EXPLICAR LA MORT ALS NENS

EXPLICAR LA MORT ALS NENS

Ahir a la nit el meu fill de set anys em va abraçar ben fort abans de dormir-se i em va dir que es sentia extrany. Una mica confós li vaig preguntar el motiu i unes quantes vegades em va respondre que "no res". Però com que se que no acostuma a dir coses així de manera gratuïta hi vaig insistir i finalment em va revelar el seu neguit: "papa, què passa quan ens morim?, desapareixem i ja està?... em fa molta molta por, no em vull morir". Em va abraçar amb força i el vaig acaronar felicitant-lo per preguntar-se coses així. Li vaig dir que aquell era potser el misteri més antic i més important de la humanitat i que ningú no n'havia pogut donar resposta encara però que hi havia a totes les cultures del mòn un munt de teories que en parlaven i que donaven solucions diferents i que totes elles tenien en comú que després de morir la nostra ànima anava cap a un lloc millor però desconegut en vida. I com a conclusió a la certesa que tots morirem algun dia li vaig dir que era important passar per aquest mòn de la millor manera possible i que jo creia que aquesta era estimar als altres i fer del nostre mòn un lloc millor encara que fòs en petites accions diàries a banda de gaudir de cada dia i procurar ser feliç, millorar i aprendre coses noves constantment.

En acabat em va dir que ja estava més tranquil i que procuraria aprofitar cada dia per a ser feliç.

Es va adormir dolçament abracat a mi mentre jo recordava un senzill conte que vaig escriure fa un parell d'anys per a poder explicar la mort a nens d'entre cinc i vuit o nou anys.

M'agradaria compartir-lo amb vosaltres, potser us pot ser d'utilitat algun dia:

QUÈ ENS PASSA QUAN ENS MORIM? 

Avui en Fèlix ha tornat d'escola una mica trist. Amb el seu amic Yassin ha estat parlant de la família i, de sobte, ha recordat els jocs de màgia que li ensenyava el seu avi Miquel. Ara ja fa molt temps que no el veu i el troba molt a faltar.

Mentre sopa amb la mare no s'adona que està menjant el seu àpat favorit: truita de patates! Ell no es fixa en el plat ni en la veu de la mare. Està pensant tota l'estona en les tardes de diumenge que passava amb l'avi Miquel.

L'avi feia trucs de màgia. Li feia pessigolles  mentre veien la televisiò sopant i li explicaba els millors contes que mai no ha escoltat. 

Fèlix estimava tant l'avi que no se'n sap avenir que ja no hi sigui. Els pares li vanexplicar que l'avi s'havia mort i que això era molt trist però que li passava a tothom i que havíem de recodar totes les coses bones de cada persona.

I això fa en Fèlix, recordar molt. Però avui està trist i quan marxa a dormir i la mare s'asseu al llit per a donar-li el petò de bona nit, en Fèlix comença a plorar de sobte.

Què et passa, Fèlix? Li pregunta la mare espantada  mentre l'acarona. Mama, em recordo molt del avi i m'agradaria poder donar-li un petó! Diu en Fèlix entre sanglots. Em vas dir que l'avi marxava a viure a un lloc molt maco però jo no sé on és.... Mama, on van les persones quan es moren? Em fa molta por que quan ens morim no hi hagi res de res.

La mare de Fèlix l'abraça amb força i li comença a explicar a cau d'orella: doncs això, Fèlix, no ho sap ningú. A cada racó de mòn es pensa que les persones que es moren van a llocs diferents però ningú no sap del cert quina és la veritat.

A molts llocs del mòn creuen que el nostre cor deixa de bategar i ens morim però la nostra ànima segueix viva i reneix de nou en un  altre animal o persona  un i altre cop. Així els humans  podem passar per la terra i la vida un munt de vegades! 

Mare- diu Fèlix. T'imagines que l'avi ara és un ocell?... Tant que li agradaven.....

A d'altres llocs creuen que l'ànima marxa a viure a un lloc preciós ple de boscos verds, platges d'aigües cristalines i muntanyes meravelloses on per sempre més vivim feliços retrobant a les persones estimades que ja s'havien mort abans.

També hi ha qui creu que l'ànima de les persones no marxa tant lluny i es queda aquí, prop de la gent, invisibles als nostres ulls però que sempre ens acompanyen i protegeixen sense saber-ho.

És clar que hi ha persones que creuen que quan ens morim la nostra ànima també desapareix i res no queda de nosaltres tret dels records que sempre aconpanyen a la gent que ens ha estimat. 

I també hi ha qui creu que les ànimes de les persones viuen en els nostres somnis i que quan estem dormint apareixen  per a dir-nos quan ens estimen i a passar una estona amb nosaltres.

En Fèlix es posa a pensar i finalment li diu a la mare: doncs a mi,  mare, el que m'agradaria creure és que l'avi viu a una platja molt  bonica de sorra ben blanca i plena d'ocellets de colors amb l'àvia a la mateixa caseta del poble i que, de tant en tant, ve a donar-me un petó invisible de bona nit.  

Molt bé, Fèlix, doncs l'avi Miquel farà això totes les nits que vulguis.

En Félix somriu, feliç, i acluca els ulls tranquil decidit a perdre la por a morir-se i content de saber que l'avi està a un lloc preciós.