDADES (la parte que nunca se aplica pero está en la ley)

• La ley obliga a elaborar planes de igualdad de oportunidades para la infancia y adolescencia, de carácter transversal.
• Garantiza el derecho a:
• Educación inclusiva y compensadora.
• Salud mental accesible.
• Participación real en la vida pública.
• Condiciones de vida dignas independientemente del origen familiar.
• Promueve que la administración actúe de forma anticipada cuando un territorio, barrio o comunidad acumula factores de riesgo social.
• Introduce el principio de no discriminación como eje operativo, no solo declarativo.
• La idea-fuerza: sin igualdad de oportunidades, no existe prevención. Solo parcheo.

 

 MODELO DE GOBERNANZA

• Obliga a las administraciones a trabajar coordinadamente, superar compartimentos estancos y dejar de delegar toda la carga en EAIA, centros o servicios sociales.
• Define la participación infantil como herramienta preventiva (dar poder → reducir vulnerabilidad).
• Insiste en que la prevención necesita recursos estables, políticas a largo plazo y corresponsabilidad social.

 

EN RESUMEN: LO QUE LA LEY ESTABLECE Y LA POLÍTICA NO HACE

1. La ley apuesta por prevención universal (no solo de riesgo).
2. La ley apuesta por igualdad de oportunidades como obligación pública.
3. La ley apuesta por mirada integral (Educació + Salut + Serveis Socials + municipis).
4. La práctica real ha quedado limitada a intervención reactiva, parcheo y soporte al colapso del sistema.

 

La inclusión del término PREVENCIÓN en las nuevas siglas de la Dirección General no debería ser una anécdota ni un gesto cosmético para capear escándalos. En realidad, si tomáramos en serio lo que dice la Llei 14/2010, ese término obligaría al Govern —a éste y a los que vendrán— a virar por completo la manera de entender la protección a la infancia.

Prevenir no es abrir nuevos departamentos ni mover referentes. No es reorganizar expedientes ni maquillar estructuras. Prevenir significa asumir que la igualdad de oportunidades no es un lujo, sino un derecho básico que debe sostenerse con políticas universales, interdepartamentales y sostenidas en el tiempo. Significa actuar antes del daño, no después. Significa que un niño o una niña no deba entrar nunca en nuestro sistema porque su comunidad, su escuela y su familia recibieron a tiempo los apoyos necesarios.

Significa, también, que como ciudadanía deberíamos exigir este enfoque con la misma contundencia con la que exigimos escuelas públicas dignas o una sanidad accesible.

La Llei 14/2010 ya marca este camino. Habla de igualdad de oportunidades, de participación, de corresponsabilidad pública y de prevención universal.

Lo que falta —lo que siempre ha faltado— es la voluntad política para convertir esas palabras en una prioridad real. Soy consciente que ello es arriesgado puesto que se trata de abrir un nuevo frente con consecuencias electorales: señalar a la población el COMPROMISO TOTAL de la administración para con la Igualdad de oportunidades supone tener que asumir esa carga dando explicaciones al electorado de una medida universal tal como la salud o la educación (que de hecho estaría directamente involucrada).

 

Si el Govern ha decidido incorporar PREVENCIÓ a las siglas de la Dirección General, entonces que asuma las consecuencias:

• Llenarla de contenidos reales y hacer una apuesta económica de país.
• Escuchar a todos los agentes involucrados (infancia, familia, recursos, profesionales…).
• Diseñar una estructura superadora de la pura Intervención dónde:
• Se dignifique el actual aparato de protección desde una apuesta para "cuidar a los que cuidan" (equipos educativos de centros, etc) y una mejora estructural del sistema que asegure no sólo cumplir la ley de protección sino que pueda demostrar resultados excelentes.
• Se priorice económicamente la atención a la infancia desde proyectos universales de salud mental, atención socioeducativa en escuelas e IES, derecho gratuito a la educación en el tiempo libre, políticas reales para habitatge, etc.
• Se atienda desde una primera linea todas aquellas situaciones que no debieran degenerar en tutelas administrativas desarrollando un aparato de recursos sociales que pueda atender en domicilio (educadores sociales), desde las escuelas, atención profunda a famílias, centros abiertos mucho más potentes, es decir, generar prácticamente de la nada - porque no nos engañemos, serveis socials de la mayoría de municipios está prácticamente colapsado y no pueden realizar este trabajo ahora mismo- una suerte de servicios universales potentes y rápidos que puedan realmente ser preventivos y evitar que situaciones complejas evolucionen a muy muy complejos de recuperar (lo que actualmente nos encontramos muchas veces en los centros residenciales).

 

 

FELIÇ I COMBATIU 2024 EDUCADORS I EDUCADORES

 

Fa uns quants dies que pensava en reservar-me una estoneta el darrer moment de l'any per a poder seure i escriure unes notes per a tots els i les professionals de l'educació social en general i als que ens dediquem a infància i adolescència en risc en particular.

Volia felicitar-los l'any nou i encoratjar-vos per a seguir ferms en la nostra professió.

Pretenia destacar la nostra feina invisible, el nostre esforç brutal i mal pagat sostingut -almenys en la gent de la meva lleva- en allò que anomenem "vocació";  mot que els i les professionals de més de quaranta anys tenim tan i tan arrelat al nostre instint històric-laboral que ens ha permès sostenir des d'antuvi i normalitzar allò de "treballar hores de més que en el nostre cas no són extres donat que treballem per vocació"; "sostenir allò insostenible i insuportable és el que ens toca, va amb la nostra tasca social"; "posar-nos en risc per sistema forma part del nostre encàrrec"; "exigir millores laborals a tots nivells no va amb nosaltres donat que som solidaris i no pretenem sobrecarregar la despesa social de l'administració i a més, si ens paguen més a nosaltres -com ens afirmen- no hi haurà diners per atendre persones que ens necessiten"; "estar de guàrdia permanent que no es gratifica és normal… estem atenent persones que ens poden necessitar en qualsevol moment"; "posar-nos cada dia al davant de situacions límit no passa factura als nostres cossos ni ments i no caldria pensar en augmentar els nostres períodes de descans ni en realitzar formacions tipus mindfulness o similars… som superdones i superhomes"; "el nostre patiment va amb la tasca que realitzem i des d'una voluntat de servei als altres ens considerem ben pagats en intangibles emocionals que tan reconforten i que tan escoltem als nostres interlocutors externs quan expliquem allò que fem i ens recorden que la nostra labor és molt bonica i gratificant…"

Us he recordat aquí alguns exemples de pensament que no ens permeten reivindicar-nos amb molta més força i fermesa.

Els i les que em coneixeu mínimament sabeu de sobra que soc un crític aferrissadíssim de tot aquell professional que no està compromès al màxim nivell amb la seva feina. I estar compromès al màxim vol dir estar disposat a posar-se en joc cada dia, ser valents i valentes per a convertir-nos en figures referents que fan més que diuen, en professionals que acompanyen vides complexes, en persones molt importants que tenen cura i son veritables experts i expertes en el vincle i les habilitats educatives en el sistema no formal. I quedi ben clar aquí que avui dia hi ha molts educadors i educadores que no aporten tot això i que per tant haurien de deixar la professió demà mateix. Ho dic seriosament. Els que no es deixin la pell en el que fan resulten en una negligència per a les persones que acompanyen. I no, no podem posar d'excusa que es cobra una merda, que no estem reconeguts, que els torns són horribles, etc. No ho podem posar d'excusa malgrat que sigui cert per que si permetem que sigui una excusa estem destruint el sentit de la nostra professió i manllevant els mèrits i èxits de tots aquells professionals que han estat abans que nosaltres.

Soc el primer que avui mateix està certament cabrejat donat que ara mateix m'estic fent al càrrec que els plans que tenia per aquest vespre, cap d'any, s'acaben d'esfondrar doncs hauré d'anar a treballar tota la nit per una baixa de darrera hora d'una educadora i ara mateix ja no tinc ningú -que conegui als nois, no posaré a un desconegut/da- que vulgui/pugui anar. Llavors, com a director hauré d'anar i deixar a la meva família palplantada a l'hora del sopar. No vull exposar-ho com un drama. 

Em permetreu que avui parli de la meva figura de direcció donat que sempre parlo dels educadors i educadores.

En els meus disset anys com a director de diversos Craes he gaudit d'alguna nit sorpresa de Sant Joan i cap d'any, he hagut d'anular viatges en el darrer moment, sortir corrents de casa moltes nits,  atendre milers de trucades en dies de descans i a qualsevol hora connectant-me d'immediat amb la feina, quedar-me al centre i atendre tot allò que es podia en moments de crisi,  etc. Tot plegat no es res estrany en una feina com la meva però quan em poso a analitzar alguns fets objectius com els que ara us llistaré la  veritat és que em marejo una mica:

• En disset anys de la meva vida sols he estat autènticament LLIURE i no DE GUÂRDIA, o sigui, pendent les 24hores cada dia de la setmana i el cap de setmana un total de disset mesos, és a dir, durant les vacances d'estiu. Això vol dir que tant sols un 8% del meu temps els darrers disset  anys de la meva vida no he estat de guàrdia i atent a totes les trucades o moviments de la feina. No arriba a un 10% del meu temps mentre que qualsevol treballador disposa d'un 85% del seu temps per a ell (incloent les hores de son, és clar). I direu que això va amb el sou. Doncs sí. Però no està retribuït ni reconegut i cada directora o director ha de cuidar de la seva salut mental com pot. I no és cosa de la fundació, cooperativa o associació gestora en concret sinó del conveni general.
• En disset anys l'IPC ha pujat un 33,6%. El meu salari també ha pujat “força” des de 2007. Exactament un 8%. Això vol dir que a dia d'avui disposo d'un 25% de menys poder adquisitiu que fa disset anys. Llavors, la meva expertesa, coneixements i recorreguts sembla que són molt tinguts en compte per al sistema, oi? Vull dir que aquells professionals amb major recorregut en altres professions sovint disposen d’altres beneficis... en fi, no sé.
• Tots aquests anys he gaudit del que faig (a vegades patit). Segueixo fen-t'ho. Tinc un encàrrec públic i formo part del sistema de protecció de l'administració. Fent exactament la mateixa tasca que qualsevol altre director/a de la xarxa pública tinc una retribució bastant inferior. Potser ridículament inferior. Pel cap baix la meva retribució està en un 50-60% per sota… uns 1000€ de diferència o més per a fer la mateixa feina, el mateix encàrrec públic, el de Guardador dels infants i adolescents tutelats per la DGAIA. Un encàrrec tan important com tenir a càrrec la vida de nois i noies sovint malmesos i maltractats està molt més ben pagat (es deu fer la feina amb més eficiència,  entenc) a la xarxa pública que a la resta.
• Avui escric sols del meu càrrec donat que sempre parlo dels educadors i educadores, que recordo que disposen d'una retribució molt inferior als de la xarxa pública en un 30-40% i d'unes condicions laborals ben diferents. I ja no dic res dels professionals dels Centres Oberts.

 

També recordo que aquests i aquestes professionals estan en primera línia donant-t'ho tot (els que no ho facin no mereixen estar en la nostra professió) i acompanyant amb il·lusió i fermesa a nois i noies que  ho necessiten. Es tracta d'una tasca fonamental. S'acompanya a infants i adolescents, famílies i joves a explorar possibilitats, a refer vincles, a teixir benestar, comprendre emocions i vivències, conèixer-se millor, responsabilitzar-se dels propis passos i errades, gaudir de trobar un lloc útil i sà al món, superar-se i estimar-se a un mateix i als altres. Totes aquestes evidències són, per a mi, absolutament imprescindibles i haurien d'estar reconegudes per la societat i el sistema però tots sabem que no ho estan. I això és així per que no son productives des de l'òptica del poder que ens sosté. Ni són productives ni aporten cap valor clau tret del simple "control social" en el que la nostra professió ha estat sempre utilitzada (no siguem ingenus). La nostra tasca sols surt a les notícies de la crònica negre quan hom necessita desprestigiar els partits del govern de torn atacant al sistema de protecció suposadament  defensant als infants i famílies. Tanmateix tampoc hi ha hagut mai gran interès polític en crear un sistema modern, potent, amb recursos i garanties.

Nosaltres som sols els que treballem amb els que no donen vistositat ni vots als governs. Som els que vetllem per les persones que cal acompanyar doncs hi ha una llei superior ratificada internacionalment que ho diu i obliga i tret d'algun polític concret tots sabem que a la gran majoria literalment tant  se'ls en fot. A ningú no interessen les vides trencades d'una part de la societat catalana. Àmbits de competència pública com la salut, seguretat i altres sí que donen vots i cal -malgrat les brutals retallades- mantenir-los una mica millor però la infància en risc… ¿a qui li importa? Malgrat les bones paraules i els copets a l'esquena quan un polític ens visita tots sabem que és tot pura façana i mentida. No interessa a ningú. Cap polític fa compromisos seriosos de millores laborals per als professionals del sector ni menys encara promeses de canvis substancials en el sistema.

 I sí, escric tot això i més (llegiu també això, si us plau) amb ànim que algun polític important ho pugui llegir i donar alguna resposta. No ho sé, per exemple, Carles Campuzano com actual conseller de Drets Socials igual podria afegir alguna cosa. Carles, anima't amb algun tuit o similar. Som treballadors al servei del teu departament!

Tampoc les organitzacions socials estan per a res lliures de culpa. En el link anterior us explico per què.

 En fi. Ja duc una horeta escrivint i m'agradaria -ara sí- desitjar-vos a totes i tots un 2024 ple de felicitat i encerts tant a nivell personal com professional. 

M'agradaria especialment encoratjar al meu equip, agrair-los molt l'esforç i recordar-los que un any mes seguiran sent persones importantíssimes per a una colla d'adolescents i que aquesta responsabilitat és tant i tant gran com la feina més important del món.

Salut!

GARBUIX EMOCIONAL vs PAU MENTAL

Els professionals de l'educació social som éssers humans iguals que qualsevol altre i per això sovint ens oblidem que no estem exempts d'allò que jo anomeno el "garbuix emocional". I és que cada persona d'aquest món que ha existit, existeix i existirà viu tots els seus dies envoltada de situacions externes que l'envolten i l'involucren encara que no ho vulgui i provoquen canvis subtils o no en el seu estat emocional. És aquesta una vivència diària amb la que tots enfrontem les incerteses, les petites pors, els dubtes, les alegries, sorpreses o minúsculs detalls quotidians que som capaços de processar i que incideixen en el nostre -sempre obert- debat interior altrament dit pensament. No dic res que  tothom no tingui clar. Les persones vivim cada dia diferent i sovint cal que fem petits esforços per a reconèixer, sostenir o controlar les nostres emocions diàries.

Com a educadors i educadores hi estem acostumats. De fet, en som especialistes ja que representem un model per als infants i adolescents que atenem. No hem estat educats en la gestió emocional però ho hem hagut de fer a marxes forçades i en línies generals ens en sortim prou bé.

Cadascú de nosaltres hem de tenir cura per a "estar be", estables,centrats, de bon humor, flexibles i reflexius en tots moments. Però no som ni superhomes ni superdones i a tots nosaltres ens arriba la temporada del "garbuix emocional" més d'hora que tard. Poden ser les presions  i tensions de la feina, la por a qualsevol problema que ens afecta, la mort d'un ésser estimat, un enamorament que no toca o un trencament de parella, un daltabaix financer o molts d'altres. Tots ells tenen en comú que provoquen una mena de daltabaix emocional que afecta l'estabilitat de les nostres vides provocant sensacions intenses de dolor, tristor, desorientació, temor, desconnexió i per resumir-ho, angoixa. I com tots sabem l'angoixa i l'estrès continuat ens inunden de cortisol creant l'efecte bola de neu en que el nostre cos comença a sentir els efectes negatius i cada cop ens costa més retornar al nostre estat de "pau" en el que habitualment hauríem de viure. Si no aconseguim controlar aquesta situació la nostra salut integral es pot veure molt ressentida i el nostre estat d'ànim, vida social i personal acaben patint les conseqüències -a vegades molt greument quan la cadena de pensaments negatius no es trenca i segueix fins al infinit arribant a punts depressius en persones amb predisposició.

Lògicament les persones que han estat més entrenades i són més constants en allò que anomenem el control de la "balança emocional" patiran molt menys aquestes situacions adverses i malgrat l'alifac aconseguiran integrar i acceptar la situació com a part del seu fet vital i fins i tot li podran treure algun benefici o aprenentatge. Però no és fàcil.

En espais tutorials amb els nois i noies intentem treballar tots aquests aspectes i sovint no ens adonem que per a poder-ho fer nosaltres hem de ser uns veritables mestres. I no sempre ho som. I menys quan estem enmig d'un "garbuix emocional". Per això hauríem de ser capaços de poder reconèixer els nostres estats negatius profunds i procurar durant el temps que ens acompanyin d'integrar-los de manera natural a les nostres vides i feines. No passa res per a comentar als companys o també als nois i noies coses com "aquests dies estic força capficat amb un tema personal i et demano de deixar això per a més endavant", "disculpeu-me aquesta setmana que no estigui tan xerraire i de bon humor però és que tinc un tema que em preocupa", "aquests dies em costa concentrar-me arrel d'un tema familiar" o similars. No passa res. Simplement estem compartint amb persones la nostra vivència en un entorn en que precisament treballem sobre això! No cal que ens n'amaguem. A tots i totes ens passa.

Quin és el problema? El primer és intentar dissimular. Això és impossible absolutament. La nostra comunicació no verbal, l'energia que desprenem i especialment allò que els psicòlegs anomenen "congruència" ens delaten contínuament i quan ens n'adonem i volem reconduir s'engrandeix i engrandeix el nostre garbuix fins a límits exasperants.

El segon gran problema és no disposar d'eines -en persones poc entrenades- per a fer front a la situació amb determinació. Fer-hi front no vol dir negar-la donat que quan neguem un sentiment aquest s'expandeix per totes les nostres cèl·lules sense control. Cal d'entrada acceptar la vivència, donar-li cabuda en el nostre sistema i encabir-la el més harmoniosament al nostre sí. Acceptar no és justificar. No és trobar-li un sentit. Tampoc és lamentar-se o sentir neguit. Acceptar te a veure amb una mirada madura per la que el nostre cor obre la  porta al nostre sentiment per a poder-lo examinar amb calma, comprovar que és realment nostre, que l'hem "fabricat" nosaltres mateixos solets i que cada persona "pensa" aquell fet objectiu que ha desencadenat la situació de diverses formes.

Els neurocientífics ens han anat revelant que el cervell humà primitiu es manté intacte avui dia en moltes de les respostes que ens dona. Actualment no fugim de lleons ni patim per que una llança ben orientada ens travessi el tors però la quantitat de pors, temors i pensaments de feblesa s'han multiplicat exponencialment amb els nostres patrons de vida moderna i això reverteix en problemes cada cop més greus de salut mental i integral. Està més que demostrat que la immensíssima majoria de les pors i temors que ens turmenten a diari no s'acabaran produint mai en el món físic. Així doncs sols existeixen en el nostre pensament i ja sabem que el cervell actua en perfecte consonància amb el que pensem segregant cortisol a dojo, deixant-nos en alerta permanent (sense l'atac de lleons) i realment funcionant com si el que pensem passés a la realitat. I arribats aquí ens podem posar místics recordant allò que els metafísics expliquen tant be: que el nostre pensament crea la realitat.

No.No és màgia. Realment en molts aspectes és així. El que pensem serem. El que pensem es produirà (o almenys tindrà moltes més possibilitats de fer-se efectiu).

Així doncs si el nostre debat intern es basa en un seguit de lamentacions o negativitats ( "com puc ser tan burro", "no soc capaç de fer això", "ara sols cal que passi X per acabar de rematar-me", "no tinc prou força de voluntat", "sempre em  passa igual", "no sé com refer-me d'això", "em sortirà malament, ho sé" etc) el nostre estimat cervell actuarà en conseqüència gravant a foc roent en el nostre subconscient una vivència de limitacions predisposant-nos en el nostre dia a dia a actuar com éssers tristos, dolguts o sense la força vital necessària.

És aquest debat intern un tema realment apassionant. Sovint l'he pogut treballar en espais tutorials i sempre m'ha servit l'exemple dels antics dibuixos animats on de sobte un personatge es quedava quiet cavil·lant per a decidir quelcom  i una mena d'angelet i després de dimoniet de la seva pròpia consciència entraven en escena argumentant a favor o en contra. I és realment així  com funcionem les persones ja que sense adonar-nos estem tot el dia parlant amb nosaltres mateixos, dient-nos coses sense parar, a totes hores. I molt de tant en tant fem l'exercici de parar i realment examinar què ens diem, d'observar els missatges que ens donem a nosaltres mateixos. I quan ho fem és quan ens sorprenem molt al copsar que la majoria d'argumentaris que ens fem juguen en la nostra contra i que habitualment no ens diem coses boniques, positives o de benestar.

Una persona que entrena aquesta qüestió i que observa els missatges que es dona té molt guanyat quan li arriba el terrible garbuix emocional.

D'altra banda, m'ajuda molt pensar en que les persones per a estar equilibrades, sanes i amb veritable pau mental cal que integrem una mena de creu on la línia vertical X l'anomenarem "equilibri vital" y la horitzontal Y "ritmes i rutines".

En la vertical X d'"Equilibri vital" l'objectiu passa per ALINEAR en una mateixa lògica els següents elements COS, COR, MENT, ESPERIT.

Tenir alineats aquests elements implica tenir consciència que tot funciona de dalt a baix i de baix a dalt. Tot està lligat i afectat. En una mena de xarxa vertical tot es sosté en equilibri i es reconeix i s'afecta l'un en l'altre com en un sistema viu. Reconèixer emocions en el cos vol dir sentir-les al cor i reconèixer-les amb el cervell i potser també que signifiquin quelcom més transcendent (no parlem de religió) i a la inversa. No reconèixer emocions o no controlar-les o acceptar-les en alguns d'aquests nivells ho desequilibra tot. Podem -per exemple- fer una tria sols amb el cor i si en som plenament conscients tota la vertical podrà seguir endreçada però si no ho som potser tenim un daltabaix al no poder seguir un lligam coherent entre l'emoció, la ment i l'ètica que l'ha d'emparar.  Podem -per exemple- disposar d'una mirada espiritual amorosa i predisposada però sinó som capaços de raonar-la, sentir-la i efectuar-la en la nostra vida quotidiana també ens sentirem perduts.

Les eines per a entrenar cadascun dels elements les trobaríem a la línia horitzontal Y amb les rutines, exercicis i sistemes que ens ajuden a controlar i millorar cada àrea. Cal recordar que quan ens trobem immersos en el garbuix emocional aquesta línia Y es comença a difuminar i a perdre força fent que l'alienació vertical també es vegi afectada.

• Cos: els bons hàbits alimentaris, les rutines esportives o de moviment, exercicis com la meditació, les hores de son, l'hàbit de reconèixer on sentim les emocions i com les demostrem als altres, l'observació pausada del dia a dia, l'atenció al detall, les pauses, l'ordre general en les nostres coses físiques, l’esforç diari, les mostres d'afecte físic, les carícies i les abraçades, el nostre to de veu i la percepció del llenguatge no verbal dels altres, el respecte pels hàbits que ens hem auto imposat.
• Cor: el reconeixement constant de les nostres emocions i l'observació de les dels altres, l'acceptació sobre allò que ens passa, el gaudi de les petites coses quotidianes, l'amor per a nosaltres mateixos i per als altres, recompensar-nos per allò que fem bé o que ens enorgulleix, deixar anar tot allò que no ens és necessari però que ens estanca, pràctica d'estats emocionals conscients, reproduir estats desitjats amb ajuda de cos i ment, entrenament de rutines personals de motivació, aprendre a conèixer-nos millor (potser el més difícil de l'existència i des dels inicis dels temps pensat… recordem les paraules de l'oracle de Delfos al temple d'Apol·lo: coneix-te a tu mateix ).
• Ment: l'observació i control del nostre debat intern, copsar la incidència positiva o negativa en el cor  i el cos de pensaments positius o negatius,  pràctica de fer callar el pensament (mindfulness o meditació), pràctica d'estats de fluidesa, concentració, agilitat mental, treball per objectius personals i control dels mateixos, capacitat de treball,  flexibilitat argumentativa, observació i autoobservació, enfocament conscient de l'actitud davant la vida, les pors i incerteses.
• Esperit: construcció permanent de la nostra escala de valors, el pensament sobre l'ètica i moralitat que ens envolten i acompanyen reconeixent la nostra pròpia, ideari sobre la singularitat individual i existència única, exercicis personals sobre clarificació de valors, observació conscient sobre les nostres accions, el pensament sobre la transcendència, l'energia que ens envolta o la consciència de pertànyer a una xarxa universal que es pot modificar subtilment des de la nostra pròpia existència, pensament i acció, la nostra responsabilitat i incidència en el món.

 La nostra salut mental, la nostra vida, el que ens mou i ens passa és a les nostres mans. Com deia en Viktor Frankl, no podem controlar els fets externs que ens remouen, agredeixen, premien o acaricien ni tampoc els contextos per damunt nostre però sí que som veritablement lliures en nosaltres mateixos i disposem de les eines per a fer front a tot això -quan toca- i de l'energia i vitalitat per a disposar d'una existència feliç.

Els dits metafísics sobre que els nostres pensaments poden crear la realitat tenen una base ben lògica.

Treballem amb persones amb forts patiments i sovint ens centrem sols en les seves necessitats sorgides d'informes tècnics psicològics i educatius i validades per posteriors observacions nostres però ens costa disposar un treball educatiu que inclogui aquest gràfic X i Y com a full de ruta fonamental. I sí, ens costa ja que nosaltres tampoc no hem estat formats ni entrenats en aquesta mirada integral.

Tenint en compte que nosaltres som agents educatius bàsics que acompanyarem anys i processos clau de moltes persones val la pena potser que investiguem, exercitem i aprenguem noves maneres de ser, actuar i viure que ens permetin ser més feliços i models molt millors per als nois i noies que -no oblideu- ens observen amb atenció cada dia.