Vistas de página en total

google analytics

martes, 17 de marzo de 2020

Educador confinat 3 - Sobre les emocions i el propòsit de vida


Avui m’he llevat angoixat amb tot de cabòries al cap sobre el futur de les nostres societats i l’extrema fragilitat en que vivim. He estat observant al meu fill mentre simulava estar concentrat fent deures amb la ment viatjant qui sap on i un calfred m’ha recorregut l’espinada recordant les paraules que em va dir l’altre dia mentre sopàvem: “quin morro papa, a mi m’agradaria haver nascut a la teva època i no haver de passar de nen per tot això del coronavirus i per la merda de canvi climàtic que m’espera”.

Deixant de banda la innocència del comentari d’un nen de vuit anys i obviant també el veritable esglai que jo mateix sentia a la seva edat quan pensava en que existien dos grans blocs disposats a aniquilar la vida a la terra en poques hores, trobo que la seva referència indirecte a la por em va deixar una mica tocat, si més no, el suficient per escriure aquestes ratlles mentre descanso mitja hora de la feina.

La por, característica humana que ens ha ajudat a sobreviure al llarg dels mil·lennis activant els tres mecanismes bàsics de lluita, fugida o bé paràlisi. Una emoció que ens ha ajudat a sobreviure o que en el seu excés ens ha paralitzat del tot. Tots la podem sentir a diari i ens ajuda a gestionar la quotidianitat: apartar-nos d’un cotxe que s’aproxima ràpid, treure les mans ràpidament d’un foc massa fort o bé en el control de la respiració davant l’obertura del sobre per veure els resultats de la biòpsia. No es tracta de combatre-la o negar-la sinó més aviat d’acceptar-la, conviure amb ella i aprendre’n dels seus mecanismes útils per a facilitar-nos la vida. Altra qüestió són les pors imaginàries o inventades, aquelles que nosaltres mateixos ens generem fruit d’experiències anteriors o directament de pensaments amb poc sentit objectivable, però sigui d’una manera o d’una altre, el recorregut neuronal i la sensació de realitat per al nostre cervell d’aquesta segona por és exactament el mateix que en la real. Mitjançant proves per neuroimatge i altres, els científics han pogut constatar que el recorregut per les àrees del cervell, els neurotransmissors involucrats i les respostes generades són exactament les mateixes en una situació real que en una recordada (recordem que recordar ve del llatí “tornar a viure”) ja sigui amb sensacions com la por, l’alegría, l’esforç, melangia així com en qualsevol activitat humana que realitzem. Per això molts terapeutes, entrenadors esportius, educadors i mestres ja fa temps que fan servir com a noves eines molt potents les visualitzacions creatives guiades i el perfeccionament de destreses amb el pensament (recordem l’experiment de la Universitat de Chicago als anys 90 i l’ús en l’esport  ) per tal de reforçar aquells circuits concrets que després s’activaran en la vida real. Altres eines properes al Coaching com els famosos exercicis d’actuar i pensar “com si” ajuden en la mateixa línea a crear aquests circuits quan en molts casos encara no estan creats o volem aprendre a fer tasques d’una manera diferent o simplement adquirir una competència. La PNL també insisteix en aquest punt en la seva idea de “modelatge” per a copiar, entrenar i desenvolupar una determinada conducta i es nodreix de les teories de Bateson sobre la relació entre l’aprenentatge i la comunicació. És interessant i revelador veure com a les universitats de pedagogia i psicologia encara no tenen gaire cabuda aquestes orientacions i fins i tot en alguns moments se les ha titllat de farsants (tot i que val a dir que especialment el coaching ha fet embogir a centenars de petits estafadors fomentant pràctiques poc professionals quan no directament ridícules i nocives).

I tornant a la por que el meu fill expressava i que els darrers dies podem experimentar nosaltres mateixos m’agradaria comentar que sí, que jo també l’he sentit. Però no la real i objectiva. La real em duu a patir per si el meu fill emmalalteix i que no vull que s’ho passi malament, per la meva mare ja gran, pels nens del Crae, etc. La no real i imaginada (desitjo que no anticipada) te a veure amb imaginar les conseqüències de tot plegat, els acomiadaments massius, canvis socials, pobresa, estructures de dictadura, revoltes... qui sap.

I, sabeu? Justament mentre escrivia la frase anterior he rebut un missatge d’una persona coneguda  (de baixa pel Covid-19 que precisament va agafar a la feina per negligència d’una companya que ho va passar i no va informar a RRHH) m’informava que acaben de trucar-la per acomiadar-la de la feina. No és un ERTO com en Pedro Sánchez ha anunciat sinó un acomiadament en tota regla. Apa, al carrer i si de cas quan tot torni a la normalitat ja et trucarem.  No sé quan deu tenir d’atur. Doncs justament a això em referia, veieu? A vegades les coses arriben així i ho modifiquen tot. I ara mateix, lluny de sentir por, sento una ràbia immensa, descontrolada diria jo que em duu a odiar la merda de sistema psicòpata en el que vivim. No fa ni una hora que el president de les espanyes ha sortit fent teatre per tv però donant el missatge inequívoc que donava absolut suport a les empreses i que CONFIAVA (ho sento, la puta mare que el va parir) en que els empresaris no farien acomiadaments massius sense fer com han fet a França on directament els han PROHIBIT.

He començat a escriure aquesta entrada al blog amb la idea de reflexionar sobre emocions normals com la por que cal controlar per a que no ens siguin nocives i l’acabo realment cabrejat i indignat, comprovant un cop més que no som més que simples peons en una partida gegantina que no va amb nosaltres i que desconeixem però que ens fa patir i dirigeix les nostres vides. Volia parlar també de la conveniència de controlar les emocions per tal de poder actuar amb els nostres valors i sovint m’adono que els meus valors estan constantment xocant amb la realitat del sistema en que visc. Crec que com jo hi ha infinitat de persones i tot i trobar cert alleujament en lectures de Morin i altres quan evoquen la flexibilitat i justifiquen la incoherència de les persones com a fet universal i necessari per a sobreviure, hi ha moments en que no veig altra solució que la revolta col·lectiva, en la presa del poder per la força, potser sense violència física doncs ja sabem que les guerres del futur no seran com les antigues malgrat hi hagi centenars en curs i silencioses ara mateix  arreu del planeta  matant a milers d’éssers humans. I és llavors quan em ve al cap en Viktor Frankl recordant que si tenim un propòsit per a viure, tirarem endavant malgrat tot i afegeixo jo que si aquest propòsit està alineat amb els nostres valors potser prèn més força encara i si som capaços de gestionar les nostres emocions diàries tenint-los presents a ells i clara la nostra fita de vida potser podem arribar a ser imparables.  I per avui ho deixo aquí. 
Cuideu-vos.

No hay comentarios:

Publicar un comentario