Avui m’he llevat angoixat amb tot
de cabòries al cap sobre el futur de les nostres societats i l’extrema
fragilitat en que vivim. He estat observant al meu fill mentre simulava estar
concentrat fent deures amb la ment viatjant qui sap on i un calfred m’ha
recorregut l’espinada recordant les paraules que em va dir l’altre dia mentre
sopàvem: “quin morro papa, a mi m’agradaria
haver nascut a la teva època i no haver de passar de nen per tot això del
coronavirus i per la merda de canvi climàtic que m’espera”.
Deixant de banda la innocència
del comentari d’un nen de vuit anys i obviant també el veritable esglai que jo
mateix sentia a la seva edat quan pensava en que existien dos grans blocs disposats
a aniquilar la vida a la terra en poques hores, trobo que la seva referència
indirecte a la por em va deixar una mica tocat, si més no, el suficient per
escriure aquestes ratlles mentre descanso mitja hora de la feina.
La por, característica humana que
ens ha ajudat a sobreviure al llarg dels mil·lennis activant els tres
mecanismes bàsics de lluita, fugida o bé paràlisi. Una emoció que ens ha ajudat
a sobreviure o que en el seu excés ens ha paralitzat del tot. Tots la podem
sentir a diari i ens ajuda a gestionar la quotidianitat: apartar-nos d’un cotxe
que s’aproxima ràpid, treure les mans ràpidament d’un foc massa fort o bé en el
control de la respiració davant l’obertura del sobre per veure els resultats de
la biòpsia. No es tracta de combatre-la o negar-la sinó més aviat d’acceptar-la,
conviure amb ella i aprendre’n dels seus mecanismes útils per a facilitar-nos
la vida. Altra qüestió són les pors imaginàries o inventades, aquelles que
nosaltres mateixos ens generem fruit d’experiències anteriors o directament de
pensaments amb poc sentit objectivable, però sigui d’una manera o d’una altre,
el recorregut neuronal i la sensació de realitat per al nostre cervell d’aquesta
segona por és exactament el mateix que en la real. Mitjançant proves per
neuroimatge i altres, els científics han pogut constatar que el recorregut per
les àrees del cervell, els neurotransmissors involucrats i les respostes
generades són exactament les mateixes en una situació real que en una recordada
(recordem que recordar ve del llatí “tornar a viure”) ja sigui amb sensacions
com la por, l’alegría, l’esforç, melangia així com en qualsevol activitat
humana que realitzem. Per això molts terapeutes, entrenadors esportius, educadors
i mestres ja fa temps que fan servir com a noves eines molt potents les
visualitzacions creatives guiades i el perfeccionament de destreses amb el
pensament (recordem l’experiment de la Universitat de Chicago als anys 90 i l’ús
en l’esport
) per tal de reforçar aquells
circuits concrets que després s’activaran en la vida real. Altres eines
properes al Coaching com els famosos exercicis d’actuar i pensar “com si”
ajuden en la mateixa línea a crear aquests circuits quan en molts casos encara
no estan creats o volem aprendre a fer tasques d’una manera diferent o simplement
adquirir una competència. La PNL també insisteix en aquest punt en la seva idea
de “modelatge” per a copiar, entrenar i desenvolupar una determinada conducta i
es nodreix de les teories de Bateson sobre la relació entre
l’aprenentatge i la comunicació. És interessant i revelador veure com a les
universitats de pedagogia i psicologia encara no tenen gaire cabuda aquestes
orientacions i fins i tot en alguns moments se les ha titllat de farsants (tot
i que val a dir que especialment el coaching ha fet embogir a centenars de petits
estafadors fomentant pràctiques poc professionals quan no directament ridícules
i nocives).
I tornant a la por que el meu fill
expressava i que els darrers dies podem experimentar nosaltres mateixos m’agradaria
comentar que sí, que jo també l’he sentit. Però no la real i objectiva. La real
em duu a patir per si el meu fill emmalalteix i que no vull que s’ho passi
malament, per la meva mare ja gran, pels nens del Crae, etc. La no real i
imaginada (desitjo que no anticipada) te a veure amb imaginar les conseqüències
de tot plegat, els acomiadaments massius, canvis socials, pobresa, estructures
de dictadura, revoltes... qui sap.
I, sabeu? Justament mentre
escrivia la frase anterior he rebut un missatge d’una persona coneguda (de baixa pel Covid-19 que precisament va agafar
a la feina per negligència d’una companya que ho va passar i no va informar a
RRHH) m’informava que acaben de trucar-la per acomiadar-la de la feina. No és
un ERTO com en Pedro Sánchez ha anunciat sinó un acomiadament en tota regla.
Apa, al carrer i si de cas quan tot torni a la normalitat ja et trucarem. No sé quan deu tenir d’atur. Doncs justament a
això em referia, veieu? A vegades les coses arriben així i ho modifiquen tot. I
ara mateix, lluny de sentir por, sento una ràbia immensa, descontrolada diria
jo que em duu a odiar la merda de sistema psicòpata en el que vivim. No fa ni
una hora que el president de les espanyes ha sortit fent teatre per tv però
donant el missatge inequívoc que donava absolut suport a les empreses i que
CONFIAVA (ho sento, la puta mare que el va parir) en que els empresaris no
farien acomiadaments massius sense fer com han fet a França on directament els
han PROHIBIT.
He començat a escriure aquesta
entrada al blog amb la idea de reflexionar sobre emocions normals com la por
que cal controlar per a que no ens siguin nocives i l’acabo realment cabrejat i
indignat, comprovant un cop més que no som més que simples peons en una partida
gegantina que no va amb nosaltres i que desconeixem però que ens fa patir i
dirigeix les nostres vides. Volia parlar també de la conveniència de controlar
les emocions per tal de poder actuar amb els nostres valors i sovint m’adono
que els meus valors estan constantment xocant amb la realitat del sistema en
que visc. Crec que com jo hi ha infinitat de persones i tot i trobar cert
alleujament en lectures de Morin i altres quan evoquen la flexibilitat i
justifiquen la incoherència de les persones com a fet universal i necessari per
a sobreviure, hi ha moments en que no veig altra solució que la revolta col·lectiva,
en la presa del poder per la força, potser sense violència física doncs ja
sabem que les guerres del futur no seran com les antigues malgrat hi hagi
centenars en curs i silencioses ara mateix arreu del planeta matant a milers d’éssers humans. I és llavors
quan em ve al cap en Viktor Frankl recordant que si tenim un propòsit per a
viure, tirarem endavant malgrat tot i afegeixo jo que si aquest propòsit està
alineat amb els nostres valors potser prèn més força encara i si som capaços de
gestionar les nostres emocions diàries tenint-los presents a ells i clara la
nostra fita de vida potser podem arribar a ser imparables. I per avui ho deixo aquí.
Cuideu-vos.