GARBUIX EMOCIONAL vs PAU MENTAL

Els professionals de l'educació social som éssers humans iguals que qualsevol altre i per això sovint ens oblidem que no estem exempts d'allò que jo anomeno el "garbuix emocional". I és que cada persona d'aquest món que ha existit, existeix i existirà viu tots els seus dies envoltada de situacions externes que l'envolten i l'involucren encara que no ho vulgui i provoquen canvis subtils o no en el seu estat emocional. És aquesta una vivència diària amb la que tots enfrontem les incerteses, les petites pors, els dubtes, les alegries, sorpreses o minúsculs detalls quotidians que som capaços de processar i que incideixen en el nostre -sempre obert- debat interior altrament dit pensament. No dic res que  tothom no tingui clar. Les persones vivim cada dia diferent i sovint cal que fem petits esforços per a reconèixer, sostenir o controlar les nostres emocions diàries.

Com a educadors i educadores hi estem acostumats. De fet, en som especialistes ja que representem un model per als infants i adolescents que atenem. No hem estat educats en la gestió emocional però ho hem hagut de fer a marxes forçades i en línies generals ens en sortim prou bé.

Cadascú de nosaltres hem de tenir cura per a "estar be", estables,centrats, de bon humor, flexibles i reflexius en tots moments. Però no som ni superhomes ni superdones i a tots nosaltres ens arriba la temporada del "garbuix emocional" més d'hora que tard. Poden ser les presions  i tensions de la feina, la por a qualsevol problema que ens afecta, la mort d'un ésser estimat, un enamorament que no toca o un trencament de parella, un daltabaix financer o molts d'altres. Tots ells tenen en comú que provoquen una mena de daltabaix emocional que afecta l'estabilitat de les nostres vides provocant sensacions intenses de dolor, tristor, desorientació, temor, desconnexió i per resumir-ho, angoixa. I com tots sabem l'angoixa i l'estrès continuat ens inunden de cortisol creant l'efecte bola de neu en que el nostre cos comença a sentir els efectes negatius i cada cop ens costa més retornar al nostre estat de "pau" en el que habitualment hauríem de viure. Si no aconseguim controlar aquesta situació la nostra salut integral es pot veure molt ressentida i el nostre estat d'ànim, vida social i personal acaben patint les conseqüències -a vegades molt greument quan la cadena de pensaments negatius no es trenca i segueix fins al infinit arribant a punts depressius en persones amb predisposició.

Lògicament les persones que han estat més entrenades i són més constants en allò que anomenem el control de la "balança emocional" patiran molt menys aquestes situacions adverses i malgrat l'alifac aconseguiran integrar i acceptar la situació com a part del seu fet vital i fins i tot li podran treure algun benefici o aprenentatge. Però no és fàcil.

En espais tutorials amb els nois i noies intentem treballar tots aquests aspectes i sovint no ens adonem que per a poder-ho fer nosaltres hem de ser uns veritables mestres. I no sempre ho som. I menys quan estem enmig d'un "garbuix emocional". Per això hauríem de ser capaços de poder reconèixer els nostres estats negatius profunds i procurar durant el temps que ens acompanyin d'integrar-los de manera natural a les nostres vides i feines. No passa res per a comentar als companys o també als nois i noies coses com "aquests dies estic força capficat amb un tema personal i et demano de deixar això per a més endavant", "disculpeu-me aquesta setmana que no estigui tan xerraire i de bon humor però és que tinc un tema que em preocupa", "aquests dies em costa concentrar-me arrel d'un tema familiar" o similars. No passa res. Simplement estem compartint amb persones la nostra vivència en un entorn en que precisament treballem sobre això! No cal que ens n'amaguem. A tots i totes ens passa.

Quin és el problema? El primer és intentar dissimular. Això és impossible absolutament. La nostra comunicació no verbal, l'energia que desprenem i especialment allò que els psicòlegs anomenen "congruència" ens delaten contínuament i quan ens n'adonem i volem reconduir s'engrandeix i engrandeix el nostre garbuix fins a límits exasperants.

El segon gran problema és no disposar d'eines -en persones poc entrenades- per a fer front a la situació amb determinació. Fer-hi front no vol dir negar-la donat que quan neguem un sentiment aquest s'expandeix per totes les nostres cèl·lules sense control. Cal d'entrada acceptar la vivència, donar-li cabuda en el nostre sistema i encabir-la el més harmoniosament al nostre sí. Acceptar no és justificar. No és trobar-li un sentit. Tampoc és lamentar-se o sentir neguit. Acceptar te a veure amb una mirada madura per la que el nostre cor obre la  porta al nostre sentiment per a poder-lo examinar amb calma, comprovar que és realment nostre, que l'hem "fabricat" nosaltres mateixos solets i que cada persona "pensa" aquell fet objectiu que ha desencadenat la situació de diverses formes.

Els neurocientífics ens han anat revelant que el cervell humà primitiu es manté intacte avui dia en moltes de les respostes que ens dona. Actualment no fugim de lleons ni patim per que una llança ben orientada ens travessi el tors però la quantitat de pors, temors i pensaments de feblesa s'han multiplicat exponencialment amb els nostres patrons de vida moderna i això reverteix en problemes cada cop més greus de salut mental i integral. Està més que demostrat que la immensíssima majoria de les pors i temors que ens turmenten a diari no s'acabaran produint mai en el món físic. Així doncs sols existeixen en el nostre pensament i ja sabem que el cervell actua en perfecte consonància amb el que pensem segregant cortisol a dojo, deixant-nos en alerta permanent (sense l'atac de lleons) i realment funcionant com si el que pensem passés a la realitat. I arribats aquí ens podem posar místics recordant allò que els metafísics expliquen tant be: que el nostre pensament crea la realitat.

No.No és màgia. Realment en molts aspectes és així. El que pensem serem. El que pensem es produirà (o almenys tindrà moltes més possibilitats de fer-se efectiu).

Així doncs si el nostre debat intern es basa en un seguit de lamentacions o negativitats ( "com puc ser tan burro", "no soc capaç de fer això", "ara sols cal que passi X per acabar de rematar-me", "no tinc prou força de voluntat", "sempre em  passa igual", "no sé com refer-me d'això", "em sortirà malament, ho sé" etc) el nostre estimat cervell actuarà en conseqüència gravant a foc roent en el nostre subconscient una vivència de limitacions predisposant-nos en el nostre dia a dia a actuar com éssers tristos, dolguts o sense la força vital necessària.

És aquest debat intern un tema realment apassionant. Sovint l'he pogut treballar en espais tutorials i sempre m'ha servit l'exemple dels antics dibuixos animats on de sobte un personatge es quedava quiet cavil·lant per a decidir quelcom  i una mena d'angelet i després de dimoniet de la seva pròpia consciència entraven en escena argumentant a favor o en contra. I és realment així  com funcionem les persones ja que sense adonar-nos estem tot el dia parlant amb nosaltres mateixos, dient-nos coses sense parar, a totes hores. I molt de tant en tant fem l'exercici de parar i realment examinar què ens diem, d'observar els missatges que ens donem a nosaltres mateixos. I quan ho fem és quan ens sorprenem molt al copsar que la majoria d'argumentaris que ens fem juguen en la nostra contra i que habitualment no ens diem coses boniques, positives o de benestar.

Una persona que entrena aquesta qüestió i que observa els missatges que es dona té molt guanyat quan li arriba el terrible garbuix emocional.

D'altra banda, m'ajuda molt pensar en que les persones per a estar equilibrades, sanes i amb veritable pau mental cal que integrem una mena de creu on la línia vertical X l'anomenarem "equilibri vital" y la horitzontal Y "ritmes i rutines".

En la vertical X d'"Equilibri vital" l'objectiu passa per ALINEAR en una mateixa lògica els següents elements COS, COR, MENT, ESPERIT.

Tenir alineats aquests elements implica tenir consciència que tot funciona de dalt a baix i de baix a dalt. Tot està lligat i afectat. En una mena de xarxa vertical tot es sosté en equilibri i es reconeix i s'afecta l'un en l'altre com en un sistema viu. Reconèixer emocions en el cos vol dir sentir-les al cor i reconèixer-les amb el cervell i potser també que signifiquin quelcom més transcendent (no parlem de religió) i a la inversa. No reconèixer emocions o no controlar-les o acceptar-les en alguns d'aquests nivells ho desequilibra tot. Podem -per exemple- fer una tria sols amb el cor i si en som plenament conscients tota la vertical podrà seguir endreçada però si no ho som potser tenim un daltabaix al no poder seguir un lligam coherent entre l'emoció, la ment i l'ètica que l'ha d'emparar.  Podem -per exemple- disposar d'una mirada espiritual amorosa i predisposada però sinó som capaços de raonar-la, sentir-la i efectuar-la en la nostra vida quotidiana també ens sentirem perduts.

Les eines per a entrenar cadascun dels elements les trobaríem a la línia horitzontal Y amb les rutines, exercicis i sistemes que ens ajuden a controlar i millorar cada àrea. Cal recordar que quan ens trobem immersos en el garbuix emocional aquesta línia Y es comença a difuminar i a perdre força fent que l'alienació vertical també es vegi afectada.

• Cos: els bons hàbits alimentaris, les rutines esportives o de moviment, exercicis com la meditació, les hores de son, l'hàbit de reconèixer on sentim les emocions i com les demostrem als altres, l'observació pausada del dia a dia, l'atenció al detall, les pauses, l'ordre general en les nostres coses físiques, l’esforç diari, les mostres d'afecte físic, les carícies i les abraçades, el nostre to de veu i la percepció del llenguatge no verbal dels altres, el respecte pels hàbits que ens hem auto imposat.
• Cor: el reconeixement constant de les nostres emocions i l'observació de les dels altres, l'acceptació sobre allò que ens passa, el gaudi de les petites coses quotidianes, l'amor per a nosaltres mateixos i per als altres, recompensar-nos per allò que fem bé o que ens enorgulleix, deixar anar tot allò que no ens és necessari però que ens estanca, pràctica d'estats emocionals conscients, reproduir estats desitjats amb ajuda de cos i ment, entrenament de rutines personals de motivació, aprendre a conèixer-nos millor (potser el més difícil de l'existència i des dels inicis dels temps pensat… recordem les paraules de l'oracle de Delfos al temple d'Apol·lo: coneix-te a tu mateix ).
• Ment: l'observació i control del nostre debat intern, copsar la incidència positiva o negativa en el cor  i el cos de pensaments positius o negatius,  pràctica de fer callar el pensament (mindfulness o meditació), pràctica d'estats de fluidesa, concentració, agilitat mental, treball per objectius personals i control dels mateixos, capacitat de treball,  flexibilitat argumentativa, observació i autoobservació, enfocament conscient de l'actitud davant la vida, les pors i incerteses.
• Esperit: construcció permanent de la nostra escala de valors, el pensament sobre l'ètica i moralitat que ens envolten i acompanyen reconeixent la nostra pròpia, ideari sobre la singularitat individual i existència única, exercicis personals sobre clarificació de valors, observació conscient sobre les nostres accions, el pensament sobre la transcendència, l'energia que ens envolta o la consciència de pertànyer a una xarxa universal que es pot modificar subtilment des de la nostra pròpia existència, pensament i acció, la nostra responsabilitat i incidència en el món.

 La nostra salut mental, la nostra vida, el que ens mou i ens passa és a les nostres mans. Com deia en Viktor Frankl, no podem controlar els fets externs que ens remouen, agredeixen, premien o acaricien ni tampoc els contextos per damunt nostre però sí que som veritablement lliures en nosaltres mateixos i disposem de les eines per a fer front a tot això -quan toca- i de l'energia i vitalitat per a disposar d'una existència feliç.

Els dits metafísics sobre que els nostres pensaments poden crear la realitat tenen una base ben lògica.

Treballem amb persones amb forts patiments i sovint ens centrem sols en les seves necessitats sorgides d'informes tècnics psicològics i educatius i validades per posteriors observacions nostres però ens costa disposar un treball educatiu que inclogui aquest gràfic X i Y com a full de ruta fonamental. I sí, ens costa ja que nosaltres tampoc no hem estat formats ni entrenats en aquesta mirada integral.

Tenint en compte que nosaltres som agents educatius bàsics que acompanyarem anys i processos clau de moltes persones val la pena potser que investiguem, exercitem i aprenguem noves maneres de ser, actuar i viure que ens permetin ser més feliços i models molt millors per als nois i noies que -no oblideu- ens observen amb atenció cada dia.

 

Inconformista

Inconformista. Adjetivo a menudo expuesto en currículums o como definición personal con connotaciones positivas. Denota, para algunos, cierta tendencia a la mejora, a la superación, a la fijación por llegar a nuevas metas. Numerosas personas se definen así para demostrar su carácter ganador, valiente y decidido sin caer en la cuenta que dicho adjetivo se asemeja mucho a "insatisfecho".  

A menudo se educa a los hijos desde el convencimiento que el inconformismo ayuda a desarrollar las capacidades de autosuperación y tal vez sea así en algun grado aunque no hay que ser muy espavilado para comprobar (y si no prueben a observar el comportamiento de muchos padres que acuden a ver a sus hijos a actividades deportivas) que a menudo se funde con la competitividad. Así pues, muchos niños son educados en el convencimiento que el inconformismo equivale a la competitividad. Nada más fácil: ¿cómo comprueba uno su mejora personal ? Pues en la comparación con los iguales. En el equipararse con los demás. Y ahí llegamos a la base de nuestra sociedad: "yo soy lo que tengo"... y ¿cómo se lo que tengo?... pues cotejándome con mis allegados. Sólo si tengo más que tú voy a ser algo. Sólo si lo hago mejor o más rápido que tú voy a ser alguien. Sólo si soy mejor en algo me voy a sentir bien. Superior. 

Y ahí estamos. Sentirnos inconformistas significa sentirnos inferiores a otros a los que queremos alcanzar o superar.  Aunque no siempre es así. Hay un tipo de inconformismo que tiene que ver con la auténtica superación personal, con aquello de querer ser mejor cada día por el simple hecho de ser mejor persona, más hábil. Un tipo de inconformismo que no se centra en compararse con los demás exclusivamente sino en marcarse retos personales y obtener el placer de recorrer el camino para llegar hasta la meta, aunque todos sabemos que al llegar a la misma esta se desplaza inmediatamente unos metros más allá y no saboreamos el placer de la llegada tanto en la realidad como en el pensamiento previo y después en el recuerdo del éxito.

Con los niños pasa igual. Si los educamos en un inconformismo exacerbado corremos el riesgo que se sientan eternamente frustrados en una época en que la inmediatez recorre sus venas. Si en cambio les enseñamos a marcarse metas realistas y disfrutar del proceso de esfuerzo, tenacidad y aprendizaje ayudándoles a compararse con ellos mismos y no siempre con los demás les estaremos enseñando a mejorar como personas, a disfrutar del esfuerzo y a autorecompensarse sin tener que recurrir siempre a la influencia externa.

Deberemos ayudarles a descubrir su motivación intrínseca, fijar un objetivo claro, reconocible y alcanzable, promover las acciones necesarias, entrenamiento y pasos para la mejora, acompañarlos en el proceso y hacerlos conscientes de que el desánimo, los impedimentos y las frustraciones son estadios intermedios hacia el éxito así como fuente de aprendizaje y mejora. Deberemos también educarlos en la fortaleza y en el convencimiento de sus propias capacidades para que se den cuenta de que una vez logrado un objetivo se pueden marcar otro y luchar por él. A la vez , como adultos responsables, deberemos convertirnos en figuras de referencia dónde los niños puedan verse reflejados y imitar actitudes y sentimientos. ¿Cómo vamos a educarlos en la superación si nosotros no nos atrevemos a marcarnos nuevas metas y a compartirlas con ellos? .... Y para el que ahora mismo piensa que esas metas son muy complicadas le contestaré que la nueva meta personal que compartí con mi hijo fue la de elaborar una pizza casera más sabrosa que la anterior. ¿Y saben? Lo conseguí! Y lo celebramos juntos!    

Nuestro peque de cinco años

Cuando te das cuenta que tu hijo de cinco años te hace preguntas incómodas, te saca a relucir incoherencias, no te hace caso repetidamente en algunos aspectos y admiras con cara de anonadado la hermosa carita de bebito que tenía hace sólo un par de años ya estás entrando, como yo, en la nueva fase de la paternidad/maternidad infantil. Enhorabuena! Abrazos y felicitaciones! Tenemos ahora algo así como unos seis años más antes del próximo (y espeluznante para algunos) gran cambio de ciclo como padres.

 

Pues sí. De repente nuestro pequeño de cinco años nos pone en tela de juicio algunos conceptos. O nos pregunta cosas como "papá, no estaría bien que las personas tuviéramos un cuerpo de recambio…por si a caso?" o "papá… he estado pensando… cómo sabemos que no vivimos en un video juego y que alguien desde fuera nos está manejando" (glups!! Y sin ver todavía "Matrix") o "qué te parece si este fin de semana viajamos al Brasil?"....

 

Dejando a un lado los estadios de Piaget o Vygotsky los papás de niños de cinco años entendemos claramente que nuestros hijos nos necesitan de manera distinta. Ya no les hace falta ese control espectacular en el parque ni el agobio de la cucharita en la  comida. Ahora muchas problemáticas son resueltas con el lenguaje: "puedes jugar tranquilo pero en un lugar dónde te pueda ver", "cómo?, que no vas a cenar las espinacas?... Muy bien, déjalas... Pero mañana por la mañana te espera el plato que dejes...".

 

Entramos pues, en esta bendita fase en que el lenguaje oral nos ayuda a dar instrucciones, a anticipar respuestas, a explicar reglas, a preguntar y escuchar atentamente, a bromear y a empezar con chistes, ironías (sólo para algunos avanzados), compromisos y promesas difícilmente realizables. Entramos también en un  momento superior del lenguaje no verbal donde comprobamos a diario las expresiones de nuestro peque a la vez que él entiende rápidamente nuestros gestos, momentos de alegría, agobio o cabreo supino sin mediar palabra.

 

Un nuevo mundo de posibilidades se nos presenta ahora. Descubrimientos espectaculares, exploraciones, experimentos, razonamientos abstractos advenedizos, emociones para gestionar, valores aplicados en conductas concretas y explicados por ellos mismos. Se trata de una fase increíblemente rica aunque lógicamente agotadora, extenuante por momentos. Aún así, nuestro mejor premio pasa por comprobar sus momentos de felicidad, su libertad de movimiento y ansias de autonomía, la libre expresión de emociones (con la que delicadamente debemos orientarles sin coartarles), sus aprendizajes cotidianos y su autocontrol en algunos límites (autodisciplina) que ya hemos conseguido instaurar con éxito en una primera fase básica.

 

Creo importante destacar  en este momento evolutivo estos dos conceptos: gestión emocional y autodisciplina. 

 

Ambos se entrelazan en todo momento y se retroalimentan. Sin duda las familias debemos esforzarnos en reforzarlos de cara a que nuestro pequeño aprenda a saber lo que le ocurre y como se siente en todo momento a la vez que dispone de la voluntad suficiente para llevar a cabo sus propósitos.

 

La gestión emocional empieza por el simple hecho de conocer las emociones que invaden en todo momento al pequeño. Se trata de algo en teoría fácil y asequible aunque debemos tener en cuenta que la mayoría de adultos no hemos estado familiarizados ni formados en nuestra educación en este sentido y a menudo somos analfabetos en este ámbito. Sin entrar a valorar con mayor profundidad simplemente destacaremos que con cinco años un niño o niña debe ser capaz de verbalizar su estado de ánimo teniendo el vocabulario suficiente (triste, feliz, animado, aburrido, emocionado, enfadado, alegre, sorprendido...) a la vez que sabe distinguir físicamente (dónde y cómo siente la rabia, por ejemplo) y mentalmente (qué pensamientos le invaden en cada uno de los diferentes estados). El hecho de ejercitar conversaciones en este sentido es el mejor entrenamiento para aumentar la capacidad de comprender las propias emociones, hecho básico para después intentar gestionarlas. Diálogos cotidianos con preguntas como "qué sientes ahora?", "en qué parte del cuerpo sientes calor ahora?", "te has mirado al espejo cuando estás enfadado?, qué ocurre?", son de gran utilidad; también es muy recomendable leer libros relativos a emociones (en el mercado hay muchos, un buen comienzo puede ser "el monstre de colors") así como aprovechar momentos cotidianos ante el televisor o por la calle para adivinar estados de ánimo de otras personas o símplemente compartir con nuestros hijos como nos sentimos nosotros mismos y qué nos ocurre.

 

Tarea también necesaria aunque ardua es la relacionada con la autodisciplina. Recomiendo en este sentido poder leer alguno de los libros de Jose Antonio Marina, pedagogo que hace especial énfasis en remarcar que el objetivo de la educación es hacernos libres pero en un marco de autocontrol, autodisciplina y fuerza de voluntad para elegir nuestros propios caminos con criterio. Así pues trabajar este ámbito con nuestros peques de cinco años tiene mucho que ver con los límites claros y previsibles, con las consecuencias por encima del castigo, por nuestra empatía con sus sentimientos, con los premios, con los retos que les planteamos, con la positividad y nuestra confianza en ellos.

Un elemento clave toma fuerza a los 5 años: "inténtalo de nuevo". Esa expresión resume la actitud con la que debemos ayudar a nuestro peque a enfrentar las dudas, los miedos y los fracasos. Nada hay más reforzante para un niño que conseguir finalmente montar ese puzle gigante que parecía imposible....

 

Sin duda un niño o adolescente con fuerte autodisciplina será capaz de retarse a sí mismo con gran confianza, de marcarse objetivos importantes y de sentir una plena autoconfianza.

 

Los actos cotidianos de nuestros hijos son los espacios privilegiados de los que disponemos para observarlos, interactuar con ellos, descubrir sus potencialidades, sus dificultades, anhelos y retos. La hora del baño, ayudando a poner la mesa, de camino a casa, viendo la televisión... Cualquier momento del día es excelente para recordarnos que somos padres y que nuestra mayor tarea es amar a nuestro hijo ... Qué mejor manera de amarlo que ayudarlo a que se comprenda a sí mismo así como que se sienta seguro de sí mismo y sepa enfrentar nuevos retos con confianza y fuerza de voluntad??

 

Pero, atención papás y mamás!! Sólo una última reflexión. Recordad que el mejor modelo educativo es el ejemplo... Vuestro hijo observa atentamente todo lo que hacéis y decís: cómo andamos nosotros de gestión emocional y de autodisciplina?? ... Tal vez mejor empecemos por ahí.